La mort de Lluís Calderer als 76 anys ha suposat un cop especialment dur per al món de la cultura de Manresa, on deixa òrfena la ciutat d'un dels seus intel·lectuals més polifacètics i prolífics. Mestre i escriptor, però també poeta, conferenciant, dramaturg, traductor i cinèfil, el manresà, que va morir dissabte d'una afecció que se li va complicar d'un dia per l'altre, era la millor definició de l'activista cultural compromès i inquiet. El seu funeral tindrà lloc avui, a les 11 del matí, a l'església de Crist Rei de Manresa.
Els qui el van conèixer i estimar, el van definir, ahir, com un gran conversador amb molt sentit de l'humor i un savi senzill. Veí del barri Saldes-Plaça Catalunya, Calderer es va jubilar el 2004, però no es va quedar quiet sinó que va continuar oferint cursos i xerrades per a entitats diverses. El 2010 va rebre el premi Bages de Cultura d'Òmnium Cultural.
A l'inici de la sessió d'ahir a la tarda de Cineclub Manresa a la sala de la Plana de l'Om, entitat a la qual estava lligat, li van voler retre un homenatge projectant una fotografia seva a la pantalla i posant la música de Vivaldi que sona a la pel·lícula Mamma Roma, dirigida per Pier Paolo Pasolini.
Un «savi» amb criteri
Josep Camprubí, activista cultural i social i expresident del consell d'administració de Regió7, que hi compartia amistat des de petits, de quan anaven tots dos a les Congregacions Marianes els anys 50, on els van encarregar la lectura de l'Evangeli a la missa dels diumenges perquè tots dos sabien llegir en català, el va recordar com una persona amb la qual «es podia parlar de qualsevol tema i que, quan n'encetaves un que coneixia, t'adonaves que tenia una gran quantitat de coneixements. Sempre tenia una opinió de les coses». Després de les Congregacions Marianes, van coincidir en la creació d'un agrupament escolta, «on ell es va començar a especialitzar en temes de teatre i cultura».
Abans d'anar a la mili, tots dos es van treure el títol de professor de català i, ja a la dècada dels setanta, van continuar treballant junts «en un marc d'activitat de caràcter polític, en la creació de la Comissió de Promoció Política, que més endavant es va transformar en la Unió Socialista del Bages, al costat de la qual hi havia altres temes, com la fundació del grup Art Viu i les primeres lectures de poesia catalana en públic».
L'editor Jaume Huch va voler destacar «la seva faceta com a poeta i escriptor i estudiós de la literatura catalana». S'hi va referir com «un gran savi, però d'aquells tan modestos que mai no en va fer ostentació. Una persona propera i aflable gens pagat d'ell mateix, molt proper als amics i senzill. Una persona entranyable i amb un gran esperit de servei als altres». Com Camprubí, també en va posar de relleu els coneixements que tenia «des del punt de vista polític i de cinema i música. En sabia un pou», va afirmar.
Huch va compartir amb ell diversos projectes editorials. Va destacar un llibre de Calderer «que és una petita joia que recull els articles que va anar publicant al suplement de cultura Idees de Regió7; es diu Diàleg amb la poesia. Triava un poema universal, majoritàriament, i n'oferia una explicació per dialogar amb el poema i donar-ne unes claus interpretatives al lector». Darrerament també van treballar colze a colze en l'edició d'un llibre de mossèn Josep Junyent, de qui era amic Calderer.
Per a l'exconseller Josep Huguet, el finat era «un conversador incansable. Tot el que explicava era molt interessant i era divertidíssim, trufat sempre d'anècdotes i amb un punt d'ironia. Com a intel·lectual, era molt rigorós». A ell i a Camprubí els va definir «com els meus tutors des del punt de vista cívic, polític i cultural». Va recordar, com havia fet Camprubí, la Comissió de Promoció Política, que, entre altres, va ser caldo de cultiu d'iniciatives com aquest diari. Per a ell, Calderer exercia «un humanisme renaixentista on s'hi sumaven l'art visual i plàstic i la literatura». Ja jubilat, «formava part de Fundació Independència i Progrés, Cineclub Manresa, Quaderns de Taller i feia cursos a l'Associació Viure i Conviure del Casal de Gent Gran de Manresa».
Per a Eudald Tomasa, director general del Grup Transversal, Calderer també va ser un referent. «És un dels mestres que he tingut en la meva formació intel·lectual i en el meu enfocament vital». El va conèixer «per la revista Faig. M'hi vaig vincular quan estudiava a la universitat i vam treballar bastants anys amb la idea de renovar la revista amb un enfocament més pluridisciplinari per fer-ne un referent de la cultura i la literatura catalanes. Vam conviure molt temps i vam estar reunits moltes hores a casa seva parlant de literatura». Després, Tomasa va ser responsable del suplement Idees de Regió7, on «va participar activament i en va ser una de les ànimes».
Sentit de la transcendència
Tomasa s'hi va referir com «una persona oberta a les persones amb inquietuds culturals i amb una gran idea de la transcendència, no personal sinó que les persones hem d'ensenyar a altres per mantenir la tradició cultural i la identitat. D'aquí el seu mestratge».
Calderer ja assistia d'adolescent a les sessions de Cineclub que organitzaven les Congregacions Marianes, va explicar Conxita Parcerisas, membre de la junta de l'entitat. «Els anys 60 va entrar a formar part de la junta, quan Cineclub es va adreçar a Art Viu amb la intenció de rejovenir-se, i hi va passar uns anys. La seva segona etapa a Cineclub ha estat els dar-rers 15 anys. El 2005 Esteve Soler i David Torras li van proposar el retorn i ho va acceptar. I fins avui ha compartit la seva saviesa, el seu bagatge cinèfil i la seva generositat amb una junta amb gent de totes les edats i amb els espectadors». Va afirmar que «conversar amb Lluís Calderer era un plaer immens que no oblidaré mai».
El crític de cinema Jordi Bordas, també de la junta de Cineclub, va explicar que «Lluís Calderer pertany a una generació paradigmàtica, emergent en els anys seixanta, en què la passió cinèfila esdevingué un fenomen cultural i social extremadament influent. Era amant d'un cinema sensible, depurat i exquisit. I com a home de lletres, era inevitable que admirés gegants com Orson Welles (va impulsar amb el col·lectiu Quaderns de Taller una moguda sobre aquest creador) i que reivindiqués la notable adaptació a la pantalla gran de Solitud (va oferir una magnífica xerrada quan es projectà en el Cineclub)».
