Hereu de (quasi) tothom, obert a tothom, dialogant amb tothom, alcalde de tothom. Marc Aloy i Guàrdia va esforçar-se, ahir en el seu primer discurs com a alcalde «possessionat» (així va anomenar-lo el president de la mesa d'edat, Joan Calmet), de tarannà conciliador, amic dels consensos i bona persona, perquè algú tan emotiu no pot ser mala persona, i ell es va mostrar emotiu en començar el discurs amb una sentida referència a les víctimes de la covid i als seus angoixats familiars, i en acabar-lo amb una extensa recordança del seu pare, l'escriptor Josep Maria Aloy, que va morir el mes de febrer passat mentre -va explicar- a l'ajuntament es llegia el pregó de les festes de la Llum.

Relacionades

Mentre l'oposició, present (FM, Cs) o absent (PSC), el criticava per haver convertit aquell acte en un espectacle teatral d'afirmació partidista, ell proclamava que no li agrada el conflicte, i que l'antídot per evitar-lo és dedicar hores i més hores al diàleg generador de consensos. I, per demostrar que no exclou ningú, es va declarar hereu de tots els alcaldes democràtics des de la Segona República fins als nostres dies. És clar que els de la república, excepte un, eren dels seus, d'ERC. Però ja en l'etapa actual es va declarar hereu de Joan Cornet, de Juli Sanclimens, de Jordi Valls, de Josep Camprubí i de Valentí Junyent. Per a tots va tenir elogis, també per a aquells que no havia inclòs Esquerra als seus governs. De tots en va trobar realitzacions dignes d'elogi. Extensa herència. Qui es pot barallar amb un home que fa aquests discursos?

La reconquesta

Els discursos són això, dicursos. Les discussions arriben a l'hora de les concrecions. De moment, la notícia és la investidura en el marc incomparabe del teatre Kursaal. Invitats de primera fila per a la solemne incorporació de Manresa al mapa d'alcaldies d'Esquerra Republicana de Catalunya. El president del Parlament, Roger Torrent, i diversos consellers i parlamentaris.

Per la importància que han donat a l'esdeveniment -inclosa una crida a assistir-hi del president local del partit, Ramon Fontdevila-, semblaria que la política manresana comença una nova era amb la investidura de Marc Aloy i Guàrdia. Però no és del tot així. L'Ajuntament canvia d'alcalde però no de govern. Fins i tot l'exalcalde Junyent ja ocupava, des de fa un any, la cartera d'Hisenda que continuarà exercint. Les polítiques aplicades i les que s'han d'aplicar deriven de l'acord signat quan ERC i JxCat van decidir alternar-se a l'alcaldia: un any per als de Puigdemont, tres anys per als de Junqueras. Qualsevol alcaldada suposaria la crisi del pacte.

83 anys, nou mesos i vuit dies

El que ERC considera històric és el fet de recuperar l'alcaldia de Manresa al cap de 83 anys, nou mesos i vuit dies que l'abandonés Francesc Marcet, en plena Guerra Civil Espanyola. Va plegar el 19 d'octubre del 1936, quan ja feia quatre mesos que el poder real era a mans del Comitè Antifeixista Revolucionari.

A les eleccions del 1934 la coalició formada per ERC, Acció Catalana, socialistes i federals s'havia imposat a la que integraven la Lliga, els carlins i els radicals. Les esquerres van obtenir el 53% del total de vots, però el sistema electoral va exagerar la diferència i els va donar dos de cada tres regidors. En canvi, l'any passat ERC va obtenir el 28% dels vots, i el sistema electoral li va donar un de cada tres regidors, lluny de la majoria absoluta. Per arribar-hi han hagut de pactar, cosa que no va haver de fer l'alcalde Marcet.

Tots d'esquerres

Fa 86 anys la divisió entre dretes i esquerres era el factor determinant de la política catalana. L'ERC de l'alcalde Marcet ho tenia molt clar: ells, el partit que liderava el president Lluís Companys, eren d'esquerres, i els de la Lliga d'en Cambó eren de dretes. Oli i aigua. Irreconciliables. Al cap de quasi nou dècades, a Manresa hi ha un govern de coalició relligat per l'objectiu de la independència, que no és de dretes ni d'esquerres sinó totes dues coses o cap de les dues, com es prefereixi. En aquest consistori només Fem Manresa somnia revolucions socialistes, però els dos partits governants tenen direccions nacionals tan progressistes que, en immigració, s'apunten al «papers per a tothom» de Podem.

Buidors visibles

Cap de les visibles diferències entre el 1936 i el 2020 no va ser obstacle, ahir, per celebrar la reconquesta de l'alcaldia en un teatre Kursaal profilàcticament esclarissat, amb més butaques buides que plenes per allò de la distància. En circumstàncies normals, els assistents suarien l'estiu atapeïts al saló de sessions i als passadissos de la casa consistorial; al Kursaal de les vuit-centes butaques, les més de quatre-centes localitats buides eren molt visibles.

Visibles també, ni que fossin al darrere de tot de la seva banda, les quatre cadires buides dels regidors socialistes, que no van rectificar la decisió de plantar-se davant el que consideren biaix partidista del que han titllat d'«aquelarre partidista» (aquelarre: reunió nocturna de bruixes i bruixots). Sí que hi era present, com a personalitat convidada, l'exalcalde Camprubí

Canvi de registre

És la primera vegada des de la recuperació democràtica que un partit fa el buit a una sessió d'investidura. I el protagonista és justament el que, durant la major part del mandat de Valentí Junyent, s'ha esforçat a realitzar una oposició constructiva, fins a l'extrem que Felip González ha defensat sovint les propostes del govern davant les crítiques dels cupaires. Ja no és així. Amb Marc Aloy no hi ha «bon rotllo». El canvi d'alcalde no és necessàriament l'única explicació; també pot haver-hi una reflexió estratègica del PSC sobre la millor manera d'estar en el consistori, fer més visible la seva presència i millorar expectatives de futur.

L'absència va impedir als regidors socialistes explicar les seves raons a un auditori que les hauria escoltat per molt que, atesa la composició del respectable, les probabilitats de convèncer la majoria eren escasses. Però així funcionen les sessions d'investidura amb públic.

Sí que van prendre la paraula els altres grups municipals, de menor a major, com és tradició. Els dos primers, Andrés Rojo, de Ciutadans, i Roser Alegre, de Fem Manresa, van dedicar espai a la crítica per l'elecció del lloc. Rojo es va posar a fer números sobre la capacitat del saló de sessions i de la sala de columnes de la casa gran en comparació amb la del Kursaal un cop aplicades les mesures de distanciament. No era difícil perdre's amb els càlculs i les variables. Cs ha arribat a aquesta polèmica quan ja havien obert foc els socialistes i cupaires.

Oposició i propaganda

La portaveu de Fem Manresa va parlar obertament d'acte de propaganda política i d'espectacle electoral. Així com Ciutadans no va donar gaires pistes sobre el seu capteniment en el que resta de mandat, més enllà de l'inevitable advertiment que s'han convertit en la «veritable oposició a l'eix nacionalista», Fem va deixar clar que mantenen la impugnació a la totalitat contra el govern municipal sorgit del pacte del parc de la Seu, continuador del pacte del carrer del Balç.

Els de Fem diuen que en el seu moment «l'entrada d'ERC al govern municipal no va suposar un canvi de polítiques» i que això no ha canviat en vuit anys, perquè «no n'hi pot haver allà on hi ha Junts per Cat». Res de nou: el blasme fonamental contra Convergència i les seves reencarnacions és tan antic com l'existència mateixa dels anticapitalistes en tot allò que no fa referència al projecte independentista.

Deixar treballar

Valentí Junyent, descarregat de l'alcaldia, va estrenar-se com a portaveu del grup municipal de JxCat, que presideix. Va fer un discurs sense complicacions i tan mesurat en les formes com en la durada, fins al punt que es va fer curt, i això sempre s'agraeix.

La voluntat de mesura va arribar a l'extrem de considerar «suficientment satisfet» l'equip per la feina realitzada. Com si digués: no ens ha quedat malament del tot. Junyent defuig prudentment la hipèrbole.

Qui vulgui treure punta als detalls potser es fixarà en la seva apel·lació al «compromís del pacte» com a motiu per votar el nou alcalde, en l'esment que els dos partits havien treballat en equip malgrat les «discrepàncies» i en la petició que Aloy «deixi treballar» els quinze regidors del govern, perquè han demostrat que en saben prou.

Per ERC, Cristina Cruz va ser molt més extensa i va fixar posició de partit en reivindicar-ne la llarga història que l'ha portat fins aquí, passant-les de tots els colors. Va recollir aplaudiments, alguns més dels que havien acomiadat Junyent. Fem i Cs no en van tenir.