Va obrir els ulls a la vida amb els trons de la festa manresana. Ho narra a la primera pàgina de les seves memòries Temps viscut: «M'explicaven que, unes quantes hores després d'haver nascut, encara no havia obert els ulls. Estaven molt preocupats, fins que el soroll dels coets del castell de focs (era a la vigília de la Festa Major) me'ls va fer obrir de cop. Bona notícia per als pares i per a mi, ja que en el món en què vaig néixer convé anar sempre amb els ulls ben oberts». Podem agafar la curiosa anècdota natalícia com la premonició d'una vida manresana i manresanista, al llarg de la qual arribaria a ser alcalde de la seva ciutat durant vuit anys. Els seus detractors, que n'ha tingut com pertoca a qualsevol polític significatiu, valoraran aquells ulls closos com un avís de la inacció que li atribuïren, però les 158 pàgines que Temps viscut dedica a la tasca d'alcalde -la meitat del llibre- constitueixen un exhaustiu argumentari en defensa de la seva aportació a la construcció de la Manresa actual.
Abans de la política va ser home d'entitats. De moltes entitats. Al darrer terç del segle passat Manresa presumia de ser una ciutat molt associativa, amb molta societat civil, i ho argumentava amb la llista de desenes d'associacions, agrupacions i clubs inscrits als registres. Però després, en veu baixa, els protagonistes d'aquesta activitat comentaven: «en realitat som cent o dos-cents que ens repetim a tot arreu». Sanclimens responia a aquesta definició. Era en Juli del bàsquet, de les sardanes o de l'Orfeó. Hi ha gent a la qual no fa mandra arremangar-se i ocupar càrrecs directius en entitats per ajudar que es facin coses per la comunitat. Malgrat que el bàsquet el va viure com a jugador i com a directiu, i que també es va embolicar en els mons del motor (Biela Club) o del futbol (Penya Blaugrana), la seva gran àrea va ser la cultural, des de l'Agrupació Manresana de Folklore, més endavant Agrupació Cultural del Bages, i des de l'Orfeó Manresà.
Quan Jordi Pujol va dir que després d'anys lluitant per fer país havia arribat l'hora de fer política, va sentir-se interpel·lat i es va afiliar a Convergència. Al nou partit li agradava la gent que procedia de les entitats, i a força gent d'entitats els va agradar la crida pujoliana. Sanclimens recordava les trobades primerenques al despatx del doctor Ramon Llatjós. L'any 1979 va ser elegit president comarcal i en va plegar al cap d'un any, quan Pujol ja era president de la Generalitat. Pensava que la feina estava feta i que podia tornar a la vida associativa, però la política no el va deixar anar. El va repescar tant per al partit com per a les institucions: el 1984 va entrar al Parlament de Catalunya. De fet, no hi pensava: creia que el lloc 42 de la llista no tenia cap possibilitat. Però CiU va obtenir un resultat aclaparador. Va ser diputat durant tres legislatures, fins al 1995, i va fer la feina que li tocava en el temps que podia dedicar-hi, ja que vuit dels onze anys va ser al mateix temps alcalde de Manresa. A tall d'anècdota, se'l recorda com el diputat que va aconseguir incloure les sardanes a la programació de la Televisió de Catalunya.
En el tercer any de la primera legislatura va tocar que se celebressin eleccions municipals. El socialista Joan Cornet acumulava vuit anys a l'alcaldia, però el darrer mandat no havia sigut plàcid, tot i la majoria absoluta. La manca de reacció, si no complicitat, amb la «pentinada fiscal» del ministeri d'Hisenda, que va voler fer por a tot el país en la pell dels manresans, va suposar un desgast considerable per als socialistes, que també van perdre suports per les retallades de subvencions a les entitats, en general, pel que es va considerar com un tarannà prepotent. La sensació era que Convergència podia guanyar per desgast de l'adversari, i va presentar Sanclimens, que era conegut i ben valorat. La campanya va combinar la idea de l'«ara, sí» proclamat en una cèntrica pancarta, amb el concepte de bona administració. I va funcionar.
Va arribar a l'alcaldia sense experiència prèvia com a regidor. Va haver de fer un aprenentatge accelerat. Als primers temps es va guanyar el sobrenom de Juli Sisenyor perquè es deixava aturar quan feia el camí a peu de casa seva fins l'ajuntament, i a tothom prometia atendre la seva demanda. Aviat va saber l'exacta relació entre les mides del braç i la màniga, i els límits d'un alcalde. Al cap d'uns mesos de ser-ne va caure a Manresa una tempesta impressionant que va fer mal a diversos edificis públics; en va visitar uns quants i, a la porta de la Politècnica, el vigilant no el deixava passar. «És que jo soc l'alcalde!», li va dir. «Disculpi, no ho sabia».
En el dietari de gestions, fites i maldecaps dels seus vuit anys hi apareixen conceptes com Casino, Kursaal, reordenació hospitalària, Mandongueres, Can Jorba, aluminosi, Pryca (avui Carrefour), Nou Congost, trasllat de línies elèctriques (que va permetre obrir el barri de les Bases), viaducte (frustrat)... Fidel als seus principis i a la seva trajectòria, va confiar en les entitats per tenir cura de moltes àrees d'activitat pública mitjançant convenis i subvencions.
Va anunciar que només s'hi estaria dos mandats, i va complir. Darrere seu van tornar els socialistes. El mateix 1995 també va tancar la trajectòria al Parlament. Tenia seixanta anys i «ja havia complert a bastament el pas per la política activa». El president Jordi Pujol li va trobar un lloc perquè no es desconnectés del tot: la Comissió mixta de valoracions Estat-Generalitat, feina que li deixava molt temps lliure. El va dedicar, entre altres coses, a viatjar per tot el país, aprofitant que a tot arreu hi coneixia algú. Com a bon jubilat, va deixar que la feina la fessin els joves, com l'havia fet ell quan li havia tocat.
