David Noguera és president de Metges Sense Fronteres, que ha tingut una activitat destacada en la lluita contra el coronavirus, també a les comarques centrals, on té un equip. Bregats a fer front a emergències sanitàries excepcionals, han aportat la seva experiència a l'hora de convertir pavellons en hospitals -com és el cas d'Igualada, Vic o Barcelona- i assessorar centres sociosanitaris com la Fundació Sant Andreu Salut de Manresa, a més a més de fer formació.

Metges Sense Fronteres treballa sobretot en països en via de desenvolupament. Es pensaven que això podria passar a l'anomenat primer món?

Hi ha hagut una manca de preparació generalitzada. Sí que s'havia discutit l'escenari d'una pandèmia. Jo recordo, després de l'Ebola d'Àfrica de l'oest, haver tingut discussions sobre preparació de pandèmies. Convida a reflexionar en el sentit que no hi hagi polítiques tan a curt termini i del dia a dia, sinó lideratges que tinguin una visió a llarg termini. I la necessitat també de reforçar institucions internacionals. Entendre això com un problema nacional o estatal no té cap sentit. Són dues de les lliçons òbvies que en traurem. Al final la salut és un fenomen absolutament global, i afrontar la globalització des d'una perspectiva estrictament econòmica i en clau de benefici crea unes bombes de rellotgeria al pati del darrere que quan t'exploten no estàs preparat. Voldrà dir que això canviarà alguna cosa? Esperem que sí.

Què és el que hauria de canviar, doncs? La forma de fer i de ser, també?

Tant de bo. Nosaltres sabem que de situacions extremadament complexes se'n pot fer un exercici d'empatia. Avui la gent potser està en una situació de poder-ho fer. Imagineu-vos una situació d'aquest tipus a les grans capitals africanes. A la República Centreafricana no hi ha ni un llit d'UCI. Jo crec que la gent pot fer aquest exercici d'empatia, d'entendre que la salut és un fenomen global. Si perpetuem sistemes de salut fràgils i no fem apostes decidides per un desenvolupament més global continuaran passant aquestes coses. Allò de nosaltres primer i després la resta, al món global d'avui en dia no se sosté i té poc recorregut, com estem veient actualment.

Qui hi acabarà perdent més seran sempre els mateixos, la gent més vulnerable?

Pot ser. També hi ha una responsabilitat ciutadana. Hem d'entendre que hi ha coses que s'haurien de canviar per no trobar-nos en escenaris com aquests una altra vegada.

Què pensa quan es defineix el coronavirus com el virus xinès?

És un terme absolutament simplista. En un món global hi ha una transmissió nord-sud i est-oest de virus, de bacteris i de tot tipus de fauna. Això és difícilment controlable. Requereix polítiques internacionals. Hem d'estar molt atents a discursos que promoguin agendes estatals versus organismes internacionals. Sent millorables, es demostren més necessaris que mai.

I de les mesures de desconfinament?

Naveguem en la incertesa. Aquesta malaltia té pocs mesos. També és nova per a nosaltres. Els pocs manuals que se n'han escrit són en xinès, els únics que aparentment han superat aquesta situació o estan millor. El confinament sembla que ha tingu un impacte a l'hora de ralentitzar la corba. El confinament sabem que a Xina ha funcionat i aquí també. L'escenari d'un relaxament ve amb un element de risc que entenem que les autoritats hauran sigut capaces d'analitzar.

Metges Sense Fronteres ha assessorat centres sociosanitaris i residències. Van ser les grans oblidades en un primer moment?

Segurament la congestió de les UCI ha tingut més visibilitat. Potser la gestió en lloc de ser més planificada o integral ha sigut més a demanda per atendre necessitats més urgents o que s'han considerat més urgents a cada moment. Llavors ens hem trobat amb aquest problema de les residències. Tampoc no té gaire sentit analitzar la situació a les residències sense entendre la relació que tenen amb les UCI o amb el sistema d'atenció primària. L'anàlisi de l'epidèmia ha de ser integral des del primer dia, i les residències han de ser part del sistema de salut, a part que són estructures amb una població vulnerable i molt particular.

O sigui, que s'han de tenir tots els fronts oberts des del primer moment...

És més fàcil dir-ho que fer-ho, però amb una epidèmia ho has de fer tot a la vegada. És com un incendi on hi ha zones més vives però també hi ha d'haver algú que vagi apagant les espurnes, perquè si no s'escamparà. Ho has de fer tot a la vegada. És el que hem viscut ara. Per això s'ha d'atacar tots els fronts a la vegada perquè cada dia que endarrerim el pla ens guanyem una setmana més de patiments. Ho hem trobat a faltar.