Càritas a Manresa es va posar d'acord amb l'Ajuntament per tal de deixar clar que l'administració local ha de ser el referent principal a l'hora d'oferir la primera acollida a les persones en situació de necessitat, cosa que abans feia l'entitat perquè, erròniament, es considerava com una àrea bàsica d'acompanyament i no com un servei de suport. D'aquí que la darrera dada de les persones a les quals s'ha fet una primera acollida -del 2019- s'hagi estabilitzat respecte al 2018. En canvi, les persones en seguiment que té, les que participen en els 18 programes que ofereix, no han parat de créixer.
En tres anys, les persones en seguiment han passat de 604 a 920, un 52 % més. Per això és tan necessari per a Càritas engruixir el nombre de socis que hi fan una aportació regular. El 2019 -any del qual ara s'ha presentat la memòria- n'eren 194. És l'arxiprestat de la diòcesi de Vic amb més socis, però no són suficients. En fan falta molts més.
Per a Fina Farrés, directora de Càritas a Manresa, el fet de tenir cada cop més persones als seus programes constata que «la bretxa entre les capes excloses de la societat i la capa benestant cada vegada és més gran. La riquesa està concentrada en menys mans i la pobresa creix». Posa com a exemple que en el tema de l'habitatge es nota especialment pels problemes per accedir-hi. «De vegades les agències no ofereixen pisos a totes les capes socials i hi ha molt relloguer habitacional, amb el que això comporta de dificultats per temes d'empadronament perquè no tens justificants que tens res rellogat i moltes vegades acaben ocupant». Sandra López, treballadora de l'entitat, hi afegeix «la Llei d'estrangeria, que fa que les persones tinguin una situació de dificultat cronificada perquè han d'estar un mínim de tres anys al territori en situació irregular, amb la qual cosa se'ls afegeixen totes les problemàtiques que et puguis imaginar».
L'èxit de la masoveria urbana
Un dels programes més reeixits de Càritas, que porta a terme en conveni amb l'Ajuntament, és el de la masoveria urbana. El propietari d'un pis deshabitat perquè no està en condicions per viure-hi es posa d'acord amb ells, que hi fan les obres i reformes necessàries per fer-lo habitable. A canvi, hi pot entrar a viure una família necessitada sense pagar lloguer un temps (es descompta del treball realitzat) i, després, amb un lloguer social. En total, hi pot residir fins a cinc anys.
L'any passat, dos pisos més es van afegir als 15 que ja hi havia. En canvi, enguany, aquest projecte s'ha aturat. Farrés anota que es vol que el conveni amb l'Ajuntament, que ara és anual, sigui més ampli per tenir marge per abastar més pisos i que surti més a compte i afavoreixi el treball en grup, perquè un conveni d'un any és excessivament just.
L'encert del treball grupal
De la memòria del 2019, presentada recentment en l'assemblea de l'entitat, en destaquen la consolidació del treball grupal, que Càritas ja va començar a posar en marxa el 2018 i que ambdues celebren que ha donat molt bons resultats. López diu que, «tant l'acollida com altres projectes que tenim [dones amb poca xarxa i idioma, un grup de mares amb fills menors de 6 anys i l'orientació laboral] els treballem a nivell grupal», mentre que abans es feia individualment, i «quan les persones estan en grup, a part de tota la informació que poden treure de la persona tècnica o voluntària que porti el grup, treuen també l'experiència d'estar junts i crear xarxa, del suport mutu i de compartir».
Després de l'estiu es va haver de parar l'espai productiu de l'hort -la venda dels productes- perquè Càritas no van poder obtenir la subvenció per pagar un tècnic per fer-se'n càrrec. Continua funcionant l'espai prelaboral i formatiu. El que es cultiva es destina a les persones que hi treballen o que ho necessiten.
A l'inici de l'article comentàvem el desig d'incrementar els socis. La raó és senzilla. Mentre que les persones en seguiment han anat creixent (aquest 52 % en tres anys), l'entitat ha vist com tancava l'any amb números vermells (-19.545,14 euros el 2018 i -46.126,84 el 2019).
Al creixement de les persones en seguiment, cal sumar-hi que, a diferència d'altres entitats, Càritas té cura d'un perfil de persones que requereixen un suport constant i per a les quals no sempre n'hi ha prou amb el voluntariat. Calen persones professionalitzades i això, és clar, es paga. Farrés també hi afegeix que el 2019 «no s'han assolit totes les subvencions previstes, les administracions n'han retallat algunes», i que «sempre anem amb ganes d'ampliar la quantitat de socis, i s'ha ampliat però hem quedat curts».
