Quins canvis creu que pot comportar, pel que fa a la fe i la religió, aquesta crisi, a mitjà i a llarg termini? Aquesta és la pregunta que va formular Regió7 a sis persones lligades a creences diferents: el bisbe de Vic, Romà Casanova; el jesuïta, antropòleg i teòleg de la Cova de Sant Ignasi Xavier Melloni, alhora que especialista en diàleg interreligiós; el rector de la basílica de la Seu de Manresa, mossèn Jean Hakolimana, llicenciat en Teologia Pastoral i Catequètica; l'imam Taoufik Cheddadi, que va respondre de part de la Comunitat Islàmica del Bages; Paquita Costa, del Centre Budista Kagyu Samye Dzong, que va tenir l'ajuda d'un budista per contestar, i Rut Garcia, representant de comunicació de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies a Manresa, abans coneguts com mormons.

Tot i que no hi ha una sola conclusió ni tampoc una resposta clara a la pregunta per part de la majoria dels participants, el que es desprèn de les diferents reflexions és que si per a alguna cosa servirà aquesta crisi és per resituar les coses i fer-nos parar atenció en el que és realment important en la vida. Potser és més un desig que una realitat. Ho veurem...

Per al bisbe Romà, «aquest moment de prova, en l'àmbit personal, familiar, social, ens ha de servir per no oblidar temes fonamentals i per aprendre i mantenir comportaments i actituds que manifestin l'autèntica humanitat». Per a Melloni, que se'n derivi una veritable transformació «dependrà de si hem aconseguit identificar les causes del que ens està succeint, no només les immediates, sinó les remotes». El rector de la Seu posa en relleu la cooperació i solidaritat que ha generat la pandèmia. «La humanitat ha demostrat en moments difícils que és capaç de recuperar el millor i de resistir».

L'imam Cheddadi fa una invitació directa a tenir fe. «El Profeta ens insta a adreçar-nos al nostre Senyor, a tenir confiança en Ell i a buscar el seu suport perquè ens tranquil·litza el cor, apaivaga la nostra existència i ens calma els nervis». Pel que fa a Paquita Costa, que és budista, pensa que «aquesta situació impensable, radical i onírica fa que tornem la mirada cap a dintre». Ruth Garcia pensa que, «especialment, en les ocasions en què el món entra en commoció, és quan es posa en acció la fe de gran part de la població, ja sigui expressant-la i compartint-la amb els altres o atresorant-la dins el cor com a quelcom únic i especial».

Romà Casanova, bisbe de Vic

«Ens ha fet prendre consciència de la nostra pobresa i vulnerabilitat»

El bisbe Romà fa notar que «hi ha moltes veus que diuen que res no serà igual després d'aquesta crisi. De fet, la paraula 'crisi' té el significat etimològic de 'discerniment', perquè tota prova, en tots els àmbits, serveix per anar més a l'essencial, i deixar aquelles coses més supèrflues. Això és el que intueixo: aquest moment de prova, en l'àmbit personal, familiar, social, ens ha de servir per no oblidar temes fonamentals i per aprendre i mantenir comportaments i actituds que manifestin l'autèntica humanitat».

Fa notar que «aquesta pandèmia ha trasbalsat la nostra societat del benestar, la qual es manté sobre el consum i la seguretat. El sistema sanitari ha estat en perill de col·lapsar-se, la llibertat de moviments s'ha limitat molt, i el teixit econòmic està profundament tocat. La cohesió social és manté, però demanarà esforços perquè no ho paguin sempre els mateixos: els més vulnerables».

Opina que «l'autosuficiència en l'àmbit personal i social és una de les característiques del nostre temps. Molts viuen com si ja ens ho poguéssim fer sols, tant de manera individual com col·lectiva. Com si no necessitessin ni els altres ni, fins i tot, Déu. Amb la ciència i amb la tècnica pensen que en tenen prou. Aquesta 'prova', però, ens ha fet prendre consciència de la nostra pobresa i vulnerabilitat. I aquesta consciència ens pot ajudar a viure en profunditat la nostra humanitat: la persona humana és l'ésser -l'únic en la naturalesa- que està contínuament en recerca del sentit profund de la seva existència».

El bisbe de Vic considera, a més, que «per als creients en Crist aquest temps de confinament també ens ha portat a una redescoberta de la comunitat cristiana. Ens necessitem els uns als altres per viure la nostra fe, que té en la comunitat un fonament essencial. I, al mateix temps, es posa en valor els serveis eclesials, com la celebració de la missa. La fraternitat, la relació profunda de caritat i de servei dels uns pels altres, és un valor que hem redescobert i que ens projecta vers un futur ple d'esperança: No soc res sense els altres. No soc res sense Déu, el nostre Pare».

Xavier Melloni, jesuïta, antropòleg i teòleg

«S'ha fet palès que ens necessitem els uns als altres»

El jesuïta Xavier Melloni té molt clar que «el món que coneixerem després del coronavirus serà diferent respecte del que hem conegut en proporció a la llargada d'aquesta prova i a la manera com la travessem». Al seu entendre, «que els canvis esdevinguin una transformació significativa dependrà de nosaltres, no del virus. És ell qui ens ha impel·lit a iniciar aquesta travessa, però que comporti una modificació profunda, significativa i profitosa per a tots nosaltres -tant personal com col·lectivament- dependrà de si hem aconseguit identificar les causes del que ens està succeint, no només les immediates, sinó les remotes; no només les externes, sinó les internes, que pertanyen a cadascú. De moment, el més positiu és que s'ha fet palès que ens necessitem els uns als altres i hi estem responent». Apunta que «s'ha comparat la pandèmia amb una guerra. No crec que la comparació sigui del tot adequada. En una guerra, l'enemic són altres éssers humans, mentre que aquí estem units més que mai els uns amb els altres davant d'un adversari comú. Ara bé, podrem arribar a transformar aquesta adversitat en un mestratge? La supremacia del valor de la vida ens ha fet capaços d'aturar totes les altres activitats per preservar-la. Perdurarà aquesta prioritat o tornarem a embogir-nos de soroll i d'activisme quan la donem per assegurada? Sentir la vida amenaçada ens està donant l'oportunitat de repensar la nostra escala de valors, personal i col·lectiva. Podem imaginar-nos una societat futura en la qual treballem menys i consumim menys, en la qual convivim més entre nosaltres i amb la natura, la qual aquests dies està més calmada que mai? Aconseguirem organitzar-nos de manera que aquesta recessió econòmica no afecti els més desfavorits, sinó que ens impliqui a tots, alhora que ens puguem donar més temps per escoltar el llenguatge de l'ànima?», es pregunta. Ell pensa que, «com més llarga sigui la prova, potser tindrem més temps per repensar-nos i re-crear-nos. Encara no tenim prou perspectiva ni serenor per imaginar-nos altrament. També la nostra imaginació ha de ser transformada», conclou.

Taoufik Cheddadi, imam a Madrid (en nom de la comunitat islàmica del bages)

«La nostra obligació és no subestimar la pandèmia»

Per a Cheddadi, en el context actual, el que fa l'Alcorà, el llibre sagrat de l'Islam, és guiar l'ésser humà i el musulmà a l'hora d'actuar i de gestionar el que li passa en l'àmbit individual i col·lectiu. «En els dos àmbits, l'Alcorà enllaça l'ésser humà amb el seu origen i li diu això: 'Ésser humà! Què és el que t'ha enga-nyat vers el teu noble Senyor, aquell que et va crear, et va donar forma i et va atorgar una configuració harmoniosa?' I diu també: 'T'esforces aferrissadament a trobar el teu Senyor, i el trobaràs'. L'Alcorà, doncs, no s'adreça a la persona en qualitat de creient, sinó en qualitat d'ésser humà perquè es troba davant d'una crisi i un destret tant en l'àmbit general com particular. La persona torna al seu origen humà perquè se sent necessitada i necessita el seu germà: l'ésser humà. La fe, que en aquest cas és una qualitat particular, l'empeny, primer de tot, a fer el bé, especialment en temps durs: 'Creients! Feu reverències, postreu-vos, serviu el vostre Senyor i feu el bé perque així triomfareu'». És aleshores, reflexiona, «quan el veritable musulmà, en temps durs i de crisi de la humanitat, es lliura per erradicar el mal que pugui danyar la gent. A més, el creient considera la seva obra com un acte d'adoració en la seva obligació humana d'atendre els altres germans sense esperar, a canvi, res més que la misericòrdia del seu Senyor i la del seu germà, l'ésser humà. Igualment, el creient escolta el seu profeta Muhammad quan el crida i li diu: 'Sigueu misericordiosos amb els que són a la terra, i serà misericordiós amb vosaltres aquell que és al cel', o quan va dir també : 'Desitja per a la gent el mateix que desitges per a tu i aleshores seràs un veritable musulmà'». Conclou que «la nostra obligació és no subestimar aquesta pandèmia, però sense atemorir la gent i portant a terme les mesures que ens ensenya l'Islam, com medicar-nos i prendre les precaucions pertinents». Igualment, demana «respectar la quarantena com a mesura de protecció». I afegeix que, «a més a més, el Profeta ens insta a adreçar-nos al nostre Senyor, a tenir confiança en Ell i a buscar el seu suport perquè ens tranqui·llitza el cor, apaivaga la nostra existència i ens calma els nervis».

Jean Hakolimana, rector de la Seu

«La idea de la Terra com la casa comuna pot sortir reforçada»

Per al rector de la Seu de Manresa, mossèn Jean Hakolimana, aquesta crisi «pot canviar algunes coses positivament o negativament; depèn». Posa com a exemple que, en l'àmbit pràctic de l'Església, «molts capellans estan intentant posar-se més al dia en les noves tecnologies. És un canvi que ens havia arribat però privilegiàvem el contacte presencial». Quant al fet de si acostarà més gent a la religió o, al contrari, l'allunyarà, comenta que «una de les coses que vaig aprendre dels genocidis de Rwanda és que en moments de gran impacte hi ha reaccions contràries. Hi ha gent que perd la fe i gent que la guanya. És una dada sorprenent que no va en un sol sentit. Ja ho he vist més d'una vegada». En aquest cas, no creu que afecti. «El que podrà fer senzillament és fer-nos adonar que som una petita família, per bé i per mal, cosa que havíem oblidat. Quan el Papa va fer fa uns anys el laudatio sobre ecologia, parlava de la casa comuna i no ho havíem entès, però ara ho hem vist. Una infecció que va començar en una zona petita es pot escampar a tot el món. La idea de la Terra com la casa comuna pot sortir-ne reforçada». Destaca, alhora, que «és d'admirar la solidaritat de la gent. Crec que la humanitat ha demostrat en moments difícils que és capaç de recuperar el millor i de resistir. Tot i que l'home és l'animal més feble, la humanitat ha pogut resistir per la solidaritat i la cooperació».

Paquita Costa, centre Budista Kagyu Samye Dzong

«Ens obliga a fer-nos adonar del que és important»

Paquita Costa va contestar ajudada pel lama Tsondru. No sap «com podem preveure si la situació de crisi actual farà que en el futur tinguem més seguidors. Del que podem parlar és de com ens està afectant ara, en el present». En l'àmbit budista, creu que «aquesta situació impensable, radical i onírica fa que tornem la mirada cap a dins. El que és extern a nosaltres, que és el que sempre ha estat el que ens ha importat més i pel que hem lluitat, està caient i ja no se sap en què podem confiar o què podem esperar de la nostra vida i del nostre futur. Ens obliga a trobar i a alimentar la nostra força interior, a buscar el refugi veritable, a fer-nos adonar del que és important». Tot això, comenta, «fa que, ara mateix, la comunitat budista es dediqui a la pràctica, a la pregària, a seguir ensenyaments online, fins i tot recessos per Internet. Tots els que sempre diuen que voldrien meditar i practicar però que no poden perquè no tenen temps i la vida els arrossega, ara es dediquen plenament amb fe i inspiració al que abans creien que no podien fer». Afirma que «la bufetada de la dura realitat que representa la Covid-19 fa que els budistes es dediquin plenament al budisme. Què passarà si tot torna a la normalitat? Es mantindrà aquesta inspiració? Pot ser que en quedi un bon percentatge i que l'impacte d'aquest sofriment global ens ajudi a veure les coses d'una altra manera», rebla Costa.

Ruth Garcia Navarro, església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies

«La situació actual ens està fent més sensibles i reflexius»

Per a Garcia, «hi ha tot un ventall de situacions personals que influiran directament en el desenvolupament d'aquesta fe que tots tenim, en menor o major grau. Tots els éssers humans tenim fe en un ordre -vital, natural, tradicional, etc.- que dona sentit a la nostra existència. La fe en un Déu que ens estima, que és el nostre Pare, és una llavor que tots tenim dins nostre i que s'expandeix en situacions diverses, sovint en situacions de profunda aflicció, i algunes vegades sense que ho esperem. Especialment, en les ocasions en què el món entra en commoció, és quan es posa en acció la fe de gran part de la població, ja sigui expressant-la i compartint-la amb els altres (en forma de bondat, d'ajuda al veí, d'atenció al necessitat...) o atresorant-la dins el cor com una cosa única i especial». Considera que «una expressió d'aquesta fe que ha sorgit arran de la situació que vivim és la crida global que va fer el president de l'Església de Jesucrist i profeta Russell M. Nelson a tots els creients, fossin de la religió que fossin, a la realització de dos dejunis mundials per suplicar alleujament d'aquesta pandèmia, els quals van ser una demostració oberta d'aquesta fe que molts estem desenvolupant». Conclou que «aquesta situació actual, tot i que desastrosa, ens està fent més sensibles i reflexius, i, per tant, més propers a la fe de cadascú».