El Tribunal Suprem exposa en el seu argumentari que en àrees urbanísticament consolidades cal tenir en compte l'ús predominant actual del sòl i no l'ús predominant previst pel planejament urbanístic vigent, pendent d'execució.
La sentència recull que des d'una perspectiva física les dues parcel·les integren una mateixa àrea acústica del mapa impugnat, amb una dimensió d'11.478 m2; la parcel·la de l'entitat recurrent, de 9.301 m2 (81,03% del total) disposa d'un actual ús industrial, i l'altra parcel·la, de 2.177 m2 (18,97%), d'un ús residencial.
I afirma que «hem d'interpretar els preceptes que ens ocupen en el sentit que el Mapa de Capacitat Acústica, per procedir a la zonificació acústica d'un àrea, ha de prendre en consideració l'ús predominant actual de la zona, ja que l'Administració no es pot abstraure de la realitat física que zonifica».
Afegeix que no resulta jurídicament acceptable l'actitud de no procedir al desenvolupament i execució d'allò decidit en el planejament urbanístic -que en aquest cas preveu l'eliminació per trasllat de les instal·lacions d'ús industrial de la recurrent establerta a la zona des del 1905- i, al mateix temps, introduir en el Mapa Acústic una zonificació acústica corresponent a l'ús previst en el planejament vigent i no en l'existent en l'actualitat, quan és la mateixa Administració la que no ha procedit -des de fa temps- a l'adequada implementació dels seus propis mandats urbanístics, i ha donat lloc al conflicte veïnal subjacent.
El Tribunal Suprem considera que l'Ajuntament de Manresa ha utilitzat, d'aquesta manera, les seves potestats de forma inadequada.
Per tot plegat, el Suprem esmena la plana al TSJC i admet el recurs de cassació de Pymsa.
