Manresa es queda aquest estiu sense un tret d'identitat que ha vist passar tres segles

La decisió s'ha adoptat perquè la neteja constant d'aquest mobiliari faria necessari més recursos i perquè les cadires s'haurien de distanciar dos metres entre si, quan els locals de restauració del Passeig necessiten també més espai per funcionar.

Aquesta conjunció de factors ha fet que es quedi al magatzem municipal una autèntica particularitat de Manresa que enfonsa les seves arrels al segle XIX.

L'historiador Francesc Comas explica que, malgrat que es pensava que la primera referència de l'existència de les cadires era del 1908, llegint acords municipals del final del segle XIX se'n pot trobar una altra que indica que l'origen de les cadires del Passeig «és molt més antic».

Un acord municipal del 24 de juny del 1895 demanava que «se autorice a José Perich para instalar un servició de sillas en el paseo de Don Pedro III y demás sitios públicos de esta ciudad por un periodo de 10 años a contar desde que se lo comunique el acuerdo».

Segons l'historiador, un dels propietaris que van sortir més afavorits de la construcció del Passeig va ser Ildefons de Casanova, que posseïa una bona part dels ter-renys, i al qual es va dedicar un carrer a la meitat del primer tram del vial.

Finalment, per la revetlla de Sant Pere del 1891 es va inaugurar el nou carrer i, al cap de quatre anys, es van instal·lar les primeres cadires per a l'oci de la població manresana i forastera.

Al final del primer any el concessionari Josep Perich va demanar a l'Ajuntament poder transferir a Antoni Macià Sardà l'autorització atorgada per posar cadires al Passeig i a altres llocs durant deu anys. L'Ajuntament ho va aprovar. El 5 de març del 1906 Antoni Macià va demanar que se li prorrogués la concessió de 10 anys. Al cap d'un temps va traspassar-la a Josep Prat, que va deixar l'arrendament al seu fill Àngel i la seva dona, Rosita Cases Trellisó, coneguda com la Rosita de les cadires. El 25 de gener del 2017 Rosita Cases va morir als 88 anys d'edat. En feia sis que ja no es cuidava de cobrar als qui seien en alguna de les cadires verdes que ocupaven un tram del Passeig quan arriba el bon temps, després de fer-ho 52 anys, amb el seu marit i, quan va quedar vídua, sola.

De dos rals a mig euro

L'abril del 2010, quan va anunciar que es retirava i que havia cedit les cadires a l'Ajuntament, la Rosita, nascuda a Solsona el 28 d'abril del 1928, va expressar un únic desig: que si ella faltava «no desapareguin les cadires».

L'Ajuntament va buscar una substituta, Carme Canals, que només va durar un estiu i després se'n va encarregar el sastre senegalès Mbaye Faye.

Rosita Cases va deixar estipulat en el seu testament que les cadires passessin a l'Ajuntament, que va acceptar el llegat, es va cuidar de posar-les i va fer que utilitzar-les fos gratuït.

A mitjan segle XX seure a les cadires costava dos rals; els anys 90, 15 pessetes els dies feiners i 25 els festius; i després, 50 cèntims d'euro.

El nombre de cadires ha anat a la baixa, i de més d'un miler al principi van passar a 750 els anys 80, i a 535 els 90. El llegat va ser de 435, algunes de les quals s'havien de reparar, i van quedar en 272.