«Arribava a casa i pensava que tot era una bogeria»

Urgències és, generalment, qui para el primer cop. També en el cas de la covid. De cop i volta va començar a arribar gent amb símptomes de la nova infecció. «Els primers dies quan arribava a casa pensava que ens havíem tornat bojos. Bojos en tots els sentits. Sorties de l'hospital i pensaves que tot era una bogeria». Eren uns dies en què es barrejaven les habituals consultes inútils a urgències com un mal de cap «i tu anaves amb tot l'equip altament preparat. O gent que venia a fer-se la PCR perquè sí i casos de covid en què els deies que havien esperat massa».

Si el primer pensament era que tothom s'havia tornat boig, el següent va ser el «d'unitat», relata el metge. «Tots anàvem a l'una. Abans cada servei anava a la seva, i en canvi tothom ho donava tot per ajudar. A mi el que em venia al cap era fer tot el que pogués. I si calia anar-hi dia sí i dia també, s'hi anava perquè a la vegada que treballes tens companys que també ho fan i emmalalteixen». A més a més «els caps tiraven. Veies que ho donaven tot. Doncs jo també. Meseguer va acabar fent una pneumònia.

Emocionalment recorda la soledat dels malalts i haver de donar males notícies cada dos per tres. «Et venia gent a la porta i et deia si li podies llegir una carta al seu familiar. A vegades sorties del box amb una llagrimeta o perquè ja no podies aguantar més i si havies de donar ànims no podies estar plorant». A urgències pot semblar que estan acostumats a donar males notícies. I sí, però no diverses vegades al dia i sense l'esperança que s'hi pugui fer res o revertir la situació, explica.

Comenta que ha treballat amb hematòlegs, nefròlegs i ginecòlegs «que passaven visita a planta veient malalts respiratoris. S'ha treballat colze a colze. L'hospital canviarà. Tothom ha après alguna cosa aquí. Pel que fa a a la societat soc més crític. S'ha de veure», opina.

Durant el pic de la pandèmia Meseguer va ser a la Unitat d'Observació d'Urgències, que es va reconvertir en una unitat de semicrítics per a pacients amb la covid amb ventilació mecànica assistida no invasiva. Generalment a observació hi ha pacients d'urgències pendents d'ingressar o de fer una revaloració.

«El dia que no plorava jo ho feia la companya»

Durant un mes Míriam Chinchilla, que és infermera a la Unitat de Geriatria d'Aguts de la Fundació Althaia, només va veure els seus dos fills petits per ordinador. Quan es va veure a venir que tot es podia complicar va optar per dur-los a casa dels avis, els seus cuidadors habituals. «Llavors hi havia moltes pors internes: arribar a casa, no saber què passaria, si ho podries encomanar a la família...».

Chinchilla és infemera a la Unitat de Geriatria d'Aguts. Fa 16 anys que treballa a Althaia, i quan va esclatar l'emergència va començar a atendre pacients amb la covid, però pacients més joves dels que tractava habitualment, i a més a més sols, aïllats, sense el suport de la família i en alguns casos «gent sana sense pràcticament patologies de base». «Ens va crear un trasbals, molt estrès i una càrrega de feina. Va ser molt dur emocionalment i psicològicament perquè et trobaves davant una situació desconeguda, una malaltia nova. I això creava neguit. No sabies com aniria ni avui ni demà», relata.

Eren moments, recorda, amb canvis constants. «Avui et deien una cosa i l'endemà una altra. El que avui era blanc l'endemà era negre. Però no per culpa de la institució, sinó que era un problema global. No controlaves, i això generava estrès». A això s'hi afegia que «arribava gent que estava molt malament, que en un moment es complicaven i de seguida els havies de portar a semicrítics». «Molts dies marxava de l'hospital plorant. I el dia que no plorava jo ho feia la meva companya».

Chinchilla i l'equip amb el qual treballa va rebre suport psicològic arran de la mort d'una dona de 45 anys. «Acostumats als avis ens va crear molt neguit. No hi havia res a fer». La pinya que es va generar a l'equip, el suport entre els professionals ha sigut un dels fets que els ha ajudat a tirar endavant. «Malgrat tot el que ha passat, ens ha enriquit». Comenta que tot i les situacions desagradables que han hagut de viure també n'hi ha hagut de satisfacció com quan «veus la cara de satisfacció dels pacients que marxen, de gent que ha estat donada d'alta després d'estar a semcrítics o a l'UCI. Reconforta una mica».

Chinchilla recorda que un dels dies que va sortir més contenta de la feina va ser quan va poder fer videotrucades de pacients amb els seus familiars. «Estaven contents i agraïts». Ara la pressió ha baixat, diu, però «això no s'acaba ni s'acabarà».

«Amb les mirades ens ho dèiem tot per ajudar-nos»

El primer dia que l'anestesiòloga d'Althaia Belén Gil va trepitjar la unitat de reanimació de Sant Joan de Déu, reconvertida en una extensió de l'UCI, «va ser un xoc. Vaig estar 3 hores per entendre què estava passant». A reanimació és on normalment els pacients que s'operen hi passen uns hores per controlar que tot vagi bé i després tornen a casa el mateix dia. «De cop i volta et trobes pacients crítics, intubats, no paràvem de tenir ingressos i no sabíem quan s'acabaria. Van ser uns dies molt complicats. Més que físicament, jo diria que mentalment. Va ser molt dur», recorda.

Els anestesiòlegs han tingut un dels papers principals de l'emergència. La seva formació també els permet portar pacients crítics.

Gil comenta que s'ha trobat uns quants drames. Com el d'haver de comunicar a una família que el seu familiar havia mort. «Això com se supera? A vegades no saps com, però arribes a casa i fas un reset. Estar amb els fills, la família, intentar desconnectar. Hem tingut moments d'angoixa, d'haver-te de medicar per dormir perquè la ment no para... No sé si al final t'hi acostumes o et fas més fort», reflexiona. Els pacients de reanimació eren, sobretot, gent d'entre 50 i 75 anys, «i fins i tot algun de més jove que ha arribat a morir. Era molt complicat perquè no podíem tenir contacte amb la família. L'únic, una trucada al dia. Si hi havia complicacions, se'n feien més».

A casa, però, «vius confinada dins el confinament». Explica que «no pots tenir el contacte que t'agradaria amb els teus fills, ni aquelles abraçades que tan necessiten, ni fer-te petons, ni tenir contacte amb els avis, que a ells també els fa falta... Et tornes una maniàtica de la neteja».

Destaca que en situacions com aquestes «t'adones del gran equip que tens al costat. El factor humà de la gent ho ha fet tot més suportable. No ens podíem abraçar, però amb la mirada ens ho dèiem tot per ajudar-nos els uns als altres». Afegeix que «hem plorat i hem rigut junts».

Durant el pic màxim de la pandèmia Gil ha treballat sobretot amb metges otorrinos. «Ens han ajudat moltíssim perquè molts dels pacients han acabat sotmesos a una traqueotomia. També ens han ajudat molt els cirurgians generals». Afirma que és gràcies al companyerisme, al suport mutu entre tots que tot ha sigut més fàcil.