No es tracta només de traduir. És molt més complex. Quim Roca -Manresa, 1965- ha de traslladar, per exemple, el llenguatge col·loquial de parlants del Bronx novaiorquès al català. Les frases, un cop traduïdes, han de coincidir amb la durada i les gesticulacions dels actors que parlen a la pantalla. Però Roca, a part, és un apassionat de la música, sobretot des que va descobrir els cants harmònics i va aprendre a tocar instruments com l'harmònica i el didjeridú.

Com va començar tot plegat?

A BUP i COU treia bones notes i representava que havia d'estudiar una carrera. Però a Econòmiques només vaig aguantar tres mesos perquè no estava al lloc on havia d'estar, i vaig trobar feina d'aprenent de fuster. Posteriorment, el meu pare em va dir que em presentés a unes oposicions de la Generalitat, perquè la plaça de funcionari és per sempre, i em vaig presentar d'auxiliar administratiu. Em van trucar per dir-me que tenia una plaça, però els vaig contestar que no m'interessava. Al meu pare li va quedar cara de moniato.

Vaja.

Vaig plegar de la fusteria i me'n vaig anar a viure a Barcelona, i la ciutat s'estava començant a preparar per les Olimpíades. Vaig estar al Diari de Barcelona venent publicitat i, després, amb l'equip organitzatiu d'un festival anomenat Eivissa 92, al qual van anar Freddie Mercury, Montserrat Caballé i altres grans artistes. Parlava bé anglès perquè l'havia après gràcies a un escocès a Manresa, i per casualitat. En el festival traduïa els manuals, atenia les trucades dels mànagers i arribaven els missatges amb tèlex, i en va arribar un del mànager del Freddie Mercuri preguntant qui s'encarregava de les vitamines! S'entenia perfectament què volia dir i un membre de l'equip se'n va fer càrrec.

Va acabar veient la que devia ser una de les darreres actuacions de Freddie Mercury?

No, perquè aquell cap de setmana, precisament, em vaig apuntar a un programa de TV3 que es deia Vostè jutja, presentat per Joaquim Maria Puyal. Em va saber greu no anar-hi.

Va acabar fent moltes coses.

Sí, l'amic escocès se'n va anar a viure a Barcelona, i compartia pis amb un noi que traduïa pel·lícules. I un dia va dir que tenia un western que no entenia i ens va proposar de traduir-lo. No teníem el guió i l'havíem d'escoltar directament de la pantalla. L'amic escocès, és clar, ho entenia tot i jo traduïa, i hi vam estar tres dies. Ens va dir que havíem fet una molt bona feina. De tot això ja fa 34 anys i ni recordo quina pel·lícula era. Em va dir que tenia més feina i, com que m'ho passa molt bé, vaig continuar.

No ha de ser fàcil adaptar els diàlegs.

T'has de posar a la pell del guionista, i també dels personatges. Penso, com s'expressaria aquest noi de Harlem si estigués al barri de la Mina i parlés en català? Més que traduccions són adaptacions. Vaig traduir la sèrie del grup còmic britànic Monty Python, The Monty Python's Flying Circus, i va ser la primera a TV3 que no van doblar i, simplement, van subtitular. Sort! El doblatge hagués sigut un desastre perquè no es podien doblar alguns dels gags.

Després d'aquell western què va arribar?

Aquella pel·lícula va ser en castellà, i una de les meves primeres feines en català va ser la sèrie antiga de Batman. En aquella època viatjava molt sol i anava combinant la feina amb els viatges. Sempre he treballat molt en català, i és que vaig passar uns exàmens de TV3. Com que un grup ens encarreguem de les traduccions hi ha uns preus establerts, i això és positiu perquè en castellà hi ha una guerra per les tarifes i no estan tan ben retribuïdes. Sempre m'he dedicat a això, i durant uns deu anys, a part, vaig escriure descripcions de personatges de sèries infantils per a la web del Club Super 3.

Caram.

Un cop ja estava dins d'aquest món em vaig dedicar a estudiar català per mi mateix. Tot i que ja dominava la llengua em vaig actualitzar tot revisant la gramàtica. Quan ja portava tres o quatre anys treballant, vaig decidir començar la carrera a l'Escola Universitària de Traducció i Intèrprets, tot i que no la vaig acabar. De fet, no acabo moltes de les coses que començo. Aquí també hi ha un component de rebel·lia en contra les normes en general i del sistema educatiu en particular. Crec que s'hauria de centrar més en les persones, els valors, l'autonomia i el sentit crític, i no tant en el contingut.

Es va quedar sense el títol universitari, però ja estava immers en la tasca de les traduccions.

Per no tenir, no tinc ni el First Certificate, i podria tenir el Proficiency de sobres, i la carrera, és clar. Em va quedar mig any per acabar-la, i ara segurament podria fer de professor a la universitat.

Com és el dia a dia de la seva feina?

M'he de fixar en els registres, perquè no parla igual una àvia de 85 anys que un adolescent de 15 addicte a les drogues, per exemple. A més, estic especialitzat en l'ajust, que seria quadrar les frases i estar atent a si en els primers plànols els personatges diuen bilabials, per exemple, perquè no es noti el doblatge. No tothom fa aquestes dues tasques. Posteriorment, en el doblatge, el doblador ha d'agafar el ritme i ha d'acabar la frase al mateix temps que l'actor, i és que hi ha personatges que parlen més ràpidament i altres que van més lents. També es poden fer petites trampes, com començar el doblatge una mica abans si el primer tros de la frase està en off i, per tant, no es veu el personatge. Quan faig els ajustos també parlo quan ho fa l'actor de la pel·lícula per veure si quadra.

Com diu, cada personatge té el seu registre. Com ho fa per trobar la paraula escaient en català d'un personatge que representa ser un jove de Harlem?

Escolto molt al carrer i observo com parla la gent. Al principi anava amb la llibreta pel carrer i quan sentia alguna frase molt genuïna l'apuntava. A vegades són coses que deia la meva mare. I després s'ha de saber el lloc on col·locar aquestes frases. També em fixo en com parla el jovent, tot i que avui dia ho fan amb moltes castellanades. Tinc una filla de 16 anys, i quan he de traduir un personatge de la seva edat li ho consulto, i a vegades em diu que la frase que proposo avui dia ja no s'usa entre el jovent. Però alguna proposta que em fa no la puc col·locar perquè és en castellà. A part, tinc un altre fill més gran i ells dos han sigut també els meus grans mestres i n'estic molt orgullós.

Així no pot reflectir tal com parlen els joves catalans al carrer.

Sobre els parlar dels joves, encara que parlin així, si doblo una pel·lícula per a TV3 he de ser més curós i s'ha de seguir el llibre d'estil, l'És a dir, que hem anat creant els lingüistes i els traductors de TV3.

Així ha contribuït en el llibre d'estil de la televisió catalana.

Sí, hi ha una llista de pel·lícules ben traduïdes, i n'hi sortien tres de meves. Una era, per exemple, l'Annie Hall de Woody Allen.

Les de Woody Allen deuen ser complicades de traduir. Quina ha estat la més difícil?

Les d'aquest director són complicades. Fa poc vaig fer The Post, on surten Meryl Streep i Tom Hanks, i xerràvem molt tota l'estona, amb una trama complicada, i feien servir un llenguatge periodístic. Vaig tardar unes dues setmanes. Com més bo és el guió, habitualment és més complicat de traduir. També Christmas Carol, que tracta la creació de l'obra de Charles Dickens. És un film on hi ha poesia i els seus escrits, i per aquesta feina vaig anar a la biblioteca per veure la traducció de Josep Carner, per consultar com ho havia fet. I és que al guió hi havia passatges amagats de la novel·la.

En veure en català el primer episodi de la segona temporada de la mítica sèrie «Dallas», quan diuen al personatge de Sue Ellen que està fent el «pendó», què en pensa?

Aquesta frase és mítica. No sé què deia en anglès, però crec que està bé perquè el traductor es va arriscar i, fins i tot, va innovar. En doblatge segurament en català abans no s'havia utilitzat mai.

En alguns dibuixos animats els personatges diuen paraules tan poc utilitzades pels nens com «brètol» o «tanoca». En Vegeta de Bola de Drac n'és un exemple.

El doblatge en català era nou i havíem d'aprendre'n, i hem comès errors com aquests, d'utilitzar llenguatge que no és real.

A part de la seva faceta principal, que és el de traductor de produccions audiovisuals, també toca l'harmònica i va a festivals. Com descobreix aquesta vocació musical?

Dels 30 als 40 anys, a part de tenir fills, vaig descobrir les meves passions, l'harmònica i els cants harmònics. Amb l'harmònica vaig descobrir que tenia capacitats musicals i m'ha obert moltes portes a la llarga, i he anat a molts festivals. Fa uns anys em vaig inventar una tècnica nova de tocar, que no feia ningú, utilitzant el diafragma per bufar tota l'estona i fer un so continu. Això m'ha portat a conèixer harmonicistes reconeguts. Però, tot i fer tallers i participar en festivals, no vull tenir-ho com a primera activitat per tocar on vull i amb qui vull.