El segle XIX va ser el segle de les grans pandèmies de còlera després de la superació de les epidèmies de pesta i verola dels segles precedents. El còlera era, amb diferència, la pitjor de les nombroses malalties infeccioses existents, molt més que el tifus o la febre groga, perquè provocava una mortalitat molt alta, per sobre del 30% dels afectats.
Després de les epidèmies del 1834 i el 1854 al cap d'onze anys n'hi va haver una de nova de còlera a la ciutat. El 1865 la malaltia va entrar pel port de València però és una epidèmia poc coneguda perquè es va voler silenciar.
Va ser entre el 30 de setembre i el 29 octubre de l'any 1865 quan la ciutat va quedar afectada per la infecció. Es va organitzar una Junta de protecció sanitària formada per l'alcalde, dos regidors, el jutge de primera instància, el comandament militar de la caserna del Carme, una autoritat eclesiàstica (de la Seu), diputats provincials, directors dels diaris, la Junta de sanitat i alguns prohoms locals. Aquesta vegada les classes benestants no van marxar de la ciutat com van fer a l'epidèmia del 1854, i es van organitzar els serveis humanitaris i es va dividir la feina en tres seccions: higiene, assistència i donatius.
D'aquesta manera es va poder socórrer les víctimes, distribuir menjar al matí i la tarda i subministrar medicaments, roba i utensilis de manera gratuïta.
Es va fer una subscripció popular de recollida de donatius a càr-rec de l'Ajuntament i altres entitats que van recaptar 13.121 rals (3.280 pessetes)
L'epidèmia colèrica va ocasionar 231 invasions i 122 morts (representa un 53 % dels infectats) Aquesta va incidir sobretot en la classe pagesa però no es va prendre cap mesura preventiva.
I és que la Manresa de la segona meitat del XIX presentava greus deficiències de tractament de les aigües, tant les de consum com les residuals. La Sèquia subministrava prou aigua a la ciutat però no estava ni purificada ni filtrada i per això es convertia en un focus d'infecció, sobretot a l'estiu. El torrents de Sant Ignasi, dels Predicadors, les Fontetes eren punts de transmissió de malalties ajudats per clavegueres a cel obert.
Una de les causes de l'elevada mortalitat que provocava el còlera era les males condicions de vida sobretot als barris on vivien les classes populars (Remei, torrent de Sant Ignasi, Valldaura...) així com els pocs recursos que es dedicaven a la salut i higiene pública. Moltes cases tenien un únic dipòsit d'aigua, fet que comportava la infecció de tota la casa, com descrivia el metge higienista Pere Pallas: «Cuantas veces en el ejercicio de nuestra profesión comprobamos una infección, que cual reguero de pólvora, empieza ardiendo en uno de los pisos altos y no acaba hasta la planta baja é iría á los subterráneos si estos existieran ¿y quines sino los propietarios son los responsables? ¡Por qué el agua en las susodichas condiciones, la mala disposición de las letrinas, la cría de animales caseros, el común vivir con perros, pollos y demás, producen siempre materia orgánica, materia peligrosa!»
El 21 d'octubre ja havia desaparegut l'epidèmia i per aquest motiu l'Ajuntament va convidar la població manresana al tèdeum o acte d'acció de gràcies que es va celebrar el diumenge següent a la basílica de la Seu.
L'estiu del 1884 hi va haver una amenaça d'una nova epidèmia que venia de França. Es van prendre diferents mesures però no va arribar a afectar la ciutat.
L'última gran epidèmia de còlera va ser el 1885 i va donar un contingent de 413 invasions i 143 defuncions, segons les dades de la Memòria de l'Epidèmia Colèrica del 1885, fet que representa un 34% de morts del total d'afectats. L'epidèmia es va originar a la ciutat francesa de Toló, després Marsella i per via marítima va arribar al litoral valencià. D'aquí es va escampar pel regne de València i va arribar a Catalunya per la zona de Tar-ragona.
Feia dos anys que Robert Koch havia descobert el bacil del còlera i a principi d'agost els diaris ja recomanaven una sèrie de mesures profilàctiques com no beure aigua sense haver-la bullit, no menjar fruits i llegums crus, beure dos gots d'aigua, un al matí i l'altre a la tarda amb dues gotes d'àcid clorhídric però la gent no en feia gaire cas.
A Manresa l'epidèmia colèrica va començar el 15 d'agost al raval nord i va durar fins a mitjan octubre, ja que a partir del dia 23 ja no en trobem cap més cas.
L'epidèmia va ser importada des de Barcelona per una minyona que anava a Cardona i per un farmacèutic manresà que va morir l'1 de setembre. A partir de la seva mort l'epidèmia s'estengué pel barri de Sant Marc -que presentava unes condicions molt deficients d'habitabilitat-, Escodines, carretera de Vic i zona dels voltants del carrer del Cós. Per a les persones afectades pel còlera es va instal·lar lluny un hospital provisional a la fàbrica de Sant Pau (actual fàbrica Blanca), que estava desocupada, i així s'evitava que els cadàvers haguessin de passar per la ciutat per anar al cementiri. A la nit cremaven grans fogueres de sofre per places i carrers perquè es creia que així s'evitava la propagació de la malaltia; es van netejar els torrents de Sant Ignasi i dels Predicadors i l'alcaldia demanava als ciutadans que observessin una sèrie de mesures de neteja i de salubritat.
L'Ajuntament va aprovar no celebrar la festa major, a fi d'evitar aglomeracions i despeses inútils «en virtud de las circunstancias que estamos atravesando, si por una parte nos amenaza el huesped terrible del Ganges, por otro, parece se empeña en atacarnos de frente otro más terrible, cual es el de la miseria».
Tampoc es va acceptar el pressupost que havia presentat la comunitat de canonges de la Seu, per celebrar tríduums i precs per implorar la misericòrdia divina per la salvació de la ciutat de l'epidèmia de còlera, ja que «lo mejor es que hicieran una buena sopa para las familias necesitadas que abundan en nuestra ciudad, efecto de la paralisis de algunas industrias, proporcionando además medicinas y buenos desinfectantes», Diari La Montaña, 23 agost del 1885.
El nombre de defuncions va augmentar unes 150 persones sobre la mitjana anual, que era d'unes set-centes persones cada any. L'epidèmia va representar el 17% del total de defuncions d'aquell any, xifra molt inferior a la zona de Barcelona, que va arribar a representar entre el 35 i 50% del total de defuncions d'aquell any.
A partir del 1903 van començar les campanyes de vacunació de manera successiva promogudes per l'Ajuntament gràcies a la iniciativa de l'alcalde Maurici Fius i Palà, millores higièniques i sanitàries que van servir per fer desaparèixer definitivament aquesta malaltia de la nostra ciutat.
