El 1918 Manresa va patir, igual que bona part del continent, una epidèmia mortal de grip.
Entre el 5 de setembre i el 8 de desembre del 1918 va ser el moment de màxima virulència de l'epidèmia gripal a la ciutat, amb un total de 243 persones mortes, i va afectar unes 6.000 persones. En aquells anys la ciutat tenia prop de 25.000 persones i, per tant, podem dir que la grip va afectar una quarta part del total de manresans i manresanes.
En contra del que acostumava a passar que una epidèmia incidia més entre infants i vells, aquesta grip va provocar una alta mortalitat d'homes i dones d'edats compreses entre 20 i 40 anys, que van representar el 56 % del total de defuncions, mentre que només es van morir per la grip el 13 % d'infants entre 0 i 10 anys i la mateixa proporció de persones més grans de 50 anys.
L'epidèmia va atacar moltes famílies, començava a caure un i seguia la resta de membres de la família, i si algú se salvava solia ser un infant o un vell. Aquest fenomen ja va ser observat d'una manera indirecta en la Memòria de l'epidèmia, que diu: «La característica de l'epidemia gripal ha estat l'invasió a les famílies. Quan no atacava a tots d'un plegat comensava per un i anava seguint als altres de la mateixa casa. Nombroses famílies es trobaven tots els individus de la mateixa, malalts, i si algun restava invulnerable, era un vell o una criatura. D'aqui tants i tants casos de pares que han deixat als fills en la més trista orfandat, i de tants i tants joves desaparescuts, deixant els avis o pares sense el seu apoi i en la més horrible i desesperadora vellesa».
La localització de l'epidèmia dins l'espai urbà mostra una clara diversificació de la mortalitat. El districte amb més defuncions va ser el quart, que correspon al que avui és el barri Vic-Remei, ocupat bàsicament per la classe treballadora, seguia la zona del carrer Remei, Santa Clara i caserna del Carme i el districte segon, que corresponia a part del barri de Valldaura i plaça Catalunya. Hi havia una relació directa entre epidèmia i densificació i grups socials dominants.
Com dèiem, va afectar els grups d'edats compresos entre els vint i els quaranta anys. Aquest fet va incidir directament en el comportament demogràfic de la població manresana.
D'una banda, es van morir molts pares i mares, que van deixar infants orfes, i, per això, va augmentar el nombre d'asilats a Casa Caritat.
Un obrer de 34 anys de la plaça de l'Hospital manifestava a la Junta de Casa Caritat que «... a conseqüència de la pasada epidèmia gripal, fa prop d'un any que mori la seva esposa Na Maria (ACS) i qu'el recurrent temps há que pateix una enfermetat crònica en greu estat i que te un fill i una filla de deu i vuit anys mancats d'aliment i de cuidados (...) i per això té obligació de procurar demanar tingui la caritat d'admetre com asilats a sos dos fills, orfes de mare».
D'altra banda, el nombre de matrimonis es va frenar respecte als quinquennis anteriors, ja fos per la defunció d'un dels promesos o per l'ajornament del matrimoni a causa del dol familiar, i per això és notable l'augment del quinquenni posterior.
La psicosi per l'epidèmia va ser tan elevada que la Junta de Sanitat, entre altres disposicions, va prohibir el toc de campanes anunciant funerals i enterraments i el toc de la campaneta de combregar, així com que les cases posessin cortines negres a la casa d'un mort, com era costum.
Es va obligar a ventilar i desinfectar teatres i cines i a fer sessions curtes i a ventilar el local mitja hora entre funció i funció. També, que cada veí escombrés i regués la vorera de casa seva, a la vegada que s'incrementava la brigada municipal per netejar els carrers i els torrents de Sant Ignasi i Predicadors, dos importants focus d'infecció.
Es va extremar -per part dels veterinaris municipals- la vigilància de l'escorxador, obert feia pocs anys al costat del camí de Joncadella, i el control dels aliments. Es va prohibir l'entrada de carns i productes comestibles sospitosos, a la vegada que es controlava per part dels alcaldes de barri la cria d'animals -que era molt freqüent- en patis i baixos de cases particulars.
Així mateix es van desinfectar espais col·lectius com tallers, fàbriques, escoles, cafès, tavernes, esglésies, fondes, cases de dormir, asils, convents, quarters, presons i banys, i es va entregar gratuïtament desinfectant a les famílies de la ciutat.
El cementiri es va tancar a la visita pública, fins i tot el dia de Tots Sants.
Malgrat que la ciutat no tenia establert un sistema de beneficència municipal, l'alcalde va ordenar que s'atengués tothom qui es presentés dient que tenia malalts a casa, i que es donessin les medecines de forma gratuïta a càrrec de l'Ajuntament.
Es van reorganitzar els serveis municipals de metges, apotecaris, practicants, infermers, servei de vetlles, serenos, Junta de Protecció a la Infància i Creu Roja, entre d'altres.
La Junta d'Auxilis -formada per polítics, rectors de les esglésies parroquials, Cambra de Comerç i prohoms locals- va obrir una subscripció pública, alhora que s'adreçava «a les persones de posició» per aconseguir diners per ajudar els damnificats.
El 13 de febrer del 1919 va esclatar un nou brot a la caserna del Carme, amb soldats incorporats de tot l'Estat i que va durar fins al mes d'abril, i va deixar trenta-sis defuncions.
La Junta d'Auxilis creada el 12 d'octubre de l'any anterior va continuar la seva tasca fins al mes d'abril i va esgotar tots els recursos econòmics que havia recaptat dels manresans.
Es tancava així l'última gran epidèmia mortal que ha tingut Manresa a través dels segles.
