Durant un mes Míriam Chinchilla, que és infermera a la Unitat de Geriatria d'Aguts de la Fundació Althaia, només va veure els seus dos fills petits per ordinador. Quan es va veure a venir que tot es podia complicar va optar per dur-los a casa dels avis, els seus cuidadors habituals. «Llavors hi havia moltes pors internes: arribar a casa, no saber què passaria, si ho podries encomanar a la família...».

Chinchilla és infemera a la Unitat de Geriatria d'Aguts. Fa 16 anys que treballa a Althaia, i quan va esclatar l'emergència va començar a atendre pacients amb la covid, però pacients més joves dels que tractava habitualment, i a més a més sols, aïllats, sense el suport de la família i en alguns casos «gent sana sense pràcticament patologies de base». «Ens va crear un trasbals, molt estrès i una càrrega de feina. Va ser molt dur emocionalment i psicològicament perquè et trobaves davant una situació desconeguda, una malaltia nova. I això creava neguit. No sabies com aniria ni avui ni demà», relata.

Eren moments, recorda, amb canvis constants. «Avui et deien una cosa i l'endemà una altra. El que avui era blanc l'endemà era negre. Però no per culpa de la institució, sinó que era un problema global. No controlaves, i això generava estrès». A això s'hi afegia que «arribava gent que estava molt malament, que en un moment es complicaven i de seguida els havies de portar a semicrítics». «Molts dies marxava de l'hospital plorant. I el dia que no plorava jo ho feia la meva companya».

Chinchilla i l'equip amb el qual treballa va rebre suport psicològic arran de la mort d'una dona de 45 anys. «Acostumats als avis ens va crear molt neguit. No hi havia res a fer». La pinya que es va generar a l'equip, el suport entre els professionals ha sigut un dels fets que els ha ajudat a tirar endavant. «Malgrat tot el que ha passat, ens ha enriquit». Comenta que tot i les situacions desagradables que han hagut de viure també n'hi ha hagut de satisfacció com quan «veus la cara de satisfacció dels pacients que marxen, de gent que ha estat donada d'alta després d'estar a semcrítics o a l'UCI. Reconforta una mica».

Chinchilla recorda que un dels dies que va sortir més contenta de la feina va ser quan va poder fer videotrucades de pacients amb els seus familiars. «Estaven contents i agraïts». Ara la pressió ha baixat, diu, però «això no s'acaba ni s'acabarà».