«Alcalde» -amb majúscula-, així és com li deia cada cop que em cridava al seu despatx o, molts anys després, quan ens vèiem al carrer o en qualsevol dels actes on ens trobàvem. No podia dir-li Juli. Era l'Alcalde, el meu alcalde. Perquè poques vegades es dona la conjunció tan perfecta entre la persona i la funció o el càrrec que exerceix. Hi ha qui és mestre perquè ha nascut per ser-ne i en fa cara, o metge i sembla que porti la bata blanca com un vestit, o cuiner i porta la gorra com un rei una corona. No només s'han de saber fer bé les coses, saber-ne de debò, sinó que s'han de saber portar i representar amb la dignitat que pertoca. Potser semblarà carrincló, però -què voleu que us digui- un batlle, com un president de la Generalitat, no només es representa a ell mateix sinó a la dignitat de la institució a qui representa; i això es nota en els gestos, en el to, en el vestir, en el saber estar i saber fer. I l'Alcalde Sanclimens duia la seva representativitat per dins i per fora.
Era Ajuntament, era Manresa. De la mateixa manera que, com a diputat al Parlament, era Generalitat de Catalunya. Potser perquè era alt i gros i desprenia bonhomia, però l'Alcalde es feia veure. Exercia les seves responsabilitats amb tota la consciència de portar el pes d'una ciutat mil·lenària al damunt i sentint la grandesa de ser una baula necessària per poder seguir fent història. Es creia el paper d'Alcalde. Per això també sabia transmetre aquest compromís als seus regidors i regidores. Entre nosaltres, aquells homes i dones que vam governar la ciutat amb ell, entre el 1987 i el 1995, superant una època de crisi i molt pocs recursos, hi havia la convicció que ser representant de la ciutat era un honor i una altíssima responsabilitat. L'Alcalde ens ho palesava quan despatxava amb cadascun de nosaltres o quan, en la reunió de govern, calia superar l'examen de la volta de reconeixement on cada regidor explicava els seus afers als altres per prendre decisions conjuntes. I la setmana següent, calia portar els deures fets...! L'ordre, la disciplina, l'honestedat, el rigor, la complicitat eren la norma entre els membres del govern. Ser regidor o regidora no era un joc polític, era un compromís personal i social.
En Juli Sanclimens i en Marcel·lí Llobet van ser per a mi, per edat i per respecte generacional, com uns pares polítics. En vaig tenir d'altres i anys abans, però ells van ser els primers a l'hora d'enfrontar-me a una responsabilitat pública. El seu mestratge cívic i ètic va ser com si et posessin una doble pell que ja no et pots treure mai més de sobre. I, sí, com un pare, amb l'Alcalde també m'hi discutia i m'hi rebel·lava, i moltes vegades li acabava donant la raó... Com un pare, també, te l'estimes i el trobes a faltar quan no el tens. En Juli ens deixarà un buit irreparable, però la seva memòria omplirà un capítol d'alta dignitat i honor en la història de Manresa com a Alcalde, amb majúscula.
