La plaça Major és un dels espais mes antics de la ciutat, si bé la seva estructura s'ha modificat amb el temps. Considerada des dels orígens de la ciutat com el centre polític, social i comercial de Manresa, antigament estava dividida en dues places: la plaça del Veguer, al costat del palau del veguer i del batlle, representants reials a la ciutat, i la placeta dels Especiers, a tocar el carrer de Sobrerroca, que servia de mercat per a tota mena d'espècies. Les dues places estaven separades per una filera de cases.
Durant la guerra de Successió, la ciutat va ser cremada el 3 d'agost del 1713 per les tropes borbòniques a causa del seu suport al bàndol austriacista. Cal recordar que en aquells moments Manresa era una de les principals ciutats de Catalunya i que qualsevol acció sobre ella podia servir de model -com així va ser- per a molts focus de resistència. Van ser cremades 522 cases, una mica menys de la meitat de les que hi havia aleshores (1.160) distribuïdes en quaranta-tres carrers.
L'incendi va afectar molt la plaça Major, inclosa la casa del veguer, i els carrers de Sant Miquel fins a Fontanet pel cantó del sud; la zona de l'església del Carme, i els carrers de Carme, Pedregar, Cap del Rec, Sobrerroca, Santa Llúcia i Codinella i Vallfonollosa, o sigui la zona més antiga de la ciutat emmurallada, a part d'algun raval.
La reurbanització de la plaça va comportar l'enderrocament de la filera de cases i que es formés una nova plaça que també es va fer més gran perquè van recular les façanes dels edificis.
Una casa que servia de lloc de reunió del consell de la ciutat situada a la plaça des del 1658 també es va cremar. Quan es va voler refer, en principi, s'havia de traslladar a la Baixada de la Seu (antics jutjats), però com que el Decret de Nova Planta va abolir les institucions tradicionals catalanes, la vegueria i la batllia, entre d'altres, es va edificar l'ajuntament a la plaça Gran.
L'edifici fou projectat per Joan Garrido i és obra de Jeroni Torrens, mestre d'obres de Moià. Es va començar el 1739 i es va acabar el 1777. Es tracta d'una casa-palau barroca de planta baixa amb cinc arcs (el del mig, de punt rodó i els altres, apuntats) i dos pisos. El primer pis té cinc balcons, el central més llarg que els altres i el segon amb cinc finestres simètriques. Destaca l'escut de la ciutat d'alabastre col·locat sobre el balcó central.
Hi conflueixen nou carrers
L'estructura de la plaça presenta una dualitat molt destacada que és característica de moltes places medievals catalanes. Quan ens trobem en el seu interior tenim la sensació d'estar en un espai tancat perquè hi ha molts edificis que la tanquen, però realment és un espai molt obert perquè hi conflueixen nou carrers i cap d'ells lineal i en perspectiva. Aquests carrers són, en el sentit de les agulles del rellotge i començant pel costat de l'ajuntament, la Baixada (abans Grau) dels Jueus, que era l'indret on vivia aquesta comunitat fins que va ser expulsada al segle XV; el carrer Amigant, que conduïa al casal d'aquesta família noble manresana; el carrer de Sant Miquel, que anava a l'església del mateix nom i que va ser enderrocada els primers mesos de la guerra del 1936-39; la Baixada del Carme, que porta a l'església neogòtica dalt del turó del Puigmercadal; el pas cobert de Sant Ignasi Malalt, on hi ha la capella dedicada a aquest sant; el Cap del Rec o punt per on arribava l'aigua de la Sèquia; el carrer de Sobrerroca, aixecat sobre la cinglera que ha format el torrent de Sant Ignasi i que no ha canviat mai de nom al llarg dels més de mil anys de la seva formació; la Baixada (abans Grau) del Pòpul, on hi ha la capella dedicada a la Verge del mateix nom; i el carrer del Bisbe, que prové del malnom d'un sabater que hi vivia.
Al llarg de la història, ha rebut nombrosos noms, la majoria dels quals li han estat donats segons la situació política del moment: plaça Gran; plaça Major; plaça del Rei (1830); plaça Reial (1833), amb motiu del naixement d'Isabel II; plaça de la República Federal, durant la I República (1873-1874); plaça de la Constitució, durant la Restauració borbònica i fins al 1931; plaça de la República, durant la II República (1931-1939); Plaza de los Mártires de Manresa, després de l'entrada dels nacionals i al llarg de la dècada dels anys quaranta; Plaza de los Mártires, durant l'etapa franquista, i, finalment, plaça Major. Aquest darrer canvi es va aprovar en el ple municipal del 5 de juny de l'any 1979 després de la reinstauració dels ajuntaments democràtics.
