Fa 25 anys Manresa va viure el que es pot considerar la primera gran mobilització solidària sorgida de la societat civil. Una cinquantena de persones, a les quals s'aniria afegint més gent amb el pas dels dies i la complicitat de bona part de la població, van acampar a la plaça Espanya per reclamar que les administracions públiques destinessin el 0,7% del seu pressupost als països en via de desenvolupament. La campanya va ser a escala estatal.
25 anys més tard l'Ajuntament de Manresa destina el 0,36 % dels seus recursos propis, gairebé 59 milions d'euros, a la cooperació. Aquest 2020 seran 211.000 euros. És el mateix percentatge dels darrers tres anys. La meitat del 0,7 % que es reclamava i al qual Manresa va arribar a les èpoques econòmicament bones. Fins que va aparèixer la crisi. Segons l'Ajuntament, a aquest percentatge cal afegir-hi les subvencions que se sol·liciten a altres administracions.
Comença la mobilització
La mobilització popular per reclamar més ajuda per als països en via de desenvolupament va començar a final del 1994. Però s'allargaria fins força temps després. Va remoure consciències. La crisi econòmica, els canvis en la societat i l'aparició de noves urgències van fer que la cooperació per al desenvolupament deixés de ser una prioritat. Com afirma el president dels Amics de la Unesco a Manresa, Josep Maria Vila, que va viure de prop el moviment, han canviat les prioritats. «Ara els problemes són aquí, com el de l'habitatge, la precarietat o el canvi climàtic. La cooperació al desenvolupament no és un tema que surti a les tertúlies i pràcticament ningú no en parla, quan en el fons tot està lligat».
Una vintena de tendes de campanya es van plantar a la plaça durant 15 dies per reclamar que les administracions públiques destinessin més diners als països en via de desenvolupament. Arreu de l'Estat espanyol es van convocar, els mateixos dies, actes similars. Acampades, manifestacions i activitats en suport de la iniciativa. A Manresa i a la comarca del Bages era liderada pel grup 0,7 Bages amb el suport d'entitats com SOS Racisme, l'Associació Unesco, Sloboda, Càritas, Justícia i Pau, Setem i Araguaia.
L'acampada va funcionar com un petit poble al mig de la ciutat. Les feines es distribuïen per torns de matí, tarda i nit. Les tasques de neteja o vigilància s'atorgaven de forma rotativa i al mig de la plaça hi havia la cuina. Tres persones s'encarregaven de fer el menjar. Molts dels ingredients eren donacions. De dia s'utilitzaven els lavabos públics que llavors hi havia a la mateixa plaça Espanya. A la nit es feien servir els de l'edifici dels sindicats del Passeig.
Durant l'acampada es van organitzar diversos actes tant de caràcter lúdic com informatius directament relacionats amb la protesta i la demanda. Entre d'altres hi van participar l'economista i activista social Arcadi Oliveras. Així mateix es van recollir centenars de firmes a favor de la iniciativa.
Una de les activitats va ser un debat amb representants de les candidatures que el 1995 es presentaven a les eleccions municipals. Hi van participar Antoni Arderiu, del Partit Popular; Ramon Fontdevila, candidat per Esquerra; Rosa Riera, llavors regidora de Benestar Social del govern de CiU liderat per l'alcalde Juli Sanclimens; Joan Planas, del Partit Comunista de Catalunya; Jordi Valls, cap de llista del PSC; i Josep Ramon Mora, d'Iniciativa per Catalunya.
A grans trets tots van coincidir en la necessitat de destinar més recursos públics a la cooperació internacional, però que no es podia arribar al 0,7 que es reivindicava de cop sinó amb temps. També van estar d'acord en la necessitat que hi hagués més coordinació entre tots els grups i entitats de la ciutat que treballaven en aquest àmbit, i que el pressupost de l'Ajuntament s'hauria de destinar a projectes presentats per entitats manresanes. El 1995 Valls va ser designat alcalde amb el suport del seu partit, el PSC, i també Esquerra i Iniciativa. El tripartit. El mateix any es creava el Consell Municipal de Solidaritat.
Un cop l'acampada es va dissoldre, les activitats per reclamar més implicació de les administracions en la cooperació internacional van continuar. Per la seva part el Grup 0,7 Bages es va constituir com a entitat per treballar contra les bosses de pobresa. La solidaritat era un tema d'actualitat. El maig del 1995 obria a Manresa la primera botiga de comerç just, sovintejaven les manifestacions contra la guerra a l'antiga Iugoslàvia i a final d'any es clausurava a Manresa l'Any Internacional per la Tolerància de la Unesco.
Pressió als polítics
El president de l'Associació Unesco de Manresa, Josep Maria Vila, una de les entitats organitzadores de l'Any Internacional per la Tolerància, recorda que el moviment del 0,7 «va generar moltes expectatives. Hi havia conscienciació a nivell popular i els polítics sentien la pressió. Però de mica en mica es va anar diluint». Segons la seva opinió, la crisi va acabar de fer desaparèixer el concepte de cooperació internacional. «Ara això queda lluny. A diferència del canvi climàtic, que la gent veu que ens cau a sobre». Vila considera, a més a més, que no hi ha hagut relleu generacional a les entitats.
El professor d'història Jordi Pons va ser a l'acampada. Aleshores estava vinculat a l'ONG Setem. Reflexiona que la campanya que hi va haver arreu «donava forma a tot un moviment de solidaritat internacional que s'havia anat coent i que va acabar cohesionat al voltant de la reivindicació del 0,7 %». Amb la crisi «van caure els ingressos públics i les subvencions i costava molt més mantenir i defensar projectes de desenvolupament fora del país quan aquí hi havia pobresa, quart món i moltes necessitats». També recorda que quan va arribar la crisi el moviment de solidaritat ja havia superat el concepte Tercer Món i «s'enfocava més en contra de les injustícies o determinades dinàmiques econòmiques». La solidaritat continua, pensa. «El leitmotiv de fons són les injustícies». Pons creu, per exemple, que el canvi climàtic està unint i fusionant gent d'origen, procedència, esperit i generació diferents que té una preocupació general.
Víctor Maeso, també de Setem, va viure el moviment del 0,7 més tard. Considera que el concepte de cooperació al desenvolupament ha quedat eclipsat per altres crisis, com la climàtica, i altres lluites. El temps, reflexiona, li ha donat una nova percepció de les coses. «Jo ara, personalment, no faria cap campanya d'aquest tipus. El que havíem d'haver fet és deixar de trepitjar» els països en via de desenvolupament. «D'entrada el que hem de fer és acollir la gent. Hi ha espai per a tothom».
La presidenta de Càritas, Fina Farrés, era aleshores de l'associació Araguaia del bisbe Casaldàliga, i explica que es va aproximar a l'acampada a conèixer què s'hi feia. Segons el seu punt de vista, la cooperació internacional «és part d'una solidaritat internacional que continua sent necessària» sense que això suposi desatendre ni excloure cap col·lectiu d'aquí que necessiti ajuts. «Defenso que cal continuar tenint des d'aquí aquesta sensibilitat d'aportar aquest 0,7. Però no som nosaltres els qui hem de dir què necessiten». Per a Farrés cal contribuir perquè visquin millor a les seves comunitats sense que n'hagin de marxar perquè «al seu país no hi ha res», afirma.
