Si es fes un paral·lelisme entre una guerra i la pandèmia del coronavirus, els centres sanitaris serien les trinxeres de primera línia de batalla. Diuen que la història l'escriuen els vencedors. En aquest cas, si algú té legitimitat per deixar empremta és el conjunt de persones que s'han enfrontat al virus, els ferits en combat, però també l'exèrcit d'infermers, metges, cuidadors i moltes altres persones que també han estat al peu del canó.
Però com en tota batalla, no val només l'actuació més superficial. Perquè els engranatges d'un hospital funcionin, hi ha moltes altres persones que estan a les bambolines però que són peces essencials del puzle.
A Sant Andreu Salut han volgut valorar i reivindicar la tasca que han hagut de fer totes aquestes persones amb la iniciativa «En primera persona». Es tracta d'un total de 14 vídeos que han penjat a les xarxes socials on infermeres, metgesses, treballadores socials, fisioterapeutes, dietistes, netejadores, administratives i cuidadores, entre d'altres, han compartit la seva experiència en els dos mesos més intensos de les seves vides en l'àmbit laboral i emocional.
Elles, en femení. De fet, que els 14 vídeos estiguin protagonitzats per dones no és casualitat. El cervell de la iniciativa, Susana Sánchez, secretària de direcció de la fundació i encarregada de coordinar els temes de comunicació a l'hospital, explica que «no va ser un fet buscat, però sí que és una conseqüència de com està formada la plantilla de Sant Andreu Salut: el 92% són dones».
Una gran família
La idea de Sánchez va ser compartir l'experiència de les treballadores poc després que l'hospital quedés buit de pacients de covid-19, ja que «volíem copsar les expressions més recents dels professionals. Segur que si els preguntem com han viscut la pandèmia d'aquí a uns mesos, ja no ho expressaran amb les mateixes paraules».
«Ha estat una experiència molt dura» és la frase estrella de totes les veus recollides. Ara bé, més que el patiment, destaquen el treball en equip, la comprensió i companyonia que hi ha hagut entre tots els membres de l'hospital. En definitiva, la formació del que moltes d'elles ja anomenen una gran família.
Les conclusions de les vivències amb el virus són del tot diverses. D'una banda, Pilar Flotats, metgessa de residència de Sant Andreu Salut, va estrenar la sèrie de publicacions amb el dolor, la solitud i la incertesa. Igual que Flotats, la directora de la residència de Sant Andreu, Dolors Fitó, va voler reivindicar «el tracte injust i generalitzat» cap a les residències. Segons elles, les «grans oblidades».
M. Josep Cancio i Carme Maraver, infermera i auxiliar, respectivament, asseguren que han tingut una nova visió del món. La primera remarca la duresa de ser l'últim suport de les persones que havien de morir lluny dels seus familiars. La segona creu que aquesta situació l'ha enfortit, tot i que ha passat molta por i impotència.
Els equips de protecció individual (EPI) han estat l'uniforme de la pandèmia i, en certa manera, una forma de deshumanitzar aquell que hi ha a dins. «Els últims dies mirava les meves companyes a través d'uns EPI que no permetien que els veiés els ulls, però no feia falta perquè jo sabés que ja no podien més», expressa Maleni Montero, tècnica de farmàcia, en la seva aportació.
Aquesta situació ha induït moltes persones a reflexionar sobre les petites i les grans coses de la vida. A vegades, estar al costat de les persones més grans encara t'hi porta més. Gisela Díaz, gericultora de la residència Sant Sadurní de Callús, ha vist com, «a vegades, una simple abraçada és molt més important que qualsevol altra cosa». Des d'aquesta mateixa residència, l'administrativa Claustre Moreno s'emocionava en veure els avis comunicar-se amb els seus familiars a través d'una pantalla de mòbil.
Darrere de les figures de les infermeres, farmacèutiques i treballadores de les residències hi ha aquelles peces, també essencials, que tot i estar en segon pla han hagut de mirar als ulls del virus. Anna Santamaria, dietista, recorda amb estrès el constant de canvis i adaptacions dins el centre, i Berta Ponsa, treballadora social, també destaca que «la pandèmia ens ha portat a canviar la manera com treballem i com ens organitzem». És un fet que Àstrid Garcia, també treballadora social, va viure amb molta intensitat, ja que només feia 5 mesos que havia començat a treballar a Sant Andreu.
La neteja i desinfecció constant ja són el dia a dia de tothom. Elena Giménez i Carmen Martínez, netejadores de l'hospital i de la residència, respectivament, no conceben aquesta experiència sense el suport de les seves companyes i es mostren segures per afrontar un possible rebrot.
El temor més gran
El contagi s'ha convertit en el pitjor dels enemics i el temor de la majoria és, més enllà de caure malalt un mateix, infectar els éssers estimats. La fisioterapeuta de l'hospital Cecília Bernaus va emmalaltir. Tot i que també patia per la seva salut, sobretot va «sentir l'angoixa per haver de deixar la feina quan totes les mans eren necessàries».
Una experiència inoblidable d'una situació que, amb tot, desemboca en orgull per la feina feta. Marga Chaves, administrativa al departament d'admissions de l'hospital, acaba el seu vídeo amb una frase-resum: «heu fet una feina brutal».
