«Després de ser conseller i dirigir el Port vaig pensar que havia aportat el que havia d'aportar»

Com es viu a Mèxic? Les notícies que ens arriben aquí bàsicament fan referència a temes de violència, narcotràfic...

Mèxic és un país amb un creixement demogràfic molt alt. Això vol dir que la població és molt jove. I que una població sigui molt jove implica uns ritmes de decisions del Govern o de preocupacions de la gent diferents de les que hi ha aquí. No és que sigui millor o pitjor. Mèxic també és un país que té una relació molt profunda amb els Estats Units. Una dita mexicana diu: « Tan lejos de Dios y tan cerca de Estados Unidos». No hi ha un Mèxic, n'hi ha molts: Chiapas, Oaxaca... Són llocs extraordinaris. I després hi ha el nord, la part de la frontera amb EUA, que és absolutament diferent. Hi ha molts mèxics. També és un país amb enormes desigualtats, amb molta pobresa, impunitat i inseguretat. El sistema de justícia no funciona de forma suficientment correcta per ser garantista. Tot això configura una societat determinada amb uns reptes diferents de la societat europea.

I a Mèxic DF, la capital?

És una megaciutat on viuen 25 milions de persones, on et mous per 5 o 6 colonias (barris). Poder veure les piràmides de Teotihuacán o anar al Zócalo, a Condesa o a Roma, on s'ha rodat la pel·lícula de Guillermo del Toro, és extraordinari. De viure, es viu bé, intensament. Has de vigilar amb el tema de la seguretat. Aprens moltíssim d'un món que és l'Amèrica Llatina, i estàs molt a prop i molt atent del que passa als Estats Units.

I per treballar-hi?

És complicat. Encara que t'adaptis, i t'has d'adaptar, mai no ho acabes de fer en un món que va a una velocitat en termes d'eficiència diferent del que pots tenir aquí a Manresa o a algun altre lloc. Quan tens un projecte que implica tenir relació amb l'administració pública tot és lent. I després els àmbits polítics són diferents. Mèxic és una democràcia, sense cap mena de dubte, però que ha tingut durant 40 anys un partit únic, que a més es deia PRI, Partido Revolucionario Institucional. Revolucionari i institucional... hauria de ser una contradicció en si mateix, però no a Mexic. I ara López Obrador està intentant reduir el volum de pobresa que té el país, i no és una feina fàcil. L'objectiu que es planteja és encertat però no sempre l'encerta amb com ho vol aconseguir.

La desigualtat és el principal problema a l'Amèrica Llatina?

És un dels conflictes que hi ha. Hi ha països que han tingut molt èxit en la reducció de la pobresa. Els últims anys la reducció de la pobresa al món, i tambe a Amèrica Llatina, ha estat espectacular, però hi ha desigualtat. A això s'hi afegeix que les estructures d'Estat no són eficients i la provisió de serveis públics és molt desigual. A Xile no hi ha gaires serveis públics. A Mèxic n'hi ha, però no funcionen gaire bé. Però són països amb un extraordinari creixement, amb una gran vitalitat demogràfica i on hi ha projectes molt interessants. Una altra cosa és convertir una necessitat en projecte i que aquest projecte el tiris endavant. Tot això et pot portar 7, 8, 10 anys. És intens el volum d'energia que pots posar en un projecte.

Quin és el seu dia a dia en una ciutat com Mèxic DF ?

Agafo el cotxe, vaig a l'oficina i treballo. Dino a prop amb el tiquet-menjador, com fa la majoria a tot arreu. Si puc, evito tenir sopars de feina, i de dinars en tinc pocs. I llavors viatjo bastant. Tinc la responsabilitat també de Panamà i Colòmbia, i això comporta viatjar. Aquest és el meu dia a dia. Intento desenvolupar projectes, arreglar problemes, mantenir en una posició correcta els negocis i actius que té la companyia, i que funcionin bé, amb satisfacció dels clients. El cap de setmana miro, si puc, de caminar, de llegir, de ser a casa i descansar. Una vida molt com la d'aquí.

Però en una ciutat de 25 milions habitants...

Per anar a la feina al matí a 2/4 de 8 tardo uns 10 minuts. I a la tarda, per tornar, he arribat a estar una hora i mitja per fer el mateix recorregut perquè està tot col·lapsat. És intens. Interessant, però molt intens.

I com se sent dirigint una multinacional en una part del continent americà?

Jo intento desenvolupar un negoci, un projecte d'una companyia a tres regions determinades: Mèxic, Panamà i Colòmbia. Però no és la imatge d'un alt directiu. Jo m'hi poso a les 8 i acabo quan acabo. A vegades les coses et van més bé, i a vegades et van més malament. Tens èxits, fracassos, tensió... i mires de fer la feina tan bé com sigui possible, gestionar un equip de persones i mantenir-les motivades És una feina.

El grup Suez-Agbad es dedica bàsicament a la gestió de l'aigua i de residus. S'hi sent còmode?

És un sector en el qual jo estic relativament còmode. El tema del medi ambient m'interessa. Jo, aquí a Manresa vaig treballar el tema de l'aigua amb gent com Josep Alabern i un projecte interessant com el d'Aigües de Manresa. En temes de residus he fet equip amb gent com Ricard Jorba en la constitució del Consorci del Bages de Residus, una entitat i una infraestrcutura de primer nivell i excel·lència. Poder treballar en una empresa en la qual tu pots intentar aportar coses per a la millora de la gestió de l'aigua o dels residus té sentit. A la vida has de fer coses que tinguin sentit, i em sento còmode treballant en una companyia especialitzada en aquest sector.

Això li va permetre assistir a la cimera del clima que es va celebrar recentment a Madrid, el COP 25. No va acabar gaire bé....

No, és cert. Tens l'avantatge d'haver-hi anat, veure-ho i intentar entendre-ho. La imatge que es publica en general en aquest tipus de cimeres, amb una informació que es capta ràpidament, et dona una visió a vegades excessivament romàntica. Darrere la COP hi ha un acord entre els estats, i els acords entre els estats són molt complicats. I, a més, hi ha les discussions entre països desenvolupats i els països en vies de desenvolupament, on aquests diuen que estan disposats a fer una reducció de les emissions de CO2 però no al ritme que li demanen els que ja fa temps que n'emeten. Tot és complex però l'acord és imprescindible. També és cert que fer un acord sense els Estats Units, que representa el 30 % de les emissions, Xina, Brasil, Rússia i l'Índia, és difícil.

La cimera també ha generat molts moviments socials al seu voltant, protestes, demandes que s'actuï i el protagonisme de gent molt jove com Greta Thunberg...

La cimera també està envoltada d'aquest moviment social i de gent individual. I hi apareixen personatges com la Greta que li donen sentit. Hi ha la discussió Greta sí o Greta no. Jo soc Greta sí. Em sorprèn perquè diu coses amb molta contundència, però al final el seu raonament és que els científics alerten de la crisi climàtica, i si ho diuen és perquè hi ha evidències científiques i raonables. Per a mi va ser una experiència positiva per entendre què és la COP.

Des d'alguns d'aquests sectors es critica que hi hagi empreses energètiques privades que hagin finançat una part de la cimera...

Jo trobo a faltar que hi hagi més empreses privades. Perquè si hi ha d'haver un procés de canvi de producció amb reducció de CO2, millores de la gestió de l'aigua i estructurar una economia més circular, s'hi ha d'implicar el sector privat, si no, no ens en sortirem. Jo crec que hi va haver poc sector privat. Jo no soc dogmàtic amb el tema de la gestió, crec que hi ha gestió pública bona i dolenta. I gestió privada bona i gestió privada dolenta. La relació pública-privada és interessant en el sentit que la part pública no pot mai renunciar a la regulació i ser estricta en el control de prestació de serveis. Però el sector privat, a part d'aportar recursos, aporta tecnologia, coneixement operatiu. Té capacitat per aportar tecnologia en la millora de la gestió dels recursos. Manresa és bastant això. La FUB, la Fundació Lacetània, el Kursaal, Althaia, SAS... un equilibri i un acord entre el sector públic i el privat.

Tornem a Amèrica del Sud. Viu moments convulsos... Xile, Colòmbia, Veneçuela, Brasil, el mateix Mèxic....

Jo crec que cada cas és una miqueta diferent. Hi ha un cert cansament/exigència de la política, però això també passa a Europa i als Estats Units. A cada lloc s'expressa de maneres diferents. A Europa i als Estats Units amb moviments més proteccionistes, de dreta nacionalista, populista. Primer, hi ha una desconfiança en l'Administració pública, un problema d'impunitat del sistema judicial, un d'inseguretat en el cas de Mèxic, Brasil i també Colòmbia, i un problema de gent que ha sortit de la pobresa que vol ser classe mitjana i també classe mitjana que vol oportunitats. Els països han crescut i hi ha una generació universitària que vol més oportunitats.

Coneixia Amèrica Llatina abans que anés a treballar a Xile?

Havia anat precisament a Xile. Però no la coneixia gaire. Conèixer un país és tan difícil com aprendre un idioma. I un idioma s'aprèn quan vius en aquest país durant 10 o 12 anys. Pots agafar coses, lligar-les, però la lògica de pensament que tens respecte del que està passant a Mèxic l'has de matisar.

Té relacions socials?

Sí, però no soc una persona de grans relacions socials. Tenim amics i sortim amb ells, però m'agrada més estar a casa tranquil, llegir, caminar, descansar i estar amb la família.

A Catalunya també es viuen moments convulsos. Què en pensa?

Jo he de ser molt respectuós perquè jo no visc a Catalunya. Fa una dècada que soc fora. Hi veig una situació polaritzada. Jo estic al mig. Estic per un acord. Soc equidistant, en la mesura que vull un acord per solucionar un conflicte. No em serveixen els eslògans fàcils de dir que si no prens partit davant d'una injustícia és que ets no sé què. La utilització d'eslògans fàcils de Luther King o Ana Frank per tot arreu crec que és un abús. Quan convertim valors universals en màrqueting, malament. I ho dic per a tothom. No només passa a Catalunya, també a Anglaterra, per exemple. Tenim unes societats cada cop més polaritzades. Jo crec que sempre hem de treballar per cercar acords.

Segueix l'actualitat del que passa aquí? Està al dia?

Sí. Per Internet, per grups de WhatsApp. Però és diferent seguir-ho de lluny que ser aquí. No et dutxes amb la Terribes si ets a Mèxic. O amb el Cuní. O amb la SER. O no fas els àpats mirant TV3 o La Sexta. Fer això és viure-ho. Quan no hi vius, és diferent.

I de Manresa, què en pensa?

A Manresa hi ha un fet que cada vegada l'afecta més. El creixement mundial ve per grans concentracions urbanes. Les oportunitats de la gent són allà i això fa que hi hagi molt talent que marxa. És difícil de revertir. És el famós equilibri territorial, però ara amb unes dimensions que són molt més globals. I jo crec que indirectament Manresa és al mig d'aquest debat. Bona part de la gent que treballa a Manresa ho fa al sector públic i al sector industrial, però hi ha molta gent que va a Barcelona. És una opció. La de viure en una ciutat còmoda i tranquil·la, però fer el procés de desplaçar-se. Manresa viu amb això. Ho ha viscut sempre. Jo deia que Manresa serà el que serà depenent de la relació que vulgui tenir amb Barcelona. Per què? Perquè Barcelona cada vegada tindrà més pes. Dit això, jo crec que Manresa té uns nivells de serveis bastant bons. El sistema sanitari, l'oferta cultural, educativa, la prestació de serveis que dona l'Ajuntament amb els seus serveis públics en termes generals està bé. Ja sé que tot es pot millorar. Però respecte d'on vinc jo, a Manresa hi ha un nivell de serveis excel·lent. És un lloc que es viu bé. El que passa que necessitem enfortir tota la part més industrial. No podem dependre tant del sector públic.

Quan ve a Manresa queda amb gent?

Sí. Aquest cop encara poc perquè m'he dedicat més a Barcelona i a la COP. Jo quan vinc m'estic a Manresa, a la meva casa de sempre.

Per què va marxar?

Bristol és una de les oportunitats que et dona la vida. Hi va haver gent que va creure oportú confiar en mi i em va donar una oportunitat que he intentat aprofitar i respondre a aquesta confiança. Després de ser conseller i de dirigir el Port de Barcelona vaig fer una reflexió. Jo soc advocat, treballava a la Cambra de Comerç, tenia el despatx amb dos companys i em guanyava la vida. Però, és clar, vaig entrar a l'Ajuntament el 87 i el vaig deixar el 2006. Són 19 anys. Josep Maria Sala hi ha passat més temps que jo, però són molts anys. Els millors de la meva vida, ho he de dir. Són 8 anys a l'oposició, 11 d'alcalde, que són molt intensos, en un moment que Maragall ha estat un referent i que continua sent el meu referent polític, i que em va dir d'anar a la conselleria. No li pots dir que no. Però dura el que dura. Van ser 9 mesos interessants, però un projecte que t'afecti i al qual puguis aportar coses no dura 9 mesos, dura més. Es va acabar. Feia 20 anys que era al sector públic i en tenia 46. Vaig fer la reflexió que havia aportat el que havia d'aportar. Vaig tenir l'oportunitat del port, que va ser excepcional. Una experiència captivadora. Conec el que és una infraestructura portuària i he pogut participar en el procés d'ampliació i modernització del Port de Barcelona.

I a partir d'aquí va deixar definitivament la seva etapa pública. Com va anar?

L'Àngel Simon d'Agbar em va dir si m'interessava anar a Bristol. La cultura anglesa ha estat bastant una referència a casa meva, sobretot per a la meva companya Carla, i ens vam organitzar la vida. I d'allà a Xile, que va ser una gran experiència, i de Xile a Mèxic. Estàs treballant en un projecte d'una companyia i et porta on pots ser més util.

Va costar fer el salt a l'Atlàntic, passar del Regne Unit a l'Amèrica Llatina?

Jo si hagués fet el salt d'Anglaterra a Mèxic, probablement torno. Perquè primer hi ha un salt d'aquí a Anglaterra. És una cultura d'un nivell de formalitat, exigència, productivitat i eficiència molt més alta. Passes a Xile. Xile és Amèrica Llatina però la més Suïssa de totes, almenys fins ara. Té a veure amb la gent. Són 14 milions d'habitants i la meitat viuen a Santiago de Xile, la capital. A Mèxic DF et diuen que hi ha entre 20 i 23 milions. Però és que la diferència de 3 milions és Madrid. Encara m'estic adaptant. Un idioma el pots estimar, també. El vas estimant a mesura que el coneixes més. Però és un idioma diferent, no és el teu. Amb els països passa això, també.

En algun moment ha enyorat la política?

A mi la política m'interessa. El sector públic m'interessa. A tothom l'interesa. Omple molt si fas bé les coses, li dones sentit i hi ha un equip que fa que hi estiguis còmode. Treballar per la gent és el millor, no té competència. Si ets metge i t'agrada molt, ha de ser una cosa extraordinària. I ara treballar pel sector privat és important per a mi. Hi ha moltes frases fetes: que si portes giratòries, que si endolls... Jo soc advocat, no soc funcionari. No puc estar sempre al sector públic. M'he de guanyar la vida i pertanyo a una empresa a la qual he de respondre cada dia i on intento desenvolupar els meus coneixements, experiència, comprensió i adaptabilitat, que he anat incorporant. Suez és un grup que a mi m'agrada i crec que es poden fer coses per a l'empresa i per a la gent. La política m'agrada. Però un és on és. I quan fas una cosa no en pots fer dues. Estic concentrat en la meva activitat a Suez. Però l'interès el tinc.

I després de director general a Amèrica Llatina Nord, què?

Ni idea. Jo vull continuar treballant. No estic en una situació per no fer-ho. Al grup Suez-Agbar hi estic bé. Tampoc no depèn de mi. Depèn de fer la feina bé. On l'has de fer a vegades no depèn de tu. Fer coses, el màxim bé possible per un projecte i tenir certa satisfacció.