Marta Escorsell, de 44 anys, treballa des del 1995 a l'Hospital de Sant Andreu de Manresa. Relata que la situació viscuda arran del coronavirus ha sigut «molt difícil. Jo sortia contenta del treball per la feina feta, però al mateix temps mol trista. No pot ser d'una altra manera. Espero no haver-ho de tornar a viure mai més», diu amb contundència.

Pensa que la Infermeria ha guanyat pes però que encara hi ha qui veu les professionals «com una ombra del metge». Amb la crisi, pensa, «s'ha pogut constatar que el paper de les infermeres i infermers ha anat molt més enllà de fer cures, i que també ha abastat aspectes socials, de donar confort als malalts i d'acompanyament a les famílies. És una part humana que no es coneixia».

Explica que a mig matí «ens assèiem al telèfon i anàvem trucant a les famílies» per explicar la situació dels seus parents. «T'adonaves que les converses eren molt llargues perquè tenien la necessitat que els ho expliquessis tot: com es trobava, si havia menjat, si caminava o no....». A això s'hi afegia que sovint no es podien donar bones expectatives o il·lusions «perquè la situació podia canviar d'un dia a un altre». Per tot el que ha viscut, Escorsell comenta que està satisfeta de la feina feta, «però amb moments de molta tristesa per aquestes situacions».