Diuen que els principis mai no són fàcils. Doncs aquesta podria ser la definició del meu. Va ser una experiència única, on vaig estar batallant i treballant durant deu mesos, 27 hores setmanals, en un institut privat de les germanes Guadelupanes, que em van acollir amb els braços oberts a canvi de menjar i un llit.

Jo, que soc mestra de primària, em vaig trobar fent classes a batxillerat, a germans de la meva edat i a professors. Classes de 50 alumnes i no més recursos que la meva veu, una enorme pissarra i una caixa plena de guixos. Ni llibres, ni internet, ni projectors com estem acostumats aquí. Era a l'escola privada, però al poble n'hi havia un parell més de públiques. Em semblava impossible que molts nens i nenes no hi poguessin anar tot i que la primària els costa (només) 20 euros l'any.

El poble on m'estava es diu Ankazobé (que traduït seria «Arbre gran») i jo era l'única vazah (estrangera), una paraula amb què em van etiquetar, cridar i assenyalar. No era fàcil passejar pel carrer o entrar en una botiga. No hi ha turisme, no hi ha estrangers. Ni quan jo hi era ni quan no hi soc. Podria dir que per a moltes persones era la primera estrangera que veien, o de les primeres.

Què feia una vazah en un poble del mig de Madagascar que no tenia ni dos carrers asfaltats? A poc a poc vaig passar a ser la pampianatra chez masera, la professora que vivia a casa les germanes, i els somriures es van començar a obrir. Pel carrer anava sentint forçats: «Good morning» o «Buenos días» dels meus alumnes, que practicaven en veure'm fora de l'escola.

Molts viatgers creuen que el més estrany de l'illa de Madagascar son els lèmurs, una espècie d'animals que només viu allà. Però el que realment és especial són les tradicions i costums malgaixos, una barreja d'arrels africanes i asiàtiques, animistes i cristianes dins les quals en destaca una: el famadihana o retorn de la mort. L'exhumació dels morts.

El francès és l'idioma oficial, però molt poca gent el parla, allà parlen malagasy, un idioma que no té cap origen llatí o germànic; les estructures i els temps verbals no tenen res a veure amb el que estem acostumats. La comunicació amb la gent del poble va ser difícil. Em mantenia amb el meu just francès, donava gràcies quan algú xampurrejava l'anglès i vaig aprendre les coses bàsiques i a dir que sabia parlar només una mica de malagasy: Tsy mahai, kelly kelly. Veloma havana! (Adéu, família).