«La situació de Lleida és francament preocupant perquè no hi veiem el final»

Justament ahir s'aixecava el confinament perimetral a la comarca, quinze dies després d'haver entrat en vigor, de manera que ja s'hi podia entrar i sortir sense limitació de moviments. Tanmateix, Lleida i sis poblacions més mantenen mesures restrictives des del dia 15 que els impedeixen entrar i sortir del seu terme municipal si no és sota acreditació, es limiten les trobades a grups reduïts, l'hostaleria i la restauració només pot servir a domicili o amb cita prèvia, l'activitat comercial també és només amb cita prèvia, i es manté suspesa l'obertura de teatres, cinemes, piscines, parcs, gimnasos i sales de festa.

«La situació és francament preocupant perquè no hi veiem el final», explicava ahir a aquest diari Pep Castarlenas, propietari del gimnàs Ekke, el més gran de la capital del Segrià. Va néixer fa 55 anys a Manresa, va viure un temps a Navarcles, i als 18 es va traslladar a Lleida per estudiar, i és on té el negoci, tot i que ell viu a Alpicat. Un negoci que va tancar a mitjan març, i de nou a començament de juliol després d'haver-lo pogut obrir tan sols uns dies. «Havíem adaptat totes les mesures i protocols», explica, «però per més que ens hi haguem esforçat hem hagut de tornar a tancar», amb els perjudicis que tot plegat té per a un negoci d'aquestes dimensions. Diu que el neguiteja «aquesta situació d'incertesa, perquè aquest obrir i tancar no saps quant de temps pot durar».

És dels que pensen que s'ha respost tard. ««Com més aviat s'actua, més aviat se soluciona el problema», apunta, però es nega a criticar res ni a buscar culpables, conscient que «una catàstrofe com aquesta és molt difícil de gestionar». El que considera clau és una bona interpretació de les dades, i demana, «si us plau, que ens informin bé». Això és el que ha trobat a faltar en la gestió que s'ha fet del rebrot a Lleida, «i que ens ha portat a viure uns dies una mica caòtics». Davant d'això, «hem d'aprendre a ser resilients, intentar pensar en com farem les coses d'ara en endavant, i si cal anar pensant en com podem reinventar el negoci».

Preocupació des de 'fora'

En termes similars s'expressava la periodista manresana Noèlia Casellas, que fa 13 anys que viu a Lleida, on treballa com a sotsdelegada de la CCMA en aquest territori. Com que el confinament d'aquests darrers dies ha coincidit amb les seves vacances, l'ha passat fora de la ciutat, però en contacte permanent amb familiars que viuen a Alcarràs, una de les sis poblacions on s'apliquen les mesures més restrictives. Diu que ja es veien a venir, i en general «hi ha la sensació que es podrien haver pres mesures abans, i potser d'aquesta manera no haurien hagut de ser unes mesures tan estrictes al final».

Admet que és una situació complexa, però «a Lleida la gent està cansada de la incertesa» en el sentit que «ens han anat canviant les regles de joc moltes vegades en poc temps. La gent vol unes directrius clares a seguir». Per tot plegat, a la comarca «hi ha gent enfadada», i també «dolguda i decebuda» per un segon confinament que ha deixat molts lleidatans sense vacances o sense ni tan sols gaudir del cap de setmana. Però més enllà d'això, «hi ha molta preocupació a nivell econòmic», assegura Casellas. I és que, si bé Lleida viu molt de sectors relacionats amb serveis essencials com l'agricultura i la ramaderia que potser no han notat tant la crisi, sí que està afectant el comerç i la restauració. A més, el fet que hagin tancat Lleida «fa caure en picat les reserves al Pirineu», tenint en compte que molts turistes ho associen com un tot.

«Això pot anar per llarg»

«La preocupació hi és, perquè si ja veníem d'una època prou dura, aquest nou confinament pot ser que acabi de rematar negocis que potser se n'haurien sortit». Així ho veu Josep Maria Sala Valldaura, gironellenc de naixement, que ja fa 39 anys que viu a Lleida, on ha exercit de professor i catedràtic de Literatura a la UdL. Ara està jubilat però s'ha quedat a viure a la Terra Ferma.

Pensa que si no es van prendre mesures abans també va ser per una qüestió econòmica, però insisteix que «per voler intentar que la cosa no empitjorés, al final resulta que potser encara s'haurà espatllat més». És un tema que «fa de molt mal fer», lamenta.

Als 73 anys, Josep Maria Sala és població de risc. Per això «m'ho prenc molt seriosament» i assegura que fa cas de les mesures imposades «com veig que cada vegada fa més gent» a Lleida. En canvi, diu que fins fa relativament poc «veies molta gent sense mascareta o aglomeracions als bars de la plaça Ricard Vinyes». Pensa que amb les mesures imposades s'ha pres consciència «i segur que a Lleida hi ha més preocupació ara que fa quinze dies perquè hem vist les orelles del llop».

Tanmateix, percep que «això anirà per llarg, i que darrere d'un brot pot ser que en vingui un altre». Per això parla de la necessitat de prendre'n consciència de forma col·lectiva a l'espera que arribi una vacuna o algun tractament contra la malaltia.

Una terra «desemparada»

Entre els lleidatans també hi ha decepció per com senten que se'ls tracta. «La sensació que Lleida queda com una mica abandonada no és d'ara, ja ve de lluny», apunta Sala, «i amb tot el que ha passat ara, s'ha accentuat més». Pensa que podria ser un dels motius pels quals s'ha actuat massa tard: «Com que Lleida no els toca de prop, sovint no importa si ens fem fúmer i si ens confinen, perquè a Lleida no venen turistes».

També ho veu així Meritxell Cano, una artesenca que es va traslladar a Lleida el setembre passat per treballar com a tècnica de conservació al museu de la ciutat. «Hi ha la sensació que ens ha tocat pel fet de ser de Lleida, no acabes d'entendre per què nosaltres hem d'estar confinats i la resta de Catalunya on també hi ha casos, no», lamenta. «Ens sentim menystinguts, i veiem que les decisions no es prenen des del territori sinó des de Barcelona».

El museu on treballa és obert, tot i que hi ha hagut un descens de visites, «i si el museu ho nota també ho faran les empreses que són proveïdores nostres». Diu que aquests dies a Lleida «els carrers tornen a estar buits, i la vida social s'ha reduït al mínim».