Dissabte passat la Muntanya va fer amb l'Emili Martínez allò que, de tant en tant, fa amb la gent que més se l'estima. Li va manllevar la vida. I a molta gent la va deixar trasbalsada i ferida, sense un amic, un company, un espòs, un pare... Alguns de nosaltres hem perdut un camarada, una paraula que, amb el pas del temps, ha anat perdent ús i significat, però que, per a una generació formada políticament en la lluita antifranquista des d'una perspectiva d'esquerres, conserva encara tot el contingut emocional d'una determinada manera d'entendre les relacions personals enmig del combat polític i sindical, sobre la base de compartir idees, projectes i estratègies, però també penalitats, patiments, debats i discrepàncies.

Són moltes les facetes que podem explorar en la vida de l'Emili Martínez. La seva trajectòria vital està carregada d'episodis de la història recent de la ciutat i del país. La majoria d'ells en l'espai de la política, el sindicalisme i la participació en entitats.

Totes aquestes facetes tenien un fil conductor, un lligam comú: l'Emili era una persona d'esquerres. Havia escollit una forma de concebre l'existència en la qual no hi ha havia lloc per a l'explotació, la desigualtat, la manca de llibertat ni la manca de drets polítics o socials. Havia escollit viure amb els altres i no contra els altres; compartir i viure en igualtat en lloc de posseir i dominar; apostar per la cooperació i no per la competitivitat; per la convivència i no per la depredació; per l'interès general i no pels interessos privats; per la societat i no per l'individualisme.

En aquest marc de conviccions, l'Emili era també, i sobretot, «gent del PSUC». La cultura política pròpia del partit impregnava la cosmovisió de l'Emili com una marca indeleble. Afortunadament, per sobre de totes les escissions i conflictes polítics dels darrers 25 anys, i malgrat que el partit va quedar esquinçat per les disputes entre les tribus hereves, sempre hi ha hagut gent del PSUC que conserva la memòria d'aquell esplèndid PSUC que va sorgir com un miracle polític de les catacumbes de la dictadura franquista. L'Emili era un d'ells. Gent capdavantera en totes les lluites polítiques que s'impulsaven des del moviments socials; gent que apostava per la unitat allà on treballava; gent que sabia analitzar la conjuntura i llegir la correlació de forces per decidir allò que calia fer ara per millorar les condicions de vida de la gent sense perdre de vista els objectius finals; gent que sabia quan calia mobilitzar i pressionar i quan calia negociar i signar acords; gent amb una concepció oberta i plural d'allò que havia de ser Catalunya, partint de la idea que tothom havia de poder col·laborar en la construcció i en el lideratge del país.

Millor que ningú, els seus companys de l'Associació de Veïns del Barri Antic han sabut resumir en poques paraules el tarannà de l'Emili Martínez amb aquestes paraules de comiat i d'homenatge: «Has viscut a tocar dels núvols i a tocar dels carrers, sabent i practicant que ni uns ni altres coneixen de fronteres. La tristesa és gran, però no més que l'orgull d'haver caminat amb tu».

Adeu, Emili. Aquells que hem compartit amb tu aquests dar-rers anys el treball al Sindicat de Pensionistes i Jubilats de CCOO i a la Plataforma en Defensa dels Drets de la Gent Gran, procurarem que, mentre tinguem forces, el nostre treball s'encamini cap a l'horitzó on apuntava la teva mirada: el d'uns serveis per a la gent gran públics, universals, integrals i de qualitat.