Res no és real. Però és el més real possible. La Fundació Universitària del Bages (FUB-UManresa, no tan sols als de Ciències de la Salut, que és on en principi tindria més lògica. També als graus d'Administració i Direcció d'Empreses (ADE) i Educació Infantil. Es tracta d'un sistema d'aprenentatge en el qual no tan sols es té en compte el factor intel·lectual, sinó també l'emocional.
Una simulació consisteix a recrear una experiència el més pròxima possible a la realitat. Els alumnes la viuen en la seva pròpia pell. Els estudiants es poden convertir de cop i volta en directius de grans empreses que han de fer front a una greu crisi de comunicació i enfrontar-se a les preguntes d'un periodista. O bé rebre la visita inesperada d'un inspector o haver de participar en una junta general d'accionistes. També es fan simulacions perquè els alumnes d'infermeria no surtin tan sols amb la teòrica apresa sinó també amb les habilitats comunicatives i socials necessàries per atendre els pacients. A fisioteràpia hi ha actors que simulen lesions i els estudiants han de fer una exploració real i determinar, posem per cas, si es tracta d'un problema muscular o del sistema nerviós.
Les simulacions consten de tres parts. El que s'anomena el prebrífing, on es fa un treball previ, l'escena simulada en si i el debrífing, per extreure'n les conclusions. Tot el procés està prèviament dissenyat fins a l'últim mil·límetre en funció dels objectius a assolir a cada assignatura. Pot durar unes dues hores.
Una greu crisi
Posem per cas que una gran empresa que fabrica i comercialitza llet per a nadons pateix una greu crisi perquè desenes d'infants s'han intoxicat amb un dels seus productes. Com es gestiona una situació d'aquest tipus? El cas forma part de l'assignatura de fonaments de màrqueting. Ricard Gresa dirigeix la sessió de simulació amb una quinzena d'estudiants asseguts en rotllana a les cadires d'una aula. El primer que fa és intentar generar un entorn de confiança mútua, foragitar tensions i estimular la participació en grup. «Sou economistes en fase de formació. En una simulació fareu tasques que haureu de desenvolupar en la vostra feina». Els recomana «ser vosaltres mateixos» i els recorda que «l'important és reflexionar per què s'ha fet una cosa i no una altra. Partim de la base que no hi ha errades». Recorda, a més a més, que la simulació no puntua. «No posem nota perquè, si no, els alumnes podrien fer el que creuen que han de fer per treure bona nota i no és el que busquem. Volem que facin el que ells farien i, després, reflexionar i millorar», explica a Regió7.
A partir d'aquí entra en matèria. Tres dels estudiants hauran de fer de directius de l'empresa en qüestió i participar en una roda de premsa amb un periodista de veritat i amb càmeres també de veritat gravant. Alguns alumnes bufen. «És un cas dur», els diu Gresa, «però ha passat de veritat».
Es canvia d'aula. L'escenari és un altre. En una sala a part s'ha habilitat una taula amb micròfons i càmeres. Els tres estudiants que fan de director general, de màrqueting i comunicació, i de director d'operacions, el Raül, el Marc i l'Ivan, hi entren. La resta ho veuen tot i senten tot el que diuen a través d'un vidre. Abans no aparegui el periodista tenen 10 minuts per repartir-se els rols, posar-se d'acord en què dirà cadascú i l'estratègia que seguiran. Apareix el periodista i comença la roda de premsa. El primer que fan és demanar disculpes públicament en nom de l'empresa, i afirmen que estan treballant per detectar l'origen del problema i que l'empresa compensarà els afectats.
Passats els 10 minuts entra en joc el periodista: «Es té la total seguretat que no hi ha més productes contaminats?». «Com és possible que hagi fallat el control de qualitat en un producte tan sensible com la llet infantil?». «Per què es va tardar dues setmanes a retirar el producte del mercat?». El periodista pregunta, els alumnes ara en la pell de directius de l'empresa, responen. Algunes vegades amb més convenciment que altres, alguns cops es trepitgen entre ells, o fan massa silencis entremig sense saber què dir. Gresa pren nota de tot el que va passant.
Un tràngol
Un tràngol. Els tres estudiants surten de la roda de premsa, on el periodista els ha collat fort, amb pressió, nerviosos, tensos i intranquils, comenten ells mateixos al debrífing. Segons l'opinió de Gresa, és la part més important de la simulació. Entre tots els alumnes hi ha un debat que Gresa anima, i arriben a diverses conclusions, com que s'hauria d'haver cuidat millor el llenguatge no verbal o que algunes vegades no han contestat al periodista en funció dels seus càrrecs, sinó més aviat d'una manera improvisada. El que ha agradat i el que es pot millorar queda anotat en una pissarra. Els alumnes hauran de fer, ara, un treball que aquesta vegada sí que puntuarà.
«Han sigut dues hores de classe que suposen un gran esforç», comenta Gresa. «Seria més fàcil que hi hagués un professor i que et digués que s'ha de fer això, això i això. El cost tampoc no seria el mateix però el resultat tampoc. Les simulacions són experiències reals i vivencials, i això és el que recorden. La corba d'aprenentatge millora moltíssim».
Hipertensa i depressiva
En una aula diferent hi ha un consultori mèdic dels de veritat. Un grup d'alumnes d'infermeria hi fan una simulació de comunicació terapèutica i bases nutricionals. Com en l'anterior cas, els estudiants miren a través d'un vidre i escolten tot el que passa dins del despatx. També el professor, en aquest cas Daniel Garcia, que pren notes en tot moment.
Una estudiant fa entrar la pacient al despatx. És una infermera jubilada de Manresa, Cristina Lliró, que fa d'actriu. Ha d'interpretar que va a la consulta perquè és hipertensa. Però hi ha trampa. També té una depressió. En aquest cas l'objectiu de la simulació és si l'estudiant és capaç de reconduir la conversa i focalitzar-la en el problema de salut real. A part d'això la simulació ha de servir perquè els estudiants vagin adquirint habilitats comunicatives i de relació amb els pacients. «És una part que sovint s'obvia als estudis i nosaltres hi volem insistir», assegura García.
«Quin és el motiu de la seva consulta?», comença dient l'estudiant. «No em trobo bé. Tinc mal de cap... el metge m'ha dit que tinc la pressió alta», contesta el pacient. La infermera li demana per l'alimentació i contesta que no menja gaire perquè no té gana. La infermera insisteix si pren molta sal, i la pacient diu que normal. Llavors la infermera li recomana una dieta equilibrada, poca sal, fer exercici i activitat. Aquí es comença a tòrcer la conversa. «És que no em ve de gust fer res. Estic cansada. Des que es va morir el meu marit fa poc no tinc ganes de fer res», afirma l'actriu. L'estudiant ha de reaccionar. No només hi ha un problema d'hipertensió. Ho fa aconsellant tímidament a la pacient que realitzi activitats que la motivin i que la facin estar millor amb ella mateixa. No se'n surt. La pacient no té esma. Queden que tornarà al cap d'uns dies.
«M'ha fet pena i tot»
Un cop s'ha acabat la visita, els alumnes que han vist l'escena comenten que la dona «té una depressió de cavall. Ha vingut pel control de la hipertensió, però té depressió». «M'ha fet pena i tot», comenta una de les estudiants.
La simulació continua. Pràcticament tots els estudiants acabaran passant pel consultori i es trobaran al davant actrius -moltes infermeres jubilades- i actors amb problemes diferents: hi ha qui vol deixar de fumar i que a més a més té hipertensió i diabetis o, en el cas de fisioteràpia, un actor farà de jugador de bàsquet amb un esquinç al turmell.
