«On és en Jamaa? Jamaa?», peguntava el secretari municipal des d'un extrem de la presidència d'una sala de plens sense regidors a excepció de l'alcalde Junyent i del tinent d'alcalde Aloy. Una cadira buida d'espai entre ells. El regidor d'ERC Jamaa Mbarki el Bachir, responsable de Nova Ciutadania, Cooperació i Habitatge, tenia la connexió més inestable amb el ple municipal telemàtic que es va celebrar ahir a la tarda per múltiplex, retransmès pel canal de You Tube i pel web de l'Ajuntament. Però com que ahir era el dia de la bona voluntat, no van parar fins aconseguir que en Jamaa participés a la votació que en primera instància s'havia perdut i havia comptat com a abstenció. I això que la regidora Cristina Cruz li va telefonar a veure què passava. Tots vam veure com ho feia perquè el controlador de la pantalla de la videoconferència va punxar la seva imatge al telèfon. Va ser un moment narratiu fresc i autèntic, gens protocol·lari. Al final va ser el secretari el que va establir el contacte i la veu del regidor es va poder escoltar donant el sí. Sort de la bona voluntat i de la disposició de tots plegats a perdonar errors i demanar disculpes.

I és que les pel·lícules són una cosa i la realitat, una altra. Potser sí que som líders europeus en alta velocitat, així en trens com en dades per fibra òptica, però ahir la imatge i la veu dels regidors viatjava en rodalies. A les pel·lícules, cada cop que l'alcalde cridés un regidor a votar, apareixeria de forma immediata la seva imatge en bona resolució. Ahir apareixien de seguida, o al cap d'una mica, o no apareixien, la veu arribava a la primera o havien d'insistir, clara o fregida, i la resolució de la imatge oscil·lava entre correcta i penosa. La cara del socialista Joaquim Garcia semblava per moments un simple oval de color carbassa. Però en qüestió d'imatge no tot era culpa de la teconologia. Si tens la cara ampla i un sotabarba generós, no has de posar la càmera del mòbil o del portàtil a l'altura del melic, perquè el contrapicat exagera les amplituds. Posa-la a l'altura dels ulls i a una certa distància, que queda millor. L'alcalde la tenia tant al davant que li exagerava el petit moviment del cap quan l'inclinava per llegir. Semblava que volgués ficar literalment el nas a casa dels espectadors, que van ser cinquanta-cinc al llarg de la retransmissió, segons es va informar al final.

Aquests dies ens hem acostumat a veure programes de televisió en els quals presentadors i col·laboradors intervenen des de casa. La majoria porten auriculars de botó o fins i tot sense fil, i micròfons invisibles. Però ahir a l'alcalde li van plantar un equipament de radiofonista d'abans, com de controlador aeri o narrador de partit de futbol -de bàsquet, en el seu cas. Potser perquè a ningú no se li escapés el caràcter de la sessió. És clar que la tira de finestretes a la dreta de la pantalla ja feia pensar en el concepte de videoconferència. A les pel·lícules, i a les imatges dels consells de ministres virtuals, hi ha una pantalla amb tants quadres com participants, però al que ahir s'emetia «per streaming», com va precisar Junyent, només es veien cinc rostres i mig en tantes altres petites finestretes sempre presents. Eren els de Roser Alegre, Claudina Relat, el secretari, Jordi Trapé, i Núria Masgrau. I la mitja finestra mostrava la boca, la barbeta i el coll de Mercè Cardona. Aquests eren sempre presents; la resta, només si hi havien d'intervenir i votar, amb permís de la connexió. I els cinc no semblaven sempre conscients de la seva exposició a l'escrutini dels cinquanta-cinc espectadors i dels deu mil que aniran a buscar el vídeo a YouTube després de llegir aquest article. Altrament, una de les persones hauria sortit de quadre per acostar un mocador al nas i una altra hauria controlat millor la tendència a la ganyota i a tocar-se la cara, gest que els metges desaconsellen aquests dies. Però segur que abans s'havia rentat les mans a fons, com tots. Inclòs l'espai entre els dits.