Fa pocs dies, un dels programes amb més impacte de la televisió pública catalana es feia ressò del 25è aniversari de les acampades pel 0,7% a Barcelona i a la resta de Catalunya. La campanya de promoció a través de les xarxes socials va generar molta polèmica atès que el «30 minuts» es vantava de treure del seu silenci l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol.

Parlant de percentatges, la broma estava servida pel fet que parlés del 3% i no del 0,7% al qual mai va fer gaire cas. Gràcies, potser, al ganxo presidencial, el share de TV3 es va elevar fins al 10,4%: Objectiu 0,7% va ser aquell dia el programa no informatiu més vist a Catalunya, amb 272.000 espectadors, només superat pel Telenotícies i per Operación Triunfo.

L'anècdota i tot el que explicava el programa, produït amb el suport del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, donen claus del que ha estat la cooperació internacional a casa nostra, i més o menys a la resta de l'Estat: durant tres dècades, una política pública que gairebé ha lluitat més pel seu reconeixement que per poder-se desplegar plenament.

Allà on la ciutadania l'ha reclamada amb més força i on les administracions han entès la globalitat dels problemes que ens afecten, ha tingut alguna oportunitat per adquirir carta de naturalesa. Efectivament, els municipis han estat els còmplices d'un moviment ciutadà, que només trobà desídia provinciana a la Generalitat i una inguarible gelosia competencial per part de l'Estat.

I què havíem de fer a terres llunyanes amb els recursos que no ens sobren a casa nostra? La pregunta esdevingué una via d'aigua per a l'internacionalisme durant els pitjors anys de la crisi i l'excusa perfecta per desmantellar entitats que feien més aviat nosa, com explico a Volver a pisar las calles (Icària, 2019).

Recuperar el pols per fer comprendre que la defensa dels drets humans, també a casa nostra, era una cosa que ens afectava ens ha costat una dècada, si és que ho hem aconseguit. Fins que la guer-ra a l'altra riba de la Mediterrània o la permanent inestabilitat d'una Àfrica, que mai sembla apropar-se a un destí digne, no van trucar a la nostra porta, molts no van entendre que estalviar-se el 0,7 era la pitjor de les polítiques.

La sort d'aquest món, com demostren les audiències televisives, ens segueix interessant. La mobilització ara és pel clima, però continuem parlant del mateix que fa vint-i-cinc anys, d'injustícies per les quals paga la pena lluitar des de qualsevol racó.

(*) Col·laborador al Consell de Cooperació al Desenvolupament, Consell Català de Foment de la Pau i a la Coordinadora Espanyola d'ONGD.