El primer dia que l'anestesiòloga d'Althaia Belén Gil va trepitjar la unitat de reanimació de Sant Joan de Déu, reconvertida en una extensió de l'UCI, «va ser un xoc. Vaig estar 3 hores per entendre què estava passant». A reanimació és on normalment els pacients que s'operen hi passen uns hores per controlar que tot vagi bé i després tornen a casa el mateix dia. «De cop i volta et trobes pacients crítics, intubats, no paràvem de tenir ingressos i no sabíem quan s'acabaria. Van ser uns dies molt complicats. Més que físicament, jo diria que mentalment. Va ser molt dur», recorda.

Els anestesiòlegs han tingut un dels papers principals de l'emergència. La seva formació també els permet portar pacients crítics.

Gil comenta que s'ha trobat uns quants drames. Com el d'haver de comunicar a una família que el seu familiar havia mort. «Això com se supera? A vegades no saps com, però arribes a casa i fas un reset. Estar amb els fills, la família, intentar desconnectar. Hem tingut moments d'angoixa, d'haver-te de medicar per dormir perquè la ment no para... No sé si al final t'hi acostumes o et fas més fort», reflexiona. Els pacients de reanimació eren, sobretot, gent d'entre 50 i 75 anys, «i fins i tot algun de més jove que ha arribat a morir. Era molt complicat perquè no podíem tenir contacte amb la família. L'únic, una trucada al dia. Si hi havia complicacions, se'n feien més».

A casa, però, «vius confinada dins el confinament». Explica que «no pots tenir el contacte que t'agradaria amb els teus fills, ni aquelles abraçades que tan necessiten, ni fer-te petons, ni tenir contacte amb els avis, que a ells també els fa falta... Et tornes una maniàtica de la neteja».

Destaca que en situacions com aquestes «t'adones del gran equip que tens al costat. El factor humà de la gent ho ha fet tot més suportable. No ens podíem abraçar, però amb la mirada ens ho dèiem tot per ajudar-nos els uns als altres». Afegeix que «hem plorat i hem rigut junts».

Durant el pic màxim de la pandèmia Gil ha treballat sobretot amb metges otorrinos. «Ens han ajudat moltíssim perquè molts dels pacients han acabat sotmesos a una traqueotomia. També ens han ajudat molt els cirurgians generals». Afirma que és gràcies al companyerisme, al suport mutu entre tots que tot ha sigut més fàcil.