Amb una bossa de roba decorada amb cases de colors a la falda, Milena Florez, i camisa de quadres i botes camperes, Mario Luna, van explicar al centenar de persones que els escoltaven, dimarts a la nit a l'auditori de la Plana de l'Om de Manresa, que si els havien de matar, millor que fos denunciant els abusos que pateixen les poblacions indígenes a Colòmbia i Mèxic, i no pas callats.
La colombiana i el mexicà són a Catalunya durant sis mesos dintre del Programa de Protecció de Defensors dels Drets Humans de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR).
De fet, el missatge bàsic que van transmetre ja és a bastament conegut. El que passa és que a vegades cal escoltar-lo directament de la boca dels afectats per ser-ne plenament conscient.
A casa seva, els líders opositors a megaprojectes d'explotació de recursos naturals són assassinats i la població originària veu cada dia la cara més salvatge del capitalisme. O més ben dit, deixa de veure-la, perquè desapareixen a centenars sense que hi hagi gaire rebombori.
Les poblacions són desplaçades. Els rius s'assequen mitjançant accions premeditades. Es talen milers d'hectàrees de bosc i deixen tota la matèria orgànica a terra. Quan ve una riuada l'efecte és molt pitjor que el de les bombes. Si exigeixen plans de contingència, projectes consensuats o controls de les afectacions, els titllen de posar pals a les rodes al progrés i els assenyalen com a generadors de pobresa. Les zones en conflicte es militaritzen.
Ja sigui per aprofitar recursos hídrics o minerals, la presència indígena és una nosa.
Acostumen a ser comunitats amb una cosmovisió en la qual ells formen part d'un ecosistema. Si es tapona un curs d'aigua, és com si se'ls obstruís una artèria del seu propi cos.
Camperols, pescadors, recol-lectors... Depenen de l'equilibri del seu hàbitat per sobreviure.
