Ángel Peirón (Manresa, 1967) va començar a ballar al Casal Cultural de Dansaires Manresans quan tenia tres anys, després que una tieta seva l'hi portés juntament amb els seus dos germans. Ara ja en fa 50 que hi balla i, per tant, aquesta festa major suposa una xifra molt important per a ell: farà mig segle que balla sobre els escenaris de la festa. La seva altra passió ha estat sempre el waterpolo. De fet, ara és entrenador d'aquest esport al Club Natació Minorisa de Manresa.

Quina vinculació tenia la seva tieta amb el Casal?

Ella hi ballava i li feia il·lusió que nosaltres també hi anéssim. Quan hi vam entrar, tenien el local al car-rer Circumval·lació i hi anàvem cada setmana al grup dels petits. Des de sempre em van fer ballar sobre els escenaris quan arribava la festa major i realment m'agradava molt i m'ho passava molt bé. Tant és així que encara avui en gaudeixo i he pogut transmetre aquesta afició a les meves filles. De fet, una d'elles, la Judith, ara és la directora del Casal Cultural.

Quina ha estat la seva motivació per seguir ballant durant tots aquests anys?

Ja és part de la meva vida. Des que tinc ús de raó que forma part de les meves setmanes. M'ho passava bé de petit; gaudia ballant. He viatjat a molts llocs amb el Casal i he conegut altres colles. És un món en què quan t'hi poses costa de sortir-ne perquè són moltes coses bones les que t'aporta.

També va arribar a ser director del Casal. Què canvia?

Vaig entrar de director per fer un favor durant tres mesos i m'hi vaig acabar quedant 14 anys. Canviar, no canvia res. El director no és el coreògraf. Els balls són tradicionals i, per tant, ja estan fets. La tasca del director és establir les posicions de cada ballarí, controlar que tothom sàpiga què ha de fer i on s'ha de col·locar... En realitat, ser director significa no poder faltar a cap assaig. Fas més pinya, sobretot valores la feina de la gent que treballa darrere dels escenaris, a qui estic molt agraït per tots aquests anys.

La covid-19 quasi li ha impedit fer la seva 50a ballada consecutiva de festa major...

Sí. Em feia por que s'anul·lés la festa major i que no pogués ballar en el meu 50è aniversari com a dansaire. No he estat 50 anys sense lesionar-me ni fallar a cap ballada perquè ara vingui un virus i no m'ho permeti. Realment estic molt content perquè, si tot va bé, podré fer-ho i serà una gran satisfacció per a mi. Tot i que aquest any és el 35è aniversari de l'Oreneta d'Or, jo ja en feia 15 més que ballava danses tradicionals

Té previst seguir?

D'aquí a dos anys és el 75è aniversari del casal de dansaires i m'agradaria poder ballar-hi. Almenys fins aleshores, sí.

Celebrarà d'alguna manera especial els 50 anys?

El ball dalt de l'escenari ja és una celebració en si. Aquest any a l'Oreneta no poden venir grups de fora i és una llàstima, però també és una manera de celebrar-ho amb els meus, d'aquí.

Quin és el seu millor record en aquest mig segle?

N'hi ha molts, però crec que el més emocionant de tots va ser la primera vegada que vaig compartir escenari amb les meves filles. És un orgull que compartim passions junts. Elles també practiquen el waterpolo, com jo.

Com veu el futur de la dansa popular? Creu que és una tradició que s'està perdent entre les generacions més joves?

Hi ha joves i hi ha nens petits, el que passa és que costa una mica que s'hi interessin per ells mateixos. Sol ser canalla que ja ho ha viscut a casa. Cada vegada hi ha més extraescolars i més distraccions i això fa que pocs nens demanin fer dansa tradicional, sobretot els nois.

Quin missatge adreçaria a les noves generacions perquè s'animessin a fer dansa tradicional?

Que la dansa tradicional, com la cultura popular en general, no és avorrida. Que tinguem un públic més gran i que sigui una activitat de tota la vida no vol dir que la gent jove no en pugui gaudir i no se la pugui fer seva. Realment ens ho passem molt bé tots junts.