Ser governant no és fàcil. Al governant se li demana que escolti el poble i que sigui receptiu a la participació ciutadana, però a l'hora de la veritat el que esperem és que ens endevinin. Que ens donin el que volem però que no sabem que ho volem, i per això no ho demanem. El polític ha de tenir aquestes habilitats d'endevinaire. Per això els millors no són els que escolten la veu del poble sinó els que llegeixen el seu pensament. (I els grans triomfadors són aquells que, a més a més, el canvien).
Al ple municipal de dijous es va parlar de participació. Va aparèixer quan es va debatre la renovació dels consells municipals de districte, i també en relació amb el canvi de model en la recollida d'escombraries. Als consells de districte es participa poc, va denunciar el regidor socialista Felip González: a les reunions hi ha moltes absències i els presents no s'engresquen. I quant a les deixalles, la cupaire Gemma Boix va advertir que l'anunciat procés participatiu camuflava una operació propagandística de les decisions ja adoptades.
De fet, aquest cronista va anar al ple convençut que s'hi explicaria detalladament la proposta de l'equip de govern sobre la gestió de residus, ja saben, allò dels contenidors amb accés a estones i identificació d'usuari (o no, si no és així) però es va quedar amb les ganes . Les intervencions dels regidors partien de conèixer uns gruixuts documents - els plans de prevenció i de gestió de residus- desconeguts per als simples mortals. En un moment determinat els dos treballs van ser físicament exhibits; «són molt potents», va elogiar el socialista González mostrant els plecs de folis enquadernats en espiral i amb cobertes de plàstic, i el cronista pensava: segur que sí, però què diuen? I si no ho expliquen, com podem valorar si fan ben fet de votar-los?
Aquesta mancança no se soluciona amb discursos accelerats, fins i tot ennuegats, sobre tones de CO2, directives europees i estimacions de la diferent qualificació professional dels escombriaires a ma i a màquina. Aquesta mancança se soluciona amb explicacions planeres sobre els aspectes pràctics dels canvis a introduir. Se soluciona prenent la iniciativa en lloc de queixar-se pels titulars de premsa que no agraden -i que van amb la feina, benvolguts.
Però estàvem en la qüestió de la participació. Potser l'alarma dels bolquers alimentarà l'interès per les sessions informatives que comencen la setmana que ve; tant de bo. Però no perdem la perspectiva: Manresa s'apropa als vuitanta mil habitants i la majoria no assistirà mai a una sessió informativa ni a una reunió del consell de districte. Com es va dir al ple, encara que no es faci la recollida casa per casa s'hi haurà de fer la informació dels canvis. I això no vol dir que siguin ben rebuts.
El català del segle XXI té molta feina al cap del dia. Ha de treballar per guanyar-se la vida, ha de desplaçar-se per fer-ho, ha de traginar la mainada amunt i avall uns quants cops al dia, ha de fer vida familiar i social, ha de relaxar-se per no parar boig, ha de pasturar els caps de setmana, i en cap cas no pot deixar de veure els darrers capítols de les sèries preferides. Demanar-li una intensa participació en la vida municipal és somniar truites. Només una minoria en té prou ganes per trobar el temps necessari, i cal donar-los camp de joc perquè poden fer grans aportacions. Però tota la immensa resta el que espera, sense saber-ho, és que el govern li endevini el pensament.
Rutines solidificades
Si el ciutadà no té opinió formada sobre la qüestió que sigui, per al govern no és bona idea exigir-li que reflexioni; és més profitós explicar-li per què ha de pensar justament allò que el governant espera que pensi, de manera que arribi a creure que la idea és seva. Però aquest procediment no és fàcil si implica un canvi d'hàbits o una pèrdua de comoditat. Per això grans idees que funcionen sobre el paper s'estavellen quan aplicar-les exigeix modificar rutines solidificades, com les que modulen la relació de cadascú amb els contenidors de capçalera.
