09 de juny de 2020
09.06.2020
Regió7

Els qui van fer front al pic del coronavirus

La covid va obligar que metges i infermeres que no eren especialistes en medicina interna s'afegissin a l'atenció de malalts pel virus

08.06.2020 | 23:40
Professionals sanitaris a l'UCI de Manresa |

La Fundació Althaia de Manresa va arribar a tenir fins a 284 pacients ingressats pel coronavirus. Més les persones que en tenien simptomatologia però que estaven pendents de la prova i que van quedar hospitalitzades i aïllades per evitar la propagació de la malaltia. Això era un 2 d'abril. Tan sols 15 dies abans només eren 17 els malalts ingressats per la covid-19. En 15 dies tot va canviar. Per a la població en general, per als afectats sobretot i també per als professionals sanitaris i personal dels hospitals de Manresa.

Els testimonis dels professionals sanitaris recollits per Regió7 han explicat com van viure aquells dies. No tan sols professionalment, sinó també familiarment. Perquè el fins llavors desconegut coronavirus també va tenir conseqüències personals per a tots ells.

La Fundació Althaia es va haver de reorganitzar de dalt a baix per fer front a la pandèmia. Com tots els centres sanitaris i l'atenció primària. No tan sols es van haver d'habilitar nous espais per atendre els pacients, sinó generar circuits nous d'assistència, ampliar com fos les unitats per atendre els malalts més crítics -es van arribar a ocupar quiròfans- i diferenciar el que a partir de llavors es va començar a conèixer com a zones netes – sense covid- o zones brutes -amb covid. També es va haver de canviar l'organització interna dels serveis.

Metges i metgesses especialistes en pediatria, ginecologia, cirurgia general, otorrinolaringologia, hematologia o nefrologia, per citar-ne uns quants exemples, es van afegir als equips de medicina interna per fer front a l'allau de pacients de covid. El mateix va passar amb infermeria o auxiliars. Qui fins llavors treballava a cribratge de càncer de mama va haver d'anar a l'UCI, o infermeres de pediatria van passar a planta o a atendre semicrítics.

Els entrevistats per aquest diari relaten que la situació generada per la pandèmia i l'emergència sanitària va ser un xoc, però que tenien el deure moral i professional de ser on feia més falta. I on feien més falta era en l'atenció de pacients del coronavirus. Alguns van optar per anar-se'n a viure fora de casa per evitar la mínima possibilitat d'encomanar la malaltia a la família. O enviar els fills petits a casa d'avis o germans. Altres es van recolzar, precisament, en la família -un confinament a casa dins el confinament general- per poder assumir la pressió.

En el que tots coincideixen és a afirmar que el suport mutu dels companys de feina, professionals de la sanitat, personal d'administració i de serveis generals, va ser clau per fer front a una situació desconeguda durant la qual els protocols canviaven d'un moment a l'altre perquè, precisament, es lluitava contra allò desconegut. Expliquen que professionalment va ser dur, però també emocionalment i psicològicament. No és el mateix donar una mala notícia de tant en tant que fer-ho cada dos per tres. I pràcticament tots afirmen que el més dur era no saber on agafar-se al principi de tot, quan s'acabaria l'allau de pacients o què passaria l'endemà. Els torns també es van canviar. Era impossible fer-ne de 24 hores per l'esgotament que causava i perquè no es podia anar tota l'estona amb els equips de protecció individuals. El coronavirus ho va canviar tot de dalt a baix.

Un trasbals. També per als familiars de les persones ingressades i aïllades, recorden els professionals. Alguns expliquen que els hi lliuraven cartes o missatges perquè els fessin arribar o llegissin als malalts. «Hem plorat i hem rigut», expliquen. La pressió ara ha baixat, però es mantenen alerta i demanen estar en alerta, també.

Judit Dorca i Natàlia Gil | Althaia

Judit Dorca: «Molts companys no havien signat mai una defunció»

D'atendre infants va passar de cop a visitar adults amb una malaltia desconeguda fins ara. La metgessa Judit Dorca és pediatra. Però d'un dia per l'altre es va incorporar a l'equip de medicina interna per donar suport en l'atenció a malalts de coronavirus. «En un primer moment, quan t'ho proposes, és un repte. També genera incertesa, inseguretat, surts de la teva zona de confort. Però al final tots som metges i és un deure moral que tens. No t'ho pots plantejar gaire». Tres pediatres més van fer el mateix pas.

Recorda que el dia abans d'incorporar-se a la nova feina va repassar llibres de medicina «i mil coses per internet. A Medicina Interna ens ho van intentar facilitar tot al màxim per poder anar més segurs. Ens van passar molts arxius i protocols, encara que aquests canviaven no tan sols d'un dia per l'altre, sinó d'una hora a l'altra».

Explica que durant la formació «tota l'estona et repetien que un nen no és un adult petit. Ara era a la inversa. Un adult tampoc és un nen gran». Tot és molt diferent». També «el sentiment que et desprèn un nen o un adult».

El més difícil de gestionar, comenta, ha sigut la part emocional. «Molts dels meus companys no havien firmat mai un certificat de defunció o no havien hagut de donar mai una mala notícia. O potser dos cops l'any, no dia rere dia. Conviure amb això ha sigut el més complicat. Són situacions inimaginables anys enrere. Personalment ha sigut la part més dura». Dorca afirma que els primers dies tothom es preparava molt la part mèdica, «però no l'emocional i potser era la més diferent i també la més necessària».

Natàlia Gil: «Em vaig trobar una unitat plena al meu càrrec»


La pandèmia de la covid va atrapar Natàlia Gil en ple període de formació a la Fundació Althaia. Resident de cinquè any en medicina interna -especialitat a primera línia en la lluita contra el coronavirus-, de cop i volta va haver d'assumir responsabilitat abans d'hora. «Per la situació van dipositar la confiança en mi, i d'un dia per l'altre em vaig trobar una unitat plena de pacients de la covid al meu càrrec, prenent decisions i fins i tot arribant a supervisar altres companys d'altres especialitats que es van incorporar en la lluita contra la infecció» del coronavirus.

Comenta que van ser setmanes molt intenses, de canvis constants quant a estructura de l'hospital, d'espais, de serveis i d'especialitats. Remarca que hi ha hagut «capacitat d'esforç, sacrifici i adaptació» per part de tothom, des dels professionals sanitaris fins al personal d'administració o neteja. «Jo crec que això ha sigut el que realment ens ha permès lluitar i arribar on som avui. Jo em sento orgullosa dels companys que tinc a Althaia».

La part més complicada, diu, ha sigut afrontar situacions psicològicament que són dures d'assumir: «Veure algú sol, en un hospital, aïllats de la família, amb moltes hores sense contacte amb ningú, que en alguns casos arriben al final de la seva vida i que estan sols... Això emocionalment ho remou tot».

De la situació viscuda considera que el fet «d'haver-nos d'enfrontar a una infecció nova i desconeguda per primera vegada ens ha portat una setmanes amb una càrrega de treball i intensitat molt altes. Ara comencem a entendre una mica com adaptar-nos al que estem vivint i a afrontar-nos-hi. Si hi hagués un repunt estaríem més preparats».

Marc Meseguer, Míriam Chinchilla i Belén Gil | Althaia

Marc Meseguer: «Arribava a casa i pensava que tot era una bogeria»

El pare de Marc Messeguer, metge d'urgències a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa des del 2005, va ser una de les primeres persones que va agafar el coronavirus. «Mentre jo treballava tenia el pare ingressat. Estava tot el dia allà dintre», recorda.

Urgències és, generalment, qui para el primer cop. També en el cas de la covid. De cop i volta va començar a arribar gent amb símptomes de la nova infecció. «Els primers dies quan arribava a casa pensava que ens havíem tornat bojos. Bojos en tots els sentits. Sorties de l'hospital i pensaves que tot era una bogeria». Eren uns dies en què es barrejaven les habituals consultes inútils a urgències com un mal de cap «i tu anaves amb tot l'equip altament preparat. O gent que venia a fer-se la PCR perquè sí i casos de covid en què els deies que havien esperat massa».

Si el primer pensament era que tothom s'havia tornat boig, el següent va ser el «d'unitat», relata el metge. «Tots anàvem a l'una. Abans cada servei anava a la seva, i en canvi tothom ho donava tot per ajudar. A mi el que em venia al cap era fer tot el que pogués. I si calia anar-hi dia sí i dia també, s'hi anava perquè a la vegada que treballes tens companys que també ho fan i emmalalteixen». A més a més «els caps tiraven. Veies que ho donaven tot. Doncs jo també. Meseguer va acabar fent una pneumònia.

Emocionalment recorda la soledat dels malalts i haver de donar males notícies cada dos per tres. «Et venia gent a la porta i et deia si li podies llegir una carta al seu familiar. A vegades sorties del box amb una llagrimeta o perquè ja no podies aguantar més i si havies de donar ànims no podies estar plorant». A urgències pot semblar que estan acostumats a donar males notícies. I sí, però no diverses vegades al dia i sense l'esperança que s'hi pugui fer res o revertir la situació, explica.

Comenta que ha treballat amb hematòlegs, nefròlegs i ginecòlegs «que passaven visita a planta veient malalts respiratoris. S'ha treballat colze a colze. L'hospital canviarà. Tothom ha après alguna cosa aquí. Pel que fa a a la societat soc més crític. S'ha de veure», opina.

Durant el pic de la pandèmia Meseguer va ser a la Unitat d'Observació d'Urgències, que es va reconvertir en una unitat de semicrítics per a pacients amb la covid amb ventilació mecànica assistida no invasiva. Generalment a observació hi ha pacients d'urgències pendents d'ingressar o de fer una revaloració.

Míriam Chinchilla: «El dia que no plorava jo ho feia la companya»


Durant un mes Míriam Chinchilla, que és infermera a la Unitat de Geriatria d'Aguts de la Fundació Althaia, només va veure els seus dos fills petits per ordinador. Quan es va veure a venir que tot es podia complicar va optar per dur-los a casa dels avis, els seus cuidadors habituals. «Llavors hi havia moltes pors internes: arribar a casa, no saber què passaria, si ho podries encomanar a la família...».

Chinchilla és infemera a la Unitat de Geriatria d'Aguts. Fa 16 anys que treballa a Althaia, i quan va esclatar l'emergència va començar a atendre pacients amb la covid, però pacients més joves dels que tractava habitualment, i a més a més sols, aïllats, sense el suport de la família i en alguns casos «gent sana sense pràcticament patologies de base». «Ens va crear un trasbals, molt estrès i una càrrega de feina. Va ser molt dur emocionalment i psicològicament perquè et trobaves davant una situació desconeguda, una malaltia nova. I això creava neguit. No sabies com aniria ni avui ni demà», relata.

Eren moments, recorda, amb canvis constants. «Avui et deien una cosa i l'endemà una altra. El que avui era blanc l'endemà era negre. Però no per culpa de la institució, sinó que era un problema global. No controlaves, i això generava estrès». A això s'hi afegia que «arribava gent que estava molt malament, que en un moment es complicaven i de seguida els havies de portar a semicrítics». «Molts dies marxava de l'hospital plorant. I el dia que no plorava jo ho feia la meva companya».

Chinchilla i l'equip amb el qual treballa va rebre suport psicològic arran de la mort d'una dona de 45 anys. «Acostumats als avis ens va crear molt neguit. No hi havia res a fer». La pinya que es va generar a l'equip, el suport entre els professionals ha sigut un dels fets que els ha ajudat a tirar endavant. «Malgrat tot el que ha passat, ens ha enriquit». Comenta que tot i les situacions desagradables que han hagut de viure també n'hi ha hagut de satisfacció com quan «veus la cara de satisfacció dels pacients que marxen, de gent que ha estat donada d'alta després d'estar a semcrítics o a l'UCI. Reconforta una mica».

Chinchilla recorda que un dels dies que va sortir més contenta de la feina va ser quan va poder fer videotrucades de pacients amb els seus familiars. «Estaven contents i agraïts». Ara la pressió ha baixat, diu, però «això no s'acaba ni s'acabarà».

Belén Gil:«Amb les mirades ens ho dèiem tot per ajudar-nos»


El primer dia que l'anestesiòloga d'Althaia Belén Gil va trepitjar la unitat de reanimació de Sant Joan de Déu, reconvertida en una extensió de l'UCI, «va ser un xoc. Vaig estar 3 hores per entendre què estava passant». A reanimació és on normalment els pacients que s'operen hi passen uns hores per controlar que tot vagi bé i després tornen a casa el mateix dia. «De cop i volta et trobes pacients crítics, intubats, no paràvem de tenir ingressos i no sabíem quan s'acabaria. Van ser uns dies molt complicats. Més que físicament, jo diria que mentalment. Va ser molt dur», recorda.

Els anestesiòlegs han tingut un dels papers principals de l'emergència. La seva formació també els permet portar pacients crítics.

Gil comenta que s'ha trobat uns quants drames. Com el d'haver de comunicar a una família que el seu familiar havia mort. «Això com se supera? A vegades no saps com, però arribes a casa i fas un reset. Estar amb els fills, la família, intentar desconnectar. Hem tingut moments d'angoixa, d'haver-te de medicar per dormir perquè la ment no para... No sé si al final t'hi acostumes o et fas més fort», reflexiona. Els pacients de reanimació eren, sobretot, gent d'entre 50 i 75 anys, «i fins i tot algun de més jove que ha arribat a morir. Era molt complicat perquè no podíem tenir contacte amb la família. L'únic, una trucada al dia. Si hi havia complicacions, se'n feien més».

A casa, però, «vius confinada dins el confinament». Explica que «no pots tenir el contacte que t'agradaria amb els teus fills, ni aquelles abraçades que tan necessiten, ni fer-te petons, ni tenir contacte amb els avis, que a ells també els fa falta... Et tornes una maniàtica de la neteja».

Destaca que en situacions com aquestes «t'adones del gran equip que tens al costat. El factor humà de la gent ho ha fet tot més suportable. No ens podíem abraçar, però amb la mirada ens ho dèiem tot per ajudar-nos els uns als altres». Afegeix que «hem plorat i hem rigut junts».

Durant el pic màxim de la pandèmia Gil ha treballat sobretot amb metges otorrinos. «Ens han ajudat moltíssim perquè molts dels pacients han acabat sotmesos a una traqueotomia. També ens han ajudat molt els cirurgians generals». Afirma que és gràcies al companyerisme, al suport mutu entre tots que tot ha sigut més fàcil.

Mercè Marsinyach, Damià Perich i Gina Rognoni | Althaia

Mercè Marsinyach: «Tenia la sensació de viure una vida que no era la meva»

Mercè Marsinyach és infermera gestora de casos de càncer de mama a la Fundació Althaia. La covid ho va capgirar tot i va entrar a treballar a l'UCI. Tenia experiència, però d'això en feia més de 20 anys.

Quan explica que tenia la sensació de viure una vida que no era la seva no es refereix tan sols al canvi de feina, sinó també a la personal, a la familiar, a la més íntima. «Agafes la por que hem tingut molts sanitaris: portar el virus a casa». Per això va fer l'opció d'anar-se'n a viure amb una companya també d'oncologia. «Vaig passar d'estar a casa amb la família, el meu home i la meva filla de 9 anys, a tenir una feina nova i a viure en un lloc diferent. Tot va canviar al 100%».

«Vam plorar molt perquè és una decisió que costa, però la fas amb la intenció de protegir». En va parlar amb el seu home «i va estar d'acord que ara tocava anar a aquesta guer-ra, perquè ell em deia que era una guerra amb un enemic invisible». I també va parlar amb la seva filla. «Li vaig dir que no som herois, som professionals que ens toca estar en aquesta batalla, i que la mama ha d'ajudar a salvar vides, que la gent es curi i a donar confort. Em va contestar, amb aquestes paraules: ves que la mama salvant vides no es mori ella». Explica que va arribar plorant a la feina, però «et refàs». Això, juntament amb la «duresa de la malaltia», va fer que hi hagués moments «mols tristos».

A partir d'aquí «vas posant murs que de tant en tant cauen perquè hi ha moments que tothom és vulnerables. Però tot i així et sents fort», diu.

Com en la majoria de casos quan li van canviar el destí el primer que va fer va ser repassar «moltes coses» per posar-se al dia. «Em deien que això és com anar amb bicicleta. Hi ha coses que sí i coses que no». Recorda que quan li van dir que aniria a l'UCI «al principi sents por. Por a allò desconegut, al desconeixement. Això ens passa amb moltes coses de la vida. Un cop hi entres, aquesta por es transforma en altres coses», com cansament i esgotament. Explica que quan dormia encara sentia les alarmes dels aparells de l'UCI.

La prediposició dels companys, la sinergia que es va crear entre l'equip, «la voluntat i l'ajuda fa que tiris endavant i tinguis clar el que has de fer i no t'ho rumiïs. Ho fas», rebla Marsinyach.

Damià Perich: «Pensava: pot ser veritat?, vols dir que no exageren?»

Damià Perich, metge pneumòleg, treballa des de fa més de 13 anys a Althaia. Des del primer moment de la crisi sanitària es va trobar donant suport a la unitat de semicrítics de malalts amb covid fent feines que habitualment fan els intensivistes. «Jo crec que no hi ha ningú a l'hospital que en algun moment no se sentís desubicat perquè tot era nou, la malaltia era nova, un microorganisme nou, i les coses canviaven cada dia».

Opina que en certa manera ja estaven avisats perquè se sabia la situació d'Itàlia. Tot i així, «jo llegia coses que em feien pensar: pot ser veritat?, vols dir que no exageren?». I quan t'ho comences a trobar t'adones que res d'exagerat. Va ser un boom de sobte de pacients i molts d'ells molt greus, amb una malalta de la qual sabíem poca cosa. S'aplicaven protocols que no es basaven en l'evidència científica perquè no n'hi havia, tot era nou», destaca. És aquí on s'atura un moment per agrair la tasca dels metges internistes de malalties infeccioses, especialment la metgessa Antònia Flor, que «es va passar hores i hores preparant protocols que ens van ajudar molt».

De la feina diu que «en el meu cas, quan ets amb els pacients, intento deixar de banda els sentiments i el cor i fer-ho el millor possible. És quan surts de l'hospital després de 12 o 24 hores que et ve la baixada». Recorda passar torns de nit havent d'intubar 5 o 6 malalts «un darrere l'altre, incloent-hi companys de feina, que probablement és el pitjor. Hauria pogut ser un d'ells», afirma.

Durant el pic de l'emergència «he arribat a treballar amb oftalmòlegs, traumatòlegs, pediatres, gent que òbviament no estava acostumada a fer aquesta feina. I feies pinya, companyerisme. És la part positiva que podem treure d'aquesta experiència». Continua dient que «jo no he vist mai a ningú posant mala cara a un company, i particularment m'ha sorprès molt infermeria de pediatria. La professionalitat i el companyerisme ens ha ajudat a tirar endavant».

Com a pneumòleg opina que probablement la malaltia deixarà seqüeles als pacients que se n'han sortit. «No sabem com quedaran aquests pulmons després. Dubto que quedin sans. N'hi haurà amb cicatrius, amb fibrosi... amb la qual cosa els pneumòlegs tindrem molta feina». Afirma que s'haurà de conviure amb el coronavirus. «Quedarà entre nosaltres. Segurament com la grip, i esperem que no muti gaire i que es trobi una vacuna».

Gina Rognoni: «La reacció de les famílies ha sigut espectacular»


Quan el coronavirus es va començar a acostar una de les primeres coses que va fer Gina Rognoni, metgessa intensivista a l'UCI de Sant Joan de Déu de Manresa, va ser comunicar a la llar d'infants dels seus fills que deixarien d'anar-hi una temporada. «Ens van dir que no patíssim i que no ens espantéssim. I vam dir que no ho fèiem per nosaltres, sinó que podria ser de les primeres a encomanar-me i que ho podria passar als meus fills, i els meus fills a l'escola. No és que tingués por, sinó que tenia una responsabilitat social».

Rognoni pensa que hi ha hagut un trencament «abismal de la nostra realitat. Vivim en mons paral·lels. Jo mateixa, en una línia temporal, visc en un món paral·lel a la meva vida d'abans. La professional ha canviat al 100 %, la personal, totalment, i per la meva professió, la meva família també viu una realitat absolutament diferent. Una realitat paral·lela que a vegades no saps si és veritat o mentida. I ha estat molt sobtat».

Això mateix passa en tots els àmbits de la societat, reflexiona. «Ens arribava informació de Llombardia però era la seva realitat i la nostra era diferent. Fins que va acabar sent la mateixa». La realitat també és diferent si una persona ha hagut d'estar confinada, o si si ha tingut algun familiar afectat per la covid. Seguint aquest mateix fil afirma que «jo crec que a l'hospital he aguantat pels meus companys. Perquè vivim la mateixa realitat».

Rognoni, després de comentar-ho a casa i buscar assessorament professional i analitzar riscos i beneficis, va optar per continuar convivint amb la família «perquè tornar a casa m'ajuda moltíssim. Jo crec que ha estat clau. Tinc companys que han viscut aïllats i és molt dur el que han fet».

Recorda que els equips de psicòlegs de l'hospital la van ajudar amb petites eines com «pensar una cosa que tenia controlada. Jo creia que tot estava descontrolat, però després veus una petita llum com per exemple que la família més directa estava bé».

De les famílies dels malalts és de qui més es recorda Rognoni. «La seva reacció ha sigut espectacular. Hem viscut situacions molt i molt dures amb les famílies. La unitat de crítics ja és de per si dura. Per a nosaltres és important veure'ls i que ells ens vegin. Ens hem trobat en una situació diferent i han respost increïblement bé. No t'esperes que siguin tan agraïdes a l'altra banda del telèfon.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Visites al metge

Visites metge Manresa

Demanar hora

Althaia permet programar la visita amb el teu metge.

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 

Guia de restaurants

Restaurants a Manresa

Restaurants a Manresa

Els millors restaurants de Manresa. Fitxes amb fotos i mapa.

 

Transport públic

Horaris bus Manresa Barcelona

Bus Manresa-Barcelona

Accedeix als horaris del servei de bus entre Manresa i Barcelona. 

 
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2019 a Catalunya

Calendari Laboral 2020 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2019/20