Granota blanca, mascareta, dos guants, peücs i ulleres o visera. És una part de la vestimenta que s'ha de posar i treure cada dia la infermera Mariona Anglarill Sala (Manresa, 1960) per anar als domicilis que atén. Anglarill fa quinze anys que treballa al CAP Sagrada Família de Manresa. Triga un quart d'hora a vestir-se, sense comptar que, abans de sortir del CAP, també ha de preparar tot el que s'ha d'endur. «És una bona estona», reconeix.

Ara que el punt àlgid de la pandèmia i els episodis més dramàtics es comencen a allunyar una mica, és bo i necessari escoltar les veus dels que s'hi van trobar immersos amb problemes de protecció i havent de plantar cara a la por al desconegut. La infermera Anglarill va ser un d'aquests professionals. Els que ho van veure a venir tot. Els que van viure com els seus pacients es morien a casa i com els que anaven a la consulta de l'ambulatori hi arribaven trinxats i en poques hores perdien la vida. Insisteix que als domicilis hi van morir moltes persones que al començament no es van comptabilitzar. Són les que després la Generalitat ha inclòs en els recomptes diaris a través de la informació rebuda de les funeràries.

«S'ha mort molta gent a casa»

«Va ser molt sobtat i quan ens hi vam voler posar, el toro ja ens havia agafat a tots. A principi de març venien persones a visitar-se que estaven molt malament. Era molt més greu del que et pensaves. Molta gent es va morir al cap de 24 o 48 hores. La gent trucava, anaves al domicili i ja veies que per l'edat o per la patologia no anava bé. S'ha mort molta gent a casa; persones que nosaltres vam anar a visitar. Després, l'hospital ja va obrir la porta a tothom, però la primera consigna va ser que els veiéssim nosaltres i després que una ambulància especial els dugués a l'hospital». En la majoria de casos gent gran que va preferir no anar-hi per no morir sols.

Quan es va fer la concentració dels ambulatoris, amb l'atenció presencial al CAP Bages i la de les residències i domicilis al CAP Les Bases, a ella li va tocar atendre els casos urgents de no covid a la primera planta de l'ambulatori de la plaça Espanya. «Al cap d'un mes ja ens vam organitzar cadascú al seu CAP», amb l'atenció presencial encara al CAP Bages.

Anglarill es reparteix l'atenció a domicili amb una altra infermera. Són tres, quatre, cinc domicilis al dia. «La gent truca i si és una cura se li dona dia i hora. Des de bon principi, la idea és que no es desplacin». Això implica que els professionals «hem de treballar de manera que ens puguem aïllar i no siguem una font de transmissió». Quan les veuen arribar tan disfressades «ho entenen. Cada cop més»

La cronologia

Després de consultar la feina del dia a l'agenda, que la majoria de cops consisteix a fer cures i proves de Sintrom, i de preparar el material en una bossa que després llançarà, passa a la sala on es vesteix, que abans es destinava a fer xerrades. A banda dels medicaments, en una altra bossa hi du bates que es posa per fer les cures, guants i altre material. Al cotxe de la feina per fer la ruta hi ha fundes de plàstic als seients que es van canviant. El dia que Regió7 l'acompanya ha de curar un avi amb problemes circulatoris que s'han aguditzat. Li ha de curar unes nafres dels peus i controlar-li el Sintrom, que és un anticoagulant. «Els fem posar la mascareta i mirem si ventilen, si els toca el sol...». Quan acaba, la bata, guants i peücs es posen en una bossa que es deixa al domicili perquè la llencin.

Acabat el recorregut, de tornada al CAP, a l'aparcament on deixa el cotxe es treu la disfressa -el que es pot es neteja i la resta es llença- per entrar a la part neta de l'ambulatori com hi ha arribat a primera hora. Una altra jornada.