Passen els anys i els decennis i l'antic complex tèxtil Bertrand i Serra, la Fàbrica Nova de Manresa, continua sense activitat. Sentenciada definitivament a tancar el 1989 i barrada físicament el 1990, fa 30 anys que roman buida.

En aquests moments, les obres d'urbanització de l'entorn, que paga La Caixa, mantenen encesa la flama de l'esperança de l'execució d'un gran projecte de transformació dels 60.000 m2 que ocupa al nucli urbà de la ciutat per crear un parc central acompanyat d'un espai lúdic i comercial, aparcament i habitatges.

La inversió correspon a les càrregues d'urbanització d'una operació empresarial que no ha estat realitzada i que va quedar interrompuda el 2008 quan, un cop ensorrat tot el complex i part de la nau central, la constructora Sacresa, de la família Sanahuja, va vendre l'operació a La Caixa per cobrir deutes en ple esclat de la bombolla immobiliària.

El 1995, la Seguretat Social va posar a subhasta la Fàbrica Nova per eixugar els deutes que tenia. El preu va ser de 3.700 milions de pessetes (22,2 milions d'euros).

El 1999, l'empresa constructora manresana Cots i Claret i la immobiliària Sacresa van comprar els terrenys. I el gener del 2004, el ple de l'Ajuntament va aprovar el conveni entre Sacresa, Cots i Claret i el consistori per executar l'operació urbanística que va naufragar estrepitosament.

Amb La Caixa recollint les restes del naufragi i l'entrada en escena del Banc de Sabadell -el 2014 es va fer públic que s'havia quedat part dels terrenys de Cots i Claret al sector- l'operació mostra llums i ombres. No hi ha hagut la gran transformació que es va planificar i que havia de ser tan important que dotaria la ciutat d'una nova centralitat i la nau protegida roman esbudellada.

D'altra banda, s'estan invertint milions d'euros en millora urbana a l'entorn, fet que assegura que l'aposta és viva.

Una aposta crucial perquè la Fàbrica Nova no és un espai corrent. Com afirmava l'historiador Josep Camprubí i Plans, «parlar de la Fàbrica Nova és fer-ho de Manresa».

I ho deia perquè va ser la indústria local més gran durant una centúria, va arribar a donar feina al 10% de la població activa de la capital del Bagesi el propietari, Eusebi Bertrand i Serra, «apareixia com l'industrial cotoner més gran del món, a títol individual».