Cal imaginar que les cimeres telemàtiques de la Unió Europea, o fins i tot les de presidents de les comunitats autònomes amb Pedro Sánchez, tenen una qualitat, una fiabilitat i una agilitat més notables que les exhibides en els dos plens municipals telemàtics celebrats fins ara a Manresa. O potser no, i per això tot va com va. Seria injust atribuir la culpa a l'Ajuntament, tot i que en un cert instant la pantalla va ser ocupada per una mena de full de dades que no havia de ser allà i l'alcalde Ju-nyent, sota la protecció benèfica del domàs amb l'escut de la ciutat, va preguntar si havia estat culpa seva. Davant la sospita que havia tocat el que no convenia, es va exclamar: «miro d'estar-me molt quiet!».

No, el problema important no era que l'alcalde toqués botons o que el realitzador no atrapés el ritme amb què votaven els regidors, sinó que el ple telemàtic es duia a terme amb l'ajuda de telèfons mòbils i les seves velocitats de transmissió de vídeo, i això dona per al que dona: per a imatges que es pixelen o congelen, desaparicions sobtades i emmudiments inesperats que l'alcalde solucionava demanant: «T'estem veient, vota amb un gest»; per si no s'havia entès, i a tall d'exemple, Marc Aloy aixecava el dit gros de perdonar gladiadors.

La retransmissió a la finestra de vídeo del web municipal va començar puntualment a les cinc, però el ple encara va trigar quatre minuts, que alcalde, secretari i tècnics van dedicar a enllestir els preparatius amb òbvia ignorància que hi havia qui els estava veient. Van anar desfilant les imatges de regidors amb cara d'avorrits que movien la càmera per ajustar l'enquadrament, es van escoltar converses de «he entrat?, no et veiem, ara sí, que se'm sent?», vam saber que el secretari municipal i els regidors es tutegen en la intimitat, i Valentí Junyent va ser vist mossegant-se l'ungla del polze esquer-re. A les cinc i quatre minuts va començar la sessió i va tornar la formalitat, malgrat les «anades a negre» i els «que hi ets?».

Els sostres. Plens com aquest ens ensenyen que les cases han de tenir els sostres en perfecte estat de revista, res de taques d'humitat o senyals d'antics claus de penjar llums (o pernils), perquè mai no saps el dia que hauràs d'intervenir en una videoconferència, i en quatre de cada cinc casos situem la càmera de manera que es veu clarament un bon tros del sostre de l'habitació. Sol passar perquè posem el mòbil a la taula, repenjat en alguna cosa i inclinat, i ens enquadra de baix a dalt, en allò que els cinèfils anomenen «contrapicat». Ensenyem el sostre i la papada. No li passa a tothom, és clar. Del que vèiem ahir no podem saber com és el sostre del regidor Calmet, però sí que té unes lleixes plenes de discos compactes i DVD.

El cronista estava pensant aquestes coses mentre el ple discutia dictàmens i els enfilava amb arguments previsibles, i llavors es va recordar que el Pacte del Parc de la Seu estableix el 20 de juny com a data límit per fer efectiu el relleu a l'alcaldia, és a dir, la renúncia de Valentí Junyent i l'elecció al seu lloc de Marc Aloy. I la pregunta va aparèixer sola: com serà aquest ple? Anant bé serem dins la tercera fase de transició a la «nova normalitat», però en el quadre de fases no hi ha cap apartat de normes específiques per a «plens municipals». És un acte cultural, o teatral? El quadre permet «actes i espectacles culturals de menys de 80 persones en llocs tancats: 1/3 de capacitat». I insisteix en els dos metres de distància. I no tocar-se. I mascaretes. No seria telemàtic però sí molt més trist que qualsevol altra investidura d'un alcalde des del 1979. Sense abraçades, encaixades ni copets a l'esquena. De fet, un cop els 25 regidors, el secretari i els fotògrafs s'hagin distribuït marcant les distàncies, poca gent més hi cabrà, a la sala.

Mentre el cronista pensava en aquestes coses, el ple municipal continuava i discutia les que s'expliquen a la part superior d'aquesta mateixa pàgina.