Abans de començar l'acte de lliurament de les polseres, Miquel Roset xerrava animadament amb els metges que el van atendre mentre era a l'UCI. I ja al final, es va emocionar. «Ha sigut una experiència dolenta, però humanament us ho mereixeu tot i més», va dir als representants dels treballadors d'Althaia. Roset va estar 70 dies a l'UCI, 4 setmanes en coma intubat a causa del coronavirus.

Expliqui la seva experiència...

Dels 70 dies que vaig ser a l'UCI, hi va haver 4 setmanes que vaig estar en coma intubat. Aquí no em va passar res, perquè no m'adonava de res. Després, quan em vaig activar, vaig pensar que era un fet que havia d'assumir. M'ho treballava jo mateix. Amb la gran sort que hi ha un capital humà que és impressionant. Jo personalment tinc amics com Albert Estiarte, i la meva filla que és infermera de la casa, que em venien a veure una estoneta cada dia. Això em va ajudar moltíssim. Però el meu cap va treballar molt.

Què feia per fer treballar el cap, com diu?

Feia caminades.

Mentalment?

Sí, mentals. I també cuinava. M'ho imaginava i em distreia molta estona, perquè soc de bon menjar. Però sobretot les caminades. Soc fill de Casserres però visc a Manresa. Aleshores a casa conec moltes rutes. També a Calders. M'anava imaginant que passava per un lloc o un altre. Si la caminada era de dues hores jo anava fent com si caminés dues hores.

Va ingressar sabent que tenia el coronavirus?

No. No m'ofegava però no em trobava gaire bé. Em van portar aquí de seguida i va passar el que va passar. Va ser molt, molt, molt dur. Tenia una càrrega viral espectacular. Què m'ha curat? No ho sé. Penso que potser la voluntat de viure. I aquí estic.