Manel Jovells Cases (Solsona, 1958) no es prodiga en entrevistes al diari. Per comptar les concedides al llarg dels 16 anys com a director general d'Althaia sobren dits d'una sola mà. A preguntes de Regió7, relata la voràgine de l'explosió de la pandèmia, com es va evitar el col·lapse i reflexiona sobre els canvis, socials i sanitaris, que s'han de fer.

El 15 de març va començar el degoteig de víctimes mortals que ha arribat a sumar-ne 234 entre Althaia i Sant Andreu a Manresa

Els casos van pujar de manera exponencial. El creixement va ser espectacular i, després, la davallada ha estat bastant ràpida.

Com va viure aquells primers dies?

Estem acostumats a atendre persones amb necessitats diverses i per això tenim equips, espais i materials preparats per a cada tipus de demanda. Però el que va esdevenir va ser una allau monogràfica i aquesta va ser la principal dificultat a l'hora de donar resposta.

Com va anar, una entrada i sortida constant de professionals del seu despatx, el telèfon que no parava...

No. A primera hora del matí rebia els primers inputs de la informació del dia. Una peça fonamental eren les reunions a les 9 del matí del comitè de crisi amb una trentena de persones de diferents àmbits de forma presencial i telemàtica. A la pujada exponencial de l'afectació se li va donar una resposta també exponencial, col·legiada i compartida. Tots compartint la mateixa preocupació amb la mateixa informació. Es prenien decisions i s'avaluaven els resultats. Això formava una palanca de seguretat que crec que ens ha donat a tots la calma necessària. L'equip, els equips és la paraula clau d'aquesta crisi. Equips que s'han modificat, que han après els uns dels altres amb un sentit de companyonia i, fins i tot, de família.

Però vostè com se sentia?

Crec que ho vam viure amb tanta intensitat que no sé si teníem temps de sentir. Jo sentia tristesa per les morts i les condicions d'aïllament en què es produïen i preocupació per la seguretat dels nostres professionals. També sentia esperança i orgull de saber que estàvem fent tot el possible, que tanta gent compartia el mateix objectiu i tots hi anàvem junts. Les paraules «això no em toca» no existien. És molt emocionant formar part d'una organització que ho dona tot de si mateixa.

Ningú deia «això no em toca»?

No. En absolut. La gent ho ha donat tot tan presencial com teletreballant.

Suposo que la incertesa sobre el que passaria i fins a on arribaria el nombre de víctimes devia ser el pitjor.

Cal dir que les gràfiques que teníem en aquell moment dibuixaven un panorama que era molt pitjor del que ha acabat sent. Quan va començar teníem unes previsions molt més catastròfiques. S'havien de resoldre els problemes dia a dia sense col·lapsar-nos pel que podia acabar passant. Afortunadament aquelles previsions no es van complir i quan ja estàvem amb l'aigua al coll es va estabilitzar i després va anar baixant l'afectació.

Quines eren les decisions que calia prendre dia a dia?

Totes les necessàries per no arribar a una situació de col·lapse. Tothom alineat amb el mateix objectiu de manera que s'ha vist com Althaia és una única institució amb tots els seus edificis i amb tots els seus professionals que es van posar al servei de la causa comuna: el servei públic.

Per exemple?

Que la Clínica Sant Josep s'adaptés i es portessin els respiradors cap aquí. Vam passar d'11 respiradors a 40 per a malalts crítics, vam tenir capacitat de creixement sense estructures suplementàries per encabir malalts, com sí que han calgut en altres llocs. Vam ocupar quiròfans, reanimació... Davant el desafiament, l'organització va tenir capacitat d'adaptació. Vam passar un test d'estrès.

Quina va ser la decisió més difícil que va haver de prendre?

Més que prendre decisions difícils, hem viscut situacions difícils. Jo he viscut malament veure emmalaltir les persones, però les decisions han estat tan col·legiades que una no era més difícil que una altra si s'havia de prendre. Habilitar els quiròfans per a una malaltia infecciosa és delicat, no t'ho hauries imaginat mai, però si s'ha de fer s'ha de fer.

Per als professionals les decisions més difícils van ser les vinculades a no tenir respiradors per a tothom?

De respiradors sempre en vam acabar tenint. Quan no n'hi va haver per a tothom es van derivar onze pacients intubats. Pensi que entre intubar i no fer res hi ha tota una gamma d'actuacions de ventilació de diferents tipus. Tot el que es va fer va ser amb un gran nivell i una gran competència. Hi havia professionals que no estaven acostumats que els pacients morissin, perquè venien d'una especialitat en que això passa poc. Es van viure moments molt durs i els professionals han hagut de fer un esforç emocional i d'adaptació molt gran.

Les dades comparades han situat el Bages

A hores d'ara estem a la mitjana d'Espanya. El que hi ha hagut al Bages i a les nostres comarques és una incidència més alta de la malaltia que la global de Catalunya en nombre de positius per cent mil habitants. Sabem que la malaltia afecta més la gent gran i això fa que a les comarques amb més sobreenvelliment hi hagi més mortalitat. Això és esperable. Una altra cosa és que hi ha hagut una incidència més gran i això s'haurà d'estudiar. Nosaltres hem donat resposta a aquesta incidència més alta que s'ha produït per una causa que caldrà que sigui estudiada pel dispositiu sanitari de salut pública. La meva lectura és que hem estat capaços de donar una resposta força satisfactòria malgrat ser un dels punts amb una afectació més alta de la malaltia.

Què ha canviat i què canviarà a Althaia a causa del virus?

Aquesta crisi ha estat un factor accelerador per a determinades estratègies que ja s'estaven tirant endavant com l'activitat no presencial per evitar desplaçaments de gent gran amb acompanyament de la família. L'hospital no ha de ser un lloc de molta circulació, cal preservar-lo. Un centre sanitari no és un lloc per fer-hi vida social. Té riscos que s'incrementen amb la circulació de persones. Són canvis culturals que la societat ens anirà demanant i als quals cal donar resposta.

Què més?

El domicili ha d'esdevenir un lloc fonamental en el procés d'atenció. L'atenció domiciliària és important. S'ha vist molt clar la importància del treball col·laboratiu, en xarxa, de territori. Primària, sociosanitari, salut mental i especialitzada han anat a l'una com mai i això cal posar-ho en valor. Hem de superar la verticalitat organitzativa i acostumar-nos a una de més horitzontal. Més interdisciplinària i col·laborativa. Superar la superespecialització i buscar unes especialitats més troncals amb més capacitat de polivalència. La integració de les mirades sanitària i social és imprescindible. La crisi donarà una empenta en aquesta direcció.

Hem parlat del que s'ha fet bé, què creu que s'ha fet malament?

A quin nivell? El que s'ha fet no es pot dissociar de la política europea, espanyola, catalana i de l'actuació de les institucions.

Comencem per dalt. Els països amb més afectació són els EUA

Sembla que hi ha països que han estat irresponsables banalitzant l'epidèmia. Amb la informació de què nosaltres disposàvem no li sabria dir què hem fet malament. Sí que puc dir-li que ara faríem coses diferents perquè tenim l'experiència.

A què es refereix?

A la importància del diagnòstic. Tenir el resultat d'una prova PCR o no tenir-lo, tenir-lo en unes hores o en quatre dies no té res a veure perquè aquell malalt que és dubte es pot classificar millor.

Parla de la màquina que es va comprar per agilitzar les proves de coronavirus

Per una banda, però també de la manca de reactius a escala mundial. Els que ja tenien la màquina també es van trobar que tot el món es va posar a comprar reactius.

Alemanya tenia màquines i reactius.

S'haurà de veure el model de producció que tenim. El comportament d'Europa no ha estat exemplar des del punt de vista d'unió. Ens haurem de plantejar si podem dependre d'una o dues fàbriques al món per fer determinats materials o hem de plantejar un model de proximitat que jo crec que és una de les reflexions que quedarà d'aquesta crisi. La proximitat disminueix el risc de desabastiment. Un dels problemes que hem tingut són les distàncies, les fronteres, els visats, les duanes i els canvis de criteri. Hem tingut problemes per accedir a material. S'han de fer les polítiques necessàries perquè no es torni a repetir o per disminuir el risc que passi.

Baixant de nivell, el Govern central i el català no sembla que vagin anar a l'una ni donen les mateixes dades.

És evident que en salut pública la informació fidedigna és fonamental. Les dades són fonamentals per prendre decisions i han de respondre a criteris professionals consensuats a escala mundial perquè les pandèmies no entenen de fronteres.

I de cara a l'octubre?

A l'octubre, al novembre i l'any que ve hem d'estar preparats per donar resposta. El sistema en conjunt ha d'ajudar que les institucions puguem mantenir i suportar aquestes estructures, que no és gratis, per tenir capacitat de transformació i ampliació. I fer prevenció comunitària. Si torna, ens agafarà a tots més preparats i es podrà acompanyar millor els pacients. No hem de ser ingenus ni catastrofistes davant l'epidèmia.

Quin paper ha jugat la col·laboració de l'entorn per superar aquest tràngol?

Fonamental. Hem tingut el suport de les administracions, les institucions sanitàries i socials, el nostre patronat, l'empresa, la universitat, les entitats, el voluntariat... Ha estat una resposta increïble. Ens hem sentit acompanyats i estimats. Quan semblava que tot fallava, l'entorn i el territori han estat al nostre costat.

Expressi un desig.

Espero que hi hagi més consciència del paper crucial de la sanitat, també per a l'economia d'un país i que se'ns escolti quan reclamem que no podem seguir infrafinançats. És moment de canviar-ho.