Diuen que val més un mal acord que una bona sentència, però quan la política s'inflama d'esperit guerrer, els afers es condueixen fàcilment als tribunals.

Pel ple municipal de Manresa de dijous, i pel de Sant Fruitós de Bages d'una estona més tard, hi va passar l'esborrany d'acord entre els dos ajuntaments sobre qüestions pendents al consorci del parc de l'Agulla que implicava la retirada de dos contenciosos judicials promoguts pels fruitosencs en el seu moment.

Pels fruitosencs, sí, però per un equip de govern diferent de l'actual, fruit d'una moció de censura guanyada per una coalició de partits de la qual formen part els mateixos que governen a Manresa. Canvi que va fer notar Felip González amb una petita maldat afegida: a Manresa també hi mana un altre alcalde.

(La nova alcaldessa de Sant Fruitós és d'ERC, igual que el nou alcalde manresà. Els batanistes, partidaris del censurat exalcalde Batanés, tenen un altre motiu per denunciar una gran conspiració republicana per aconseguir tot el poder a Catalunya a base d'acumular alcaldies).

La tirallonga dels cossos sants

L'entorn de l'Agulla, amb un peu a cada municipi, ha estat sovint ter-reny de batalla entre els dos municipis, però les tensions venen de molt més antic, si fem cas de la tradició. La cosa arrenca, pel cap baix, amb els cossos sants, les relíquies que es custodien a la cripta de la Seu de Manresa. «La tirallonga dels cossos sants, xics i grans, tots són sants, santa Agnès, sant Fruitós, sant Maurici gloriós», cantava la mainada manresana el segle passat, segons recollí mossèn Gasol.

El 30 d'agost del 1372 (d'aquí la data de la festa major), havent-se enllestit l'obra de la Seu de Manresa i mancat el temple d'uns bons ossos de sants, la ciutat va fer valer la seva força per pispar-ne legalment uns quants dels que hi havia al municipi veí. L'excusa, segons va registrar modernament l'historiador Sarret i Arbós, va ser la descura amb què es conservaven. Des de llavors, és a dir, des de fa sis segles i mig, a Sant Fruitós diuen (o deien): «Manresans, lladres, pillos i gormands, ens heu robat els cossos sants». I a Manresa responen (o responien): «Fruitosencs, potiners, que els teniu als galliners».

Concòrdia i ordenances

Barallar-se amb Manresa sempre ha estat popular a Sant Fruitós, mentre que el contrari causa força indiferència a la capital comarcal. Ara s'ha signat una pau; veurem quant dura i si no apareixeran noves raons de conflictivitat, perquè les inèrcies són poderoses. El tractat de concòrdia va aprovar-se en el ple municipal manresà que tenia com a principal focus d'interès les ordenances fiscals (els impostos municipals, per dir-ho clar), d'altra banda poc interessants perquè, simplement, es congelen.

(Tema principal però no únic. Per exemple, es va informar d'unes obres urgents a la resclosa de la Séquia a causa de la tempesta Glòria, que va descarregar... el mes de gener passt. Urgència és un concepte de dimensions variables)

Com a fet rellevant, Fem Manresa va anunciar que l'any que ve presentarà unes ordenances alternatives, una mena d'enorme esmena a la totalitat. La discussió podria ser tan interessant com enfarfegada, ja que l'«això no es pot fer» serà l'argument constant de l'equip de govern. Ja els ho explicarem quan arribi.

Senyors i cafès amb IVA

Per la resta, anotem que el cupaire Jordi Trapé, en rebre un torn de paraula, no va començar amb el tradicional «gràcies, senyor alcalde» (o «gràcies, alcalde»), sinó amb un «gràcies, senyor president», que no és incorrecte perquè l'alcalde és considerat president de la corporació i, dijous en concret, Marc Aloy presidia el ple. La cortesia no s'ha de perdre, i vet aquí que Andrés Rojo es va referir a l'alcalde anterior i ara regidor de pressupostos com «senyor Valentí».

Seria complicat explicar de quina manera el debat sobre les ordenances fiscals, amb Jordi Trapé com a portaveu de l'únic grup de l'oposició i el socialista Felip González com a portaveu de l'oposició a l'oposició de Trapé, va arribar a l'IVA dels cafès del socialista, però vam saber que «avui hauré pagat cinc o sis euros d'IVA amb els cafès que m'he pres», i atès que tot just eren les cinc de la tarda, cal suposar que els cafès s'acompanyaven de pastes d'esmorzar, perquè cinc euros d'IVA només en cafès serien molts cafès (excepte si es tracta d'aquell que costa una milionada i es fa amb grans menjats i cagats per elefants).