Diumenge, 26 d'abril. Un dia més de confinament. Però un dia diferent. «Avui podem sortir al carrer! Que bé!». Així s'han expressat els petits de casa tan bon punt s'han llevat. Ho tenien clar. Ells no viuen al marge de les notícies i sabien que a partir d'ara tindran una hora per sortir a passejar i jugar. I així ho hem fet. «Voleu sortir abans de dinar o després?», els he preguntat. Han preferit abans. M'ha semblat bona idea. «Fa sol, bon temps i se senten els ocellets cantar, aprofitem-ho!», els he dit.

Abans de sortir s'han posat la mascareta per anar ben protegits. La tenien a punt i els ha fet gràcia i tot. «Som-hi!». No ha fet falta repetir-ho dos cops, ja eren a la porta alegres i contents. El Pol ha decidit sortir al carrer amb la pilota, i la Jana, amb els patins. Ella ha patinat una estona, ell ha fet uns tocs amb la pilota, i després hem anat a caminar una mica per la zona boscosa que tenim a prop de casa. «Flors i arbres florits!», han comentat mentre ens fixàvem en els colors d'una primavera que ha anat fent el seu curs.

Pel camí hem trobat altres famílies amb nens que també han triat l'hora del vermut per escampar la boira, els hem saludat i hem continuat aprofitant cada minut de l'hora d'esbarjo. Ha passat volant. «Nens, hem de tornar a casa», els he recordat. «Ja?, podem jugar una mica més?». Voldrien pròrroga, però no pot ser. Hem emprès el camí de tornada a casa mentre els explicava que hem de complir les normes i ho hem de seguir fent tan bé com fins ara.

Un cop a casa, des de la terrassa hem sentit soroll al carrer, aquell xivarri infantil que feia tants dies que estava confinat. Se'ns ha fet estrany i tot, però ens ha fet sentir bé. És com si el poble hagués recuperat una mica de vida. Però hem d'anar a poc a poc i ser responsables.

«Demà tornarem a sortir?», han preguntat. «Sí, demà sortirem de nou al carrer a passejar i a jugar». Ara, ja tenen un al·licient més. Això els fa contents, i a mi, com a mare, també. Els anirà bé. És cert que s'han adaptat prou bé a la situació i han entès que no es poden moure de casa, però després de 45 dies tancats el dia a dia no sempre és fàcil. I la rutina més feixuga: tasques escolars, exercici físic, jocs, treballs manuals, experiments, pantalles, converses amb els amics... Tot en un espai reduït: de l'habitació a la sala de jocs, de la cuina al menjador i del terrat al balcó. Sort en tenim d'aquestes estones a la terrassa compartint experiències amb els veïns i respirant aire pur!

Les sensacions, però, no són les mateixes que han tingut avui quan han obert la porta del carrer. Els he vist reflectida a la mirada la sensació de llibertat que poden sentir dos infants, de 8 i 5 anys, que no trepitjaven ni l'asfalt ni el camí de bosc des de feia un mes i mig. N'han gaudit, i tot i que ells voldrien quedar amb la colla d'amics, saben que encara no pot ser. Aquestes setmanes els nens i nenes ens han donat una lliçó. Malgrat que hi ha moments que costa gestionar les emocions, ho estan fent molt bé.

Això sí, troben a faltar jugar amb els amics, anar a l'escola, jugar a futbol, anar a casa dels avis, fer sortides i activitats, anar al parc...: «Quan podrem tornar a fer vida normal?», em demanen. «No ho sé, fills, hem d'esperar que el coronavirus ens ho permeti», els dic. I penso: «Costarà recuperar la normalitat».

Però ja hem fet un pas més: que els nens puguin sortir un cop al dia al carrer. I poder valorar el que abans fèiem cada dia tantes vegades sense plantejar-nos que mai arribaríem a viure una situació com aquesta. L'hora d'avui de jugar i passejar a l'aire lliure ha tingut més valor que mai.