D'atendre infants va passar de cop a visitar adults amb una malaltia desconeguda fins ara. La metgessa Judit Dorca és pediatra. Però d'un dia per l'altre es va incorporar a l'equip de medicina interna per donar suport en l'atenció a malalts de coronavirus. «En un primer moment, quan t'ho proposes, és un repte. També genera incertesa, inseguretat, surts de la teva zona de confort. Però al final tots som metges i és un deure moral que tens. No t'ho pots plantejar gaire». Tres pediatres més van fer el mateix pas.
Recorda que el dia abans d'incorporar-se a la nova feina va repassar llibres de medicina «i mil coses per internet. A Medicina Interna ens ho van intentar facilitar tot al màxim per poder anar més segurs. Ens van passar molts arxius i protocols, encara que aquests canviaven no tan sols d'un dia per l'altre, sinó d'una hora a l'altra».
Explica que durant la formació «tota l'estona et repetien que un nen no és un adult petit. Ara era a la inversa. Un adult tampoc és un nen gran». Tot és molt diferent». També «el sentiment que et desprèn un nen o un adult».
El més difícil de gestionar, comenta, ha sigut la part emocional. «Molts dels meus companys no havien firmat mai un certificat de defunció o no havien hagut de donar mai una mala notícia. O potser dos cops l'any, no dia rere dia. Conviure amb això ha sigut el més complicat. Són situacions inimaginables anys enrere. Personalment ha sigut la part més dura». Dorca afirma que els primers dies tothom es preparava molt la part mèdica, «però no l'emocional i potser era la més diferent i també la més necessària».
«Em vaig trobar una unitat plena al meu càrrec»
La pandèmia de la covid va atrapar Natàlia Gil en ple període de formació a la Fundació Althaia. Resident de cinquè any en medicina interna -especialitat a primera línia en la lluita contra el coronavirus-, de cop i volta va haver d’assumir responsabilitat abans d’hora. «Per la situació van dipositar la confiança en mi, i d’un dia per l’altre em vaig trobar una unitat plena de pacients de la covid al meu càrrec, prenent decisions i fins i tot arribant a supervisar altres companys d’altres especialitats que es van incorporar en la lluita contra la infecció» del coronavirus.
Comenta que van ser setmanes molt intenses, de canvis constants quant a estructura de l’hospital, d’espais, de serveis i d’especialitats. Remarca que hi ha hagut «capacitat d’esforç, sacrifici i adaptació» per part de tothom, des dels professionals sanitaris fins al personal d’administració o neteja. «Jo crec que això ha sigut el que realment ens ha permès lluitar i arribar on som avui. Jo em sento orgullosa dels companys que tinc a Althaia».
La part més complicada, diu, ha sigut afrontar situacions psicològicament que són dures d’assumir: «Veure algú sol, en un hospital, aïllats de la família, amb moltes hores sense contacte amb ningú, que en alguns casos arriben al final de la seva vida i que estan sols... Això emocionalment ho remou tot».
De la situació viscuda considera que el fet «d’haver-nos d’enfrontar a una infecció nova i desconeguda per primera vegada ens ha portat una setmanes amb una càrrega de treball i intensitat molt altes. Ara comencem a entendre una mica com adaptar-nos al que estem vivint i a afrontar-nos-hi. Si hi hagués un repunt estaríem més preparats».
