Les espelmes dels 109 anys bufades ahir per Marcelino Solà Traserra l'acrediten com la persona més gran de Manresa.

Acompanyat de la seva família i amb la presència especial dels seus besnets Maria i Jan, Solà, de fet, era la segona vegada que bufava espelmes en pocs dies.

Segons explicava ahir a Regió7, «vaig néixer a casa l'1 de gener del 1911 enmig d'una nevada molt gran i el meu pare no va poder anar al registre fins al dia 7».

El seu estat de salut és envejable tot i que afirma que li fan una mica de mal les cames. Camina ajudat de dos bastons. Pot pujar escales, treballa la terra del seu hort -encara que cada cop es fatiga més i no ho fa tan sovint com anys enrere- i els diumenges fa llargues passejades acompanyat d'una veïna de més de 85 anys.

Les visites al seu metge de capçalera són rutinàries i quan surt demana «per què m'hi porteu si mai em recepten res?».

No té cap problema per menjar «tot el que vingui». Això sí, s'estima més un bon arròs, macarrons o fideus a la cassola abans que amanides. «A la meva vida n'he fet molt, de verd, i el vaig avorrir, així que el dono als conills i a les vaques», explica. La seva edat no li impedeix tenir encara algun petit vici. Li agrada prendre una cervesa o, fins i tot, un vermut Martini acompanyat d'un bon plat de pernil ben tallat.

Quan fa memòria explica moltes anècdotes de la seva llarga vida. Recorda que els seus pares van comprar el terreny i es van fer la casa on va néixer, com va començar a treballar ajudant el seu pare a l'hort o com repartia la llet a moltes cases de Manresa. Tot i que les seves històries favorites són sobre la guerra. Solà podria explicar la guerra «des que va començar fins que es va acabar».

Una de les poques coses que es penedeix de no haver assolit a la seva vida és haver tingut el permís de conduir. Li hauria agradat portar cotxe i bromeja amb un nebot seu, que té una autoescola, que s'hi ha d'inscriure per treure's el carnet.

Solà diu que no hi ha cap secret per arribar a la seva edat. Per a ell ha estat essencial tenir tranquil·litat i comoditat a la seva vida. En desitjar-li que continuï així molts anys més, contesta sorprès: «Què dius? Encara més anys?», però acaba reconeixent que «farem el que podrem per arribar».