Tres anys després que el Govern colombià i la guerrilla de les FARC decidissin posar fi a un conflicte armat de més de 60 anys, Colòmbia dista molt d'haver assolit una veritable pau. La manresana Natàlia Pelegrí ja fa més de quatre anys que és al país i ha conegut de primera mà la fragilitat d'aquesta pau colombiana, endinsant-se en regions com el Catatumbo, el nord-est d'Antioquia, el sud de Bolívar o el Meta, on encara es viuen realitats de guerra i l'Estat continua sense fer presència, on altres actors armats van reconfigurar un nou conflicte ocupant el territori deixat per les FARC i on la coca continua sent en alguns casos el motor de l'economia.

Per a Natàlia Pelegrí, els acords de pau no eren la solució sinó una finestra d'oportunitats per intentar resoldre les causes estructurals que havia generat el conflicte armat i que són sistèmiques a Colòmbia. «Al principi hi va haver esperança, però va començar a frustrar-se amb els resultats del plebiscit, on va guanyar el no als acords, i tot veient com aquesta part més conservadora i oligarca de país seguia tenint molt poder i no parava de posar traves al procés de pau», explica.

La manresana havia començat a conèixer la situació de Colòmbia en un postgrau de cultura de pau a la Universitat Autònoma, però reconeix que la realitat va superar totes les seves expectatives.

Va arribar a Colòmbia, de la mà de l'ONG catalana International Action Peace (IAP), com a voluntària per acompanyar i protegir la vida de líders socials amenaçats, en molts casos de mort.

Des de fa gairebé dos anys, és la coordinadora d'aquesta organització al país i té actualment un equip de nou acompanyants internacionals, totes dones, dues d'elles també catalanes.

Assassinats sistemàtics

Les xifres espanten. Segons la Defensoria del Poble colombiana, més de 500 defensors i defensores de drets humans han estat assassinats al país des de la signatura dels acords de pau. «L'assassinat de líders socials és sistemàtic a Colòmbia i fa molts anys que passa, però la comunitat internacional no li havia prestat atenció fins ara que Colòmbia es troba en un procés de pau», assegura Natàlia.

En tot aquest temps, Pelegrí ha conviscut de manera molt intensa amb comunitats camperoles i ha acompanyat els defensors per les zones més remotes de país, castigades pel conflicte armat.

Els líders socials als quals acompanyen pertanyen a organitzacions de base social camperola que viuen en un entorn rural històricament oblidat per l'Estat, on l'única presència ha estat la militar.

Molts líders socials persisteixen per aquest motiu en la lluita pels drets de les seves comunitats i la defensa del territori i reben amenaces per això. «En general, una de les lluites que uneix totes les organitzacions que acompanyem és la de la permanència en el territori davant de grans empreses extractivistes interessades en les seves terres i que desplacen les famílies», explica.

Per a ella, la tasca va més enllà d'acompanyar i protegir un líder social en els seus desplaçaments i activitats.

«Ens definim com una mesura de protecció pròpia de les organitzacions i comunitats camperoles. És una figura d'observació internacional que alhora intenta garantir els espais perquè puguin exercir el seu treball. Intentem també canalitzar els seus posicionaments i demandes fent incidència política en les institucions que són les encarregades de garantir aquesta protecció i aquestes garanties a la vida. En cap cas fem ingerència. Amb la nostra presència i l'armilla taronja que portem tenim un efecte dissuasiu que evita possibles agressions», afirma la manresana.

Una protecció eficaç

Amb tot, l'abast de l'acompanyament internacional és limitat però s'ha mostrat com una forma eficaç de protecció que complementa, reforça i s'articula amb els mecanismes d'autoprotecció que les pròpies comunitats s'han vist obligades a desenvolupar com són les guàrdies camperoles i indígenes, els refugis humanitaris o organitzar visites de verificació als seus territoris que ajudin a visibilitzar les seves problemàtiques. Una minoria de líders també ha pogut sortir del país temporalment i acollir-se a programes de protecció a l'exterior, com el que funciona de l'Agència Catalana de Cooperació.

De moment, no té data per tornar a Manresa, tot i que troba molt a faltar la seva família, la seva ciutat, les passejades pel barri vell i tots els llocs on compartia estones amb els amics.