Fa dos anys es van complir cent anys de l'última gran epidèmia mortal que ha tingut la ciutat, l'epidèmia de grip del 1918. Fins aleshores es produïen -de forma periòdica- diferents epidèmies de verola, tifus, xarampió, tuberculosi, que eren freqüents a l'estiu quan la calor afavoria la propagació de determinades malalties, sobretot les de tipus infecciós, que trobaven el terreny adobat en una ciutat amb problemes d'higiene, amb aigües mal depurades, amb clavegueram a cel obert, etc.

L'epidèmia de grip del 18 es va conèixer amb el nom de grip espanyola. Malgrat aquest nom, l'origen de la pandèmia no fou a la península Ibèrica sinó a la Xina i d'aquí es va escampar cap als Estats Units i a tot arreu. Espanya va ser un dels primers països on es va parlar més obertament de les víctimes que provocaven aquests virus, mentre que els països europeus que estaven en guerra no van parlar de malalties i víctimes per no desmoralitzar la seva població. I per això es va començar a conèixer com a grip espanyola.

Va ser una pandèmia -afectació per una malaltia a persones o animals al llarg d'una àrea geogràficament extensa- que va infectar entre el 30 i el 50 % de la població mundial, que va afectar molts individus d'entre 15 i 45 anys, i va provocar la mort d'uns cent milions de persones. La falta de medicaments i higiene associada a l'època bèl·lica va ajudar a agreujar-la en molts casos. A Espanya es calcula que van morir unes 250.000 persones.

Quan el 23 de maig la premsa local va parlar de l'aparició de l'epidèmia a Madrid, l'alcaldia va ordenar la desinfecció i ventilació d'escoles, fàbriques, tallers, cafès i altres llocs de reunió com a mesura preventiva. Era alcalde de la ciutat el republicà Maurici Fius i Palà, un advocat molt preocupat per les qüestions sanitàries i la vacunació de la població fins al punt que va aconseguir erradicar algunes de les malalties infectocontagioses que eren endèmiques a la ciutat.

El dia 28 del mateix mes hi va haver la primera defunció d'un jove que havia arribat feia quatre dies de Ponts. Es va procedir a la desinfecció per la brigada municipal sanitària del cadàver, habitació i roba del difunt.

L'alcaldia va ordenar la neteja diària de clavegueres, als veterinaris que vigilessin l'estat dels aliments i begudes, a la guàrdia municipal la vigilància del servei de recollida d'escombraries i als propietaris dels safarejos públics la separació de les robes procedents de malalts.

Un ban municipal dictava l'obligatorietat de regar i escombrar la via pública als propietaris de les cases diàriament, desinfecció dels locals públics, separació de la roba als safarejos públics, mantenir oberts els rastelladors de les clavegueres perquè hi circulés l'aigua, i evitar la concentració de la gent en espais tancats.

Malgrat aquestes mesures de prevenció, al cap de pocs dies l'epidèmia va atacar els soldats de la caserna del Carme, aleshores ocupada pel Batalló de Reus, amb 133 casos d'un total de 700 soldats (19%), i d'aquí es va escampar per tota la ciutat fins a un total més de mil persones afectades i va provocar la mort de setze residents.

La malaltia generalment durava vuit dies, i tant al principi com durant la invasió es va considerar benigna.

L'epidèmia va coincidir amb les festes de les Enramades de Corpus que se celebraven cada dia en un barri de la ciutat i atreien molta població forastera.

Aquest brot va començar el 28 de maig i va acabar el 24 de juliol. Segons recull la Memòria de l'epidèmia gripal a Manresa (1918), redactada per Maurici Fius i Palà: «La invassió passá ràpidament i no durà pas quinze dies, no essent possible precisar el número de malats qu'uns calculen a mil i altres doblen la proporció», encara que als llibres de defuncions del Registre Civil del Jutjat de Manresa només consten en aquestes dates un total de setze defuncions relacionades amb pneumònies, broncopneumònies i grip, la majoria el mes de juny.

El segon brot, amb més virulència que el primer, començà després de la festa major, entre el 6 i 7 de setembre. Durant la festa van venir a Manresa nombrosos forasters de la comarca i d'altres llocs de Catalunya, sobretot el dia que hi va haver una trobada de societats corals per retre un homenatge a Anselm Clavé i donar nom a l'antiga plaça de la Parra, al carrer d'Urgell.

L'1 de setembre es va fer la inauguració del nom de la plaça amb la participació de 29 corals, la majoria de les quals formaven part de la Federació dels Cors de Clavé. Hi havia representants amb el seus estendards de Barcelona (14 corals), Berga, Capellades, Esparreguera, Figueres, Puig-reig, Sentmenat i Terrassa.

També societats corals de la comarca com l'Estrella de Sant Vicenç de Castellet; el Casino de la Bauma; L'Amistat de Santpedor; L'Harmonia de Navarcles; L'Amistat de Castellbell i el Vilar; l'Orfeó Manresà i les dues corals organitzadores de l'acte: el Coro de Sant Josep i La Unión Manresana.

Al cap de quatre dies, entre el 5 i 6 de setembre, va començar el segon brot, que va afectar alguns treballadors del ferrocarril del Nord i alguns del tramvia de Manresa a Berga. En un primer moment van ser casos lleus, però a partir del dia 10 va començar el primer cas greu i el dia 12 es va ordenar l'allitament dels malalts greus, alguns dels quals van ser portats a l'Hospital de Sant Andreu, i al cap de nou dies hi va haver les primeres morts. Cap al dia 24 va tornar a esclatar l'epidèmia a la caserna del Carme, i l'endemà la Junta de Sanitat comunicava l'existència de 531 malalts de grip i d'altres malalties infeccioses.

L'epidèmia es va anar escampant per tota la ciutat fins a afectar unes 6.000 persones els mesos de setembre, octubre -mes de la màxima virulència amb el 77 % del total de defuncions-, novembre i primers dies de desembre. El dia 6 de desembre hi va haver l'última defunció per grip i l'epidèmia es va donar per controlada.