Durant els anys setanta, amb la crisi del petroli i el procés d'integració a la Comunitat Europea posterior al franquisme, la Fàbrica Nova va deixar de ser competitiva i va viure una lenta agonia marcada per les reduccions de plantilla i les reconversions.

A final dels setanta,una reestructuració de personal va deixar la plantilla de Bertrand i Serra en prop d'un miler de treballadors.

Aquesta reducció no va impedir que l'empresa continués generant pèrdues. Va ser llavors que la família Bertrand i Serra va contractar un directiu que conduís la liquidació de la fàbrica de la manera menys traumàtica possible, però la seva gestió es va orientar a mantenir-la oberta.

Va aconseguir eixugar un passiu de milions d'euros. Els primers 4,2 milions d'euros van arribar de la venda que es va fer el 1984 a diferents institucions públiques d'uns terrenys de la família Bertrand i Serra a la colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló.

Més tard s'aconseguiria que Bertrand i Serra fos inclosa dins el sistema d'ajuts del Pla de Reconversió Tèxtil.

El 1986 es va intercanviar deute que l'empresa tenia amb els treballadors per accions. El 1988 es va fer una nova retallada de plantilla mitjançant baixes incentivades i jubilacions anticipades.

El 2 de desembre del 1989, Regió7 publicava: «El tancament de Fàbrica Nova ja és irreversible». L'assemblea de treballadors de Tèxtils Bertrand i Serra havia acordat dos dies abans assumir un expedient de rescissió dels seus contractes perquè la situació de l'empresa era tan dolenta que els sindicats la qualificaven d'irreversible. Uns tres-cents cinquanta treballadors perdien la feina.

L'empresa tenia la maquinària, els edificis i els terrenys embargats «per uns creditors als quals es deuen cinc mil milions de pessetes». Es va signar l'expedient de rescissió de contractes. Un cop fet això s'havia de procedir a la recerca de recursos per poder repartir «uns diners que alleugereixin l'impacte negatiu de l'acomiadament dels 350 obrers».

El que es preveia fer era vendre els estocs de roba i de primeres matèries que hi havia emmagatzemades i sobre els quals no pesava cap embargament.

Va deixar un gran deute a Hisenda i a la Seguretat Social, que es van convertir en propietaris de la finca. L'enorme solar que ocupava va esdevenir un problema urbanístic en relació amb la poca empenta edificadora de la ciutat durant els anys posteriors a la crisi del 1992.

No va ser fins al 1999 que, a través de subhasta pública, va anar a parar a mans de la immobiliària Sacresa i la constructora manresana Cots i Claret. El 2008 va entrar en escena La Caixa.