A l'edat mitjana i moderna la pesta bubònica va causar una gran mortaldat fins al segle XVIII. Així mateix, com deia el doctor Lluís Guerrero fa pocs dies a les pàgines de Regió7, «des del punt de vista del coneixement històric, en el rànquing de les epidèmies, la més important al llarg de la història és la verola (...), la malaltia infecciosa que més epidèmies ha fet i més gent ha matat». El descobriment d'una vacuna per part d'Edward Jenner el segle XVIII va aturar aquesta greu malaltia.

Una altra malaltia infecciosa important ha estat el còlera, que es presentava de forma epidèmica i provocava grans mortaldats.

Els brots de còlera a la península es van produir al segle XIX, fins aquell moment es desconeixia, i va arribar quan ja havia disminuït la incidència de la pesta i de la verola.

El còlera és una malaltia infecciosa intestinal causada per la ingestió d'aliments o aigua contaminats per un bacteri. Sovint es presenta com una epidèmia, ja que acostuma a atacar un gran nombre de persones d'una regió i el remei més eficaç era millorar les condicions higièniques dels habitacles que en aquella època eren tan desastroses que convivien les persones amb tot tipus d'animals domèstics que havien de servir per a l'alimentació dels ciutadans. A més, l'aigua no estava tractada i era una font de contaminació.

Al món hi va haver al llarg del segle XIX sis grans pandèmies de còlera.

La malaltia és endèmica, persistent, i possiblement originària de l'Àsia, molt arrelada a la conca del riu Ganges a l'Índia.

La primera pandèmia es va produir el 1817 però va quedar circumscrita als països asiàtics. La segona va començar el 1827 i va afectar tot Europa. Sembla que va arribar a Europa, en part, pel moviment de les tropes angleses colonials que l'escamparen de l'Índia cap a altres països del sud-est asiàtic i cap a països musulmans, d'aquí per terra i mar va arribar a Europa.

A la península hi va haver quatre brots de còlera, curiosament, a mitjan segle. Foren els anys 1834, 1854, 1865 i 1885, tot i que algunes de les epidèmies van durar més d'un any. Malgrat la seva brevetat en el temps -menys de seixanta anys-, les epidèmies de còlera per la seva gran mortaldat van provocar un gran impacte en la societat d'aquells anys i la mort d'unes 800.000 persones.

El còlera va entrar a Espanya, tant a la primera com a la segona de les quatre epidèmies del segle XIX, pel port de Vigo el 1833. Es va propagar per Galícia, Extremadura i Andalusia, i es va escampar per tota la península pel moviment de tropes durant la primera guerra Carlina.

L'any següent va arribar a Barcelona i, segons les xifres oficials, hi va haver més de 10.000 morts i més de 400.000 afectats entre el 1834 i el 1835. La incidència del còlera a la Ciutat Comtal va alarmar l'Ajuntament de Manresa, que va emprendre el mes d'agost del 1834 diferents actuacions per combatre la malaltia, tant de forma preventiva com curativa. Es va crear una Junta de Sanitat formada pel regidor-degà, un canonge de la Seu, dos regidors, dos metges i representants del comerç i la indústria i també la Junta d'Auxilis. Les dues juntes van ser incapaces de recaptar impostos i van haver de recórrer a l'almoina de la Croada, que era el fons aconseguit per l'indult de menjar carn els dies prohibits per la religió catòlica.

La junta i l'Ajuntament van acordar publicar unes instruccions «en lengua vulgar para mayor inteligencia de las gentes sencillas y menos instruidas indicándoles los medios de precauciones y remedios en el caso que aparezca el cólera morbo». Segons aquestes instruccions, la manera de prevenir el còlera era tenir «tranquilitat de ánimo, limpiesa ó netedat en el cos y en habitacions, y bon regimen de vida ab la deguda templansa en el menjar, beure, etc.». Per aconseguir la primera recomanació calia tenir la consciència tranquil·la i confiança en Déu Nostre Senyor. Per això trobem que una de les primeres actuacions va ser fer un ofici amb exposició del Santíssim i rés de les lletanies majors a la basílica de la Seu. També es va acordar que durant les quaranta hores, exercici de pietat tradicional catòlica que consisteix en l'adoració durant aquest temps del santíssim sagrament, es resarien aquestes lletanies. La celebració litúrgica de les quaranta hores es feia de forma itinerant a cada església de la ciutat durant uns quants dies, i per això es va decidir fer el rés contra l'epidèmia a cada església els dies que se celebrés aquesta litúrgia. La junta va emprendre mesures preventives més contundents, com tancar tots els portals de la ciutat. Només van quedar oberts els tres més transitats, que eren el de Sobrerroca, per on entrava la gent que venia de la «muntanya», és a dir, dels pobles del nord de la ciutat; el de les Piques, per on passava una part del trànsit de Barcelona; i el de Valldaura, per on entrava el trànsit procedent de les terres de Ponent. Per a comoditat del públic també es va acordar que el portal de Santa Llúcia -per on venia molta gent del sud del Bages i de les comarques costaneres- estaria obert de sis a set del matí, d'onze a dotze del migdia i de sis a set de la tarda. A cada portal es va posar vigilants per impedir «que no entre ningun forastero sin los correspondientes documentos de sanidad».

Altres mesures preventives foren recordar a la població que calia netejar els car-rers i conductes d'aigua i que s'havien de treure els porcs que hi havia als baixos de moltes cases de la ciutat i portar-los fora del nucli urbà i apartats de tota mena d'habitatge. Es van preparar diferents llatzerets per si arribava gent d'altres indrets empestats. Aquests llocs van ser el mas de la Culla, al costat del camí ral que anava cap a Barcelona; el mas Oller, el mas Xup i el llatzeret de Sant Pau.

Com a hospital de colèrics es va acordar utilitzar el convent dels carmelites però el governador ho va desestimar ja que es tractava d'un punt preferent de defensa de la ciutat i, finalment, l'hospital es va instal·lar al convent dels dominics (actual teatre Conservatori), i els monjos van ser traslladats a cal Soler de la Plana (ca l'Oller).

També es va decidir fer un nou cementiri fora de la ciutat, seguint les reials ordres que prohibien enterrar els difunts a les sagreres que hi havia. Es van buscar diversos terrenys i es va decidir construir-ne un a la falda nord del turó de Puigterrà, actualment carrer de Circumval·lació i Pujada del Castell. Segons els Acords Municipals del 1834 es va aprovar que «en cas de morir algun veí de la ciutat, no s'enterrés al cementiri comú dintre la ciutat, sino en el detras de Puigterrà». Però aquest cementiri no es va arribar a utilitzar mai, perquè era un terreny molt dur i, a més a més, quan es va fer la carretera que pujava al fortí de Santa Isabel, va quedar inhabilitat.

A final de setembre la pandèmia es va reduir i, per a sort dels manresans, no hi va haver cap cas de mort per culpa del còlera. Això va fer que el 17 de setembre s'obrissin tots els portals, si bé hi van quedar vigilants per vetllar que no entrés cap malalt de còlera a la ciutat.