Per al ple d'ahir, el mobiliari del saló de plens de l'Ajuntament es va traslladar taula per taula, cadira per cadira i bandera per bandera a l'escenari del Kursaal. Envoltats de la draperia negra dels telons de fons i laterals («cametes», per als del gremi), el caràcter teatral de la sessió consistorial quedava ben a la vista. No el d'aquesta sessió, sinó de la majoria. Seguint una escaleta pautada, els actors recitaven els seus textos que, a més a més, no s'havien pres la molèstia d'aprendre's, sinó que els llegien. El desenllaç ja l'havien explicat els diaris, i només restaven per a la incògnita alguns girs argumentals menors i, sobretot, les interpretacions. Concurs d'eloqüència. L'atenció se centrava principalment en el discurs final del primer actor, del qual depenia el gust de boca que deixés tota la representació. Va mostrar-se segur, eloqüent i comunicatiu, proper i commogut a estones, i va ser molt aplaudit.

Per als qui consideren que el Govern municipal es va excedir en la teatralització de l'esdeveniment, l'afer de la cadira presidencial els deuria refermar en les seves consideracions. Temps era temps, i en fa més de quatre dècades, tots els membres del consistori seien en unes cadires de fusta entapissades, d'espatller alt, amb motllures decoratives i l'escut de la ciutat esculpit a la part superior. Amb la democràcia va augmentar el nombre de regidors, va caldre que seiessin en files, i aquelles butaques no eren pràctiques. Es van deixar, però, a la taula presidencial. D'aquestes, la del mig, que correspon a l'alcalde, té el respatller una mica més alt que les altres. Una forma antiga i ben expressiva d'assenyalar qui mana. Doncs bé: en començar el ple, a la presidència, amb la mesa d'edat i el secretari, hi havia tres cadires, i cap d'elles no era la del respatller més alt. I això que el president d'edat, Joan Calmet, presidia la sessió, donava paraules, cridava a votació i proclamava els resultats. No va ser fins que Aloy ja era poclamat i Calmet se n'anava a seure entre els altres regidors del seu grup de JxCat que la cadira va ser substituïda a la vista de tothom per la del respatller més alt, perquè s'hi assegués el nou alcalde. Detalls que diuen coses.

El paper del director

Des d'aquesta cadira, què farà el nou alcalde? Alguns portaveus van dir que la substitució al mig d'un quadrienni era com canviar el director sense canviar l'orquestra. Segons Rojo, de Ciutadans, el director és important perquè decideix quines melodies tocarà la formació. Segons Alegre, de Fem, no s'hi guanya gran cosa de canviar el director si l'orquestra té els mateixos instrumentistes amb la mateixa manera de tocar. Parlaven de direcció orquestral en l'escenari d'un teatre, on es representava l'òpera «La investidura del Marc», amb un llibret negociat que marca el marge de maniobra del director i dels intèrprets.