El segle XIX va ser el segle de les grans pandèmies de còlera després de la superació de les epidèmies de pesta i verola.

L'any 1853 es van donar els primers casos de còlera però no van ser mortals. La primera gran epidèmia va tenir lloc el 1854 durant els mesos d'agost i setembre. El focus d'infecció va arribar a Barcelona procedent de Marsella per via marítima i des de la ciutat comtal es va escampar per Catalunya.

El 2 d'agost de 1854 van córrer rumors que hi havia epidèmia de còlera a Barcelona i altres ciutats de Catalunya. L'ajuntament va demanar a la Junta de Sanitat la proposta de mesures higièniques per tal de preservar Manresa de l'epidèmia.

El 15 d'agost la Comissió de Sanitat publicava un seguit d'instruccions per a tots els veïns per evitar la malaltia amb el títol: «el colera abrich, llimpiesa y tranquilitat de animo».

Entre altres recomanaven «no estar parat al sol y el passejarse sens necesitat; guardarse en las horas de mes calor (...) y guardarse sobre tot del aire cuan la persona está ab calor ó suada y no mullarse de peus».

Els metges higienistes destacaven la importància d'escombrar els pisos, airejar i espolsar els llits i les habitacions i no dormir molta gent en una habitació, emblanquinar l'interior de les cases i llençar les escombraries immediatament a la comuna o femer. També apartar-se de les aigües estancades, femers, corts de porcs, i no criar porcs, gallines, coloms dins les cases, fet que era molt freqüent i era un focus d'infecció.

Es destacava la importància de l'higiene «rentarse cada dia cara y mans, barrejant en el aygua unes cuantas gotas de vinagre, llimpiesa y curiositat en la roba, mudántsela sovint».

Les instruccions també s'aprofitaven per apaivagar possibles excessos així es recomanava «evitar les pasions deshonestes y se procurar no abusar de cap manera dels plaers ecsitants, cual falta ha determinat en moltas ocasions lo acometiment del Còlera (sic)».

Seguien una sèrie de recomanacions referents al tipus de fruita, verdura, hortalisses que es podien menjar i les que no (com tomàquets, pebrots, albergínies figues, pomes, melons i síndries); carn de gallina, xai i bou però no vedella, perdiu, conill i altres animals de caça. També es podia menjar porc, bacallà fresc i angules, però no ous durs i ferrats, pa calent del dia, coca, melindros i altres preparats de pastisseria.

Es podia beure vi al principi del menjar, te i cafè mentre que els licors no tenien cap avantatge i no era bo atipar-se d'aigua.

L'endemà, 16 d'agost, una bona part de les classes acomodades van abandonar la ciutat per por del contagi del còlera així com alguns regidors de l'ajuntament fet que va obligar al comissionat del govern a renovar el Consistori amb antics regidors. Com sempre, les epidèmies incidien directament em les classes populars i, per això, moltes vegades es silenciava l'epidèmia.

De la Junta de Sanitat només van quedar dues persones, també set metges, algunes infermeres i auxiliars.

Per falta de recursos propis i de no ser possible recaptar dels principals contribuents perquè havien abandonat la ciutat l'ajuntament va haver de gastar els fons del comú per poder distribuir menjar a la població que hi havia la ciutat.

Poc després l'epidèmia de còlera morbo es va començar a estendre per tota la ciutat i va provocar la mort de 1.529 persones, fet que representava un 10 % de la població manresana que en aquells moments era de 14.395 habitants (cens de 1857). No sabem el percentatge de població infectada però en termes generals es considera que al voltant d'un 30 % dels infectats per còlera acabaven morint.

L'epidèmia va afectar la població mitjana, de vint a quaranta anys, i va deixar un gran nombre d'infants orfes que van ser recollits i asilats a l'hospital de Sant Andreu i al Col·legi de Sant Ignasi.

La situació era greu, ja que al cap d'un any el reverend Antoni Canuda demanava auxili a l'ajuntament per portar a la casa de Caritat de Barcelona quinze nois i noies, que a causa del còlera, havien quedat orfes de pare i mare i que no podien ser recollits ni als Infants Orfes ni a l'hospital de Sant Andreu.

Per aquest motiu, entre altres, l'industrial Miquel Cots i Enrich va presentar l'any següent una instància per obrir una casa de beneficència, Casa Caritat, que es va inaugurar el 1859.

El 30 de setembre els metges de la ciutat van donar per acabada l'epidèmia i l'ajuntament va acordar que el dia 8 d'octubre es cantés un Te-Deum d'acció de gràcies a la Seu com a punt final de l'epidèmia.

El dramaturg, periodista i advocat Conrad Roure i Bofill va escriure les seves memòries en el llibre Recuerdos de mi larga vida i descriu la seva estada a la nostra ciutat durant el còlera de 1854.

«A los primeros síntomas de la epidemia, buena parte de mi familia nos trasladamos a la casa contigua a la Font del Lleó, del término de Pedralbes, que tenía en arriendo mi tío Antonio Gironés, el de Figueras. Pero, por su proximidad a la ciudad, no nos considerábamos en aquel lugar suficientemente a cubierto del mal, y nos mandaron a mi hermano Baldomero y a mí a la casa de otro pariente que residía en Manresa.

Manresa, hasta el año 54 se había librado de todas las pestes y epidemias que habían asolado la provincia y tenía fama de sana e higiénica; pero el cólera de aquel año la atacó con mayor ímpetu que a las demás ciudades y el terror que se apoderó de los manresanos fué grandísimo.

La vida en Manresa se nos hacía imposible por el pánico indescriptible de los manresanos al cólera. Los médicos, a fin de evitar que los enfermos fueran abandonados por sus deudos, para demostrar que no existía contagio, se ponían sobre la piel las camisas de los atacados del mal; pero sus demostraciones tenían poca fuerza convictiva. Cuando el cólera atacaba a un individuo de una familia, sus parientes dejaban un ataúd tras la puerta del piso y abandonaban al enfermo a los cuidados de la caridad y asistencia públicas.

Un hermano del pariente en cuya casa nos hospedábamos tenía tal aprensión al mal que a cada momento sentía en su persona síntomas de él y acabó por morir de una excitación nerviosa, que nada tenía que ver con el cólera. Entonces nos trasladaron a Navarcles, en cuyo punto el miedo a la epidemia no era tan grande. El letrado señor Canals, (...) fué a ese punto a recogernos, llevándonos en su companía a Igualada, en cuya ciudad no había cólera. Y en Igualada permanecimos hasta mediados de otoño, época en que la epidemia decreció en Barcelona, y pudimos regresar a nuestros lares».

La major part dels morts van ser enterrats al fossar de la Seu. Ara fa uns nou anys es va ensorrar un mur de contenció de l'actual parc i van aparèixer catorze esquelets que es van datar del temps de l'epidèmia de 1854. Al cap de poc aquest cementiri es va tancar (els altres de dins la ciutat ja s'havien clausurat abans) i es va obrir el nou cementiri a la Plana del Pont Nou, al costat de Cal Ninus.