L'epidèmia es va produir entre juny i octubre del 1654 i va provocar la mort d'unes mil persones, i no hi va haver cap zona de la ciutat emmurallada que s'escapés de la malaltia. Aquesta xifra representa que la pesta va provocar la mort d'una de cada sis persones que vivien en aquell moment a Manresa (una taxa de mortalitat del 166,7 per mil)

Segons Magí Canyelles es van empestar unes 373 cases. Es calcula que en aquell temps hi havia a Manresa una mica més de set-centes cases, la qual cosa representà que quasi un 54 % dels edificis de la ciutat van ser afectats per la pandèmia del morbo.

Tot i que es va escampar per tots els carrers, trobem una mortalitat més elevada als carrers on vivien els menestrals i que corresponen a la vila nova (Barreres, Quatre Cantons, Vilanova, Urgell, Roldonisses...) que es va formar amb l'última ampliació de muralles de la segona meitat del XIV. També presentaven uns índexs elevats els sectors Sant Miquel-Plana-Born i Talamanca-Piques-Santa Maria, els dos amb una alta densificació d'habitatges i persones.

Quan una casa estava empestada calia purificar-la i per això es deixava oberta sis dies i sis nits i després es perfumava i es blanquejava, especialment les que no havien estat habitades. La roba dels empestats s'havia de cremar.

Els malalts convalescents, una vegada curats, podien tornar a ciutat després de ser rentats amb vinagre, posar-se roba neta i purgar uns dies a fora, a les barraques.

Per aplicar els focs de perfum hi havia unes persones destinades a aquesta finalitat. En principi es va nomenar un purificador, Joan Sala, ajudat per un fadrí. Però per culpa de la gran mortaldat va caldre que quatre persones més ajudessin Joan Sala.

Segons Magí Canyelles es van fer un total de 2.987 «fochs de parfum». Una relació carrer per car-rer ens detalla les cases on es va fer aquesta purificació i el nombre de focs que es van fer a cada casa.

Com a mínim es feien dos focs a cada casa i la majoria oscil·laven entre dos i vuit focs. Però trobem cases on se'n va fer un nombre molt superior. Així, a tot el sector de Sant Miquel, Plana, Sobrerroca, plaça Major es feien entre vint i quaranta focs, fet que permet deduir que eren edificis senyorials amb moltes habitacions, ja que hi vivien els grups socials de més categoria de la ciutat.

Uns altres edificis també van rebre molts focs de perfum. Foren els edificis comunitaris amb un gran nombre d'habitacions com el convent de Sant Ignasi (100 focs), Sant Domènec (30), Sant Francesc (25) o la Casa de la Ciutat (40).

Per purificar les cases empestades s'utilitzaven espècies, minerals i altres productes que es portaven de Barcelona. Entre altres productes trobem mirra, almangra, blanquet, aranits, trementina, alum de roca, canyella, pebre, oli de llinosa, sulfat roig, sàndal, benjuí i opi.

Com que aquesta acció desinfectadora tenia un cost molt elevat a causa de l'alt nombre de cases empestades, els consellers de la ciutat van deliberar imposar una taxa directa i fer pagar una lliura per cada foc de perfum que es feia en una casa.

I és que no hem d'oblidar que l'aparició d'una epidèmia en una ciutat o poble representava una despesa addicional molt important que desequilibrava moltíssim les ja depauperades finances municipals.

El novembre es van aixecar totes les mesures de protecció de la ciutat perquè es va considerar que l'epidèmia havia acabat.

El nombre de defuncions va obligar la Junta del morbo a buscar nous espais per enterrar els difunts.

A Manresa els cementiris medievals més importants, com a tot arreu, eren dins de la ciutat emmurallada. El més gran era a l'actual parc de la Seu, conegut amb el nom de fossar de la Seu; un altre al costat del convent dels Predicadors (actual plaça Fius i Palà); un de més petit a la plaça de Santa Magdalena que es trobava a l'absis de l'església de Sant Miquel (actualment hi ha una placeta sense nom), i el quart al costat de l'església del Carme.

Només els heretges, com els jueus, o els malfactors, com els bandolers, eren enterrats fora del recinte emmurallat.

En aquest cas es va decidir -atès el caràcter excepcional de l'epidèmia- enterrar els morts fora muralles per evitar el possible contagi a les persones sanes de la ciutat.

Els morts per l'epidèmia del 1654 foren enterrats en un camp davant de l'hospici dels Infants Orfes, a prop del portal del Planeta (aproximadament a la zona on avui hi ha la plaça Infants i ter-renys adjacents). Aquest indret va ser nomenat durant molts anys «camp dels morts». Encara documents de la primeria del segle XX porten aquest topònim, fet que fa suposar que es va fer servir per altres epidèmies posteriors.

El document de la imatge recull el pagament del lloguer del terrer que ens permet situar el cementiri dels empestats: «Mestre Racional fara pòlissa al Sr. Miquel Graell, ciutadà onrat de divuit lliures las quals li paga la ciutat per lo lloguer del camp darrere dels Infants Orfes que a servit per enterrar moltes persones de temps del contagi y fini lo any lo darrer de mars proximpassat. Casa la ciutat 4 de abril de 1659».

Els enterramorts o fossers quan portaven un malalt a la morberia o un mort al cementiri els seguia un dels capdeguaita del morbo. Les normes recomanaven que els fossers tinguessin calç viva i molts forats preparats per enterrar els cadàvers immediatament després de la defunció, i posar-hi a sobre molta calç viva a fi d'evitar el contagi.

Una epidèmia provocava una despesa molt elevada per a la ciutat, ja fos en personal, productes d'alimentació, medecines i espais entre d'altres.

Per intentar reduir la despesa els consellers van fer pagar els focs de perfum, i també van obtenir diners de la venda del glaç, l'arrendament de molins, pasturatges, censals, etc..

Malgrat aquests impostos indirectes el que és evident és que una epidèmia -com la del 1654- provocava una forta descapitalització a la ciutat, que tardava molts anys a superar-la humanament i econòmicament.