Olga Rubio (Barcelona, 1972) és cap clínica del servei de Medicina Intensiva d'Althaia, l'UCI. Explica que es va fer metge perquè ho duia a l'ADN. Ho va decidir de petita «i ja no se'm va treure del cap». Un dilema mèdic li va obrir les portes de l'ètica, fins al punt que assegura que és el seu leitmotiv. Recentment va rebre un dels premis a l'Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona juntament amb el també metge d'Althaia Fermí Roqueta i l'equip PADES-Bages. El primer que va fer quan va saber que li donaven el guardó va ser agrair-ho a la direcció d'Althaia. «No he arribat aquí sola. Ho he fet amb l'ajuda de molta gent: companys, famílies, amics... Althaia m'ha ajudat molt». Opina que l'obligació de qui guanya premis és inspirar altres persones i que no s'autolimitin.

Per què creu que li van donar el premi a l'Excel·lència?

Hi he estat pensant. Crec que ha sigut una mica per allò que diuen el currículum ocult. Hi ha el currículum tècnic, el formal, i el més ocult, que és el que en diuen de les competències toves, que per a mi són les fortes. Són el professionalisme, l'ètica, ser humà amb els pacients, l'empatia... I també treballar una mica més que els altres. Jo no em considero ni millor ni més intel·ligent. Hi ha molts professionals que s'ho mereixen.

Aquestes competències, bàsicament de relació i de tracte, creu que hi són en el col·lectiu mèdic i sanitari en general?

Sí. El que passa és que ens hem erosionat amb el tema científic i tècnic. Abans hi havia el metge i el pacient. Li donaves la mà, el miraves, hi parlaves, el consolaves i el cuidaves. Ara tenim molta tecnologia. A l'UCI ens agradaven més els ventiladors mecànics que anar a seure i parlar amb el pacient. Jo era la «rara». Aquestes competències les tenim una mica adormides. Això vol dir que no som humans? No, vol dir que ens hem desorientat una mica cap a la tecnologia i la primera prioritat ha de ser la persona. La medicina és molt humana.

A l'UCI és on hi ha més tecnologia dins un hospital?

Jo diria que sí. Als quiròfans també. Cures Intensives es caracteritza per fer servir molts suports vitals per suplir òrgans.

Vostè té consulta?

No, però m'agradaria. És una idea que vull desenvolupar. El servei de Medicina Intensiva és una part del procés assistencial. El problema que tenim és que tot està molt parcel·lat. El pacient és a urgències, passa a l'UCI, surt de l'UCI, va a planta i al final torna a primària. Està tot molt fragmentat. La idea que agafa cos de cara al futur és integrar-ho tot. Des de Cures Intensives ens estem obrint a l'atenció al pacient abans que ens arribi. Hi ha intensivistes que tenen un peu a urgències perquè un candidat potencial d'anar a l'UCI ja tingui una atenció inicial. A Althaia es fa. I després hi ha el post-UCI per fer seguiment del pacient.

Va ser per fer aquesta especialitat que es va interessar per l'ètica i bioètica?

Se'm va despertar aquí a Althaia. Vaig tenir un conflicte ètic que em va portar a plantejar-me moltes coses. Vaig veure que no tenia prou recursos per donar-hi resposta i vaig fer un màster d'ètica. Em va obrir la ment a nivell personal i professional. Era el que buscava des de feia temps. Em va donar moltes eines.

Quin va ser aquest dilema?

Va ser una família que demanava un tractament desproporcionat a un pacient amb qui ja no es podia fer res més a nivell tècnic i que el que necessitava era confort i mesures de pal·liació. La sensació és que no ho vam gestionar prou bé. Però va ser un aprenentatge i hem millorat. Ens hem format.

És la reacció habitual quan es donen males notícies?

No. La majoria respon bé. Quan expliques que ja no pots fer res a nivell tècnic i que sí que pots cuidar el pacient, acompanyar-lo, tractar símptomes i dolor, et demanen que no pateixi.

I el pacient què hi diu? La majoria deuen estar inconscients però n'hi deu haver que no...

He tingut un pacient que em va impactar. Tenia un problema abdominal i va dir que ja tenia una edat, que ja havia fet prou i que el deixéssim. Va marxar feliç.

Amb una altra especialitat hauria tirat cap a l'ètica, també?

Jo crec que sí. Hi hauria arribat.

Quin és el gran repte ètic que s'hauran de plantejar en un futur immediat els professionals de la sanitat?

El que veig a venir és la intel·ligència artificial. Pots tenir un algoritme que prengui unes decisions, però deixem fora la persona, els valors, les preferències, el metge... El valor afegit d'atendre el pacient, entendre què li està passant, la por que pot tenir i el que vol, això no t'ho farà cap màquina. No substituirà tenir el clínic al costat, l'empatia, l'assertivitat.