Una altra Manresa es va poder veure i escoltar ahir a partir de les 10 de la nit, hora d'inici del toc de queda amb el qual s'intenta restar velocitat a l'extensió de la pandèmia.
L'hora de les bruixes es va avançar i quan tocava sopar ja era gairebé deserta amb una molt visible presència policial i trànsit de vehicles i persones amb comptagotes. Passades les 10 de la nit van circular en cinc minuts quatre vehicles per la Muralla. En el mateix termini menys d'un vehicle per minut s'incorporava des de la rotonda de la Bonavista al Passeig.
Si a 2/4 de 10 de la nit baixant pel Passeig només et topaves amb 27 persones de cara, a 2/4 d'11 només n'eren vuit.
Ahir, la ciutat se'n va anar a dormir a les 10 de la nit, tot i que a les llars, de portes endins, continuava la rutina diària.
Des dels carrers buits es podia veure la llum de les bombetes i els fluorescents que il·luminaven àpats i converses, alguna segurament devia continuar encesa fins al matí per foragitar monstres.
Molt més tènue i canviant era la que projectaven les pantalles de televisió en què una bona part de la població seguia les notícies de l'evolució de la pandèmia. En aquest cas només els calia mirar per la finestra per tenir de primera mà la imatge de la notícia.
Com si es tractés d'una escena de la pel·lícula d'Alejandro Amenábar Obre els ulls, es feia difícil d'assimilar el formiguer que és una ciutat sense els seus protagonistes. Després de l'expansió del dia arribava la contracció i la ciutat es replegava i s'encongia amb els carrers i els edificis al mateix lloc però en solitud.
Si abans de les 10 de la nit la majoria de les persones que hi havia pel carrer eren ciutadans que exhaurien el termini per treure les seves mascotes, una estona després aquests també havien desaparegut i regnava el silenci.
La repicadissa del munt de rajoles del Passeig trencades, els fanals a punt d'avariar-se per la vibració exagerada que desprenien, els senyals acústics per a invidents dels semàfors, una criatura que plorava i se sentia per tota la Muralla del Carme, el xerric metàl·lic de portes de garatge, un piano, un grill als arbres de Sant Domènec es podien escoltar perquè la plaça era buida, i al Born, a la Plana de l'Om, al carrer Nou, a l'Alfons XII i a Sant Miquel no hi passava pràcticament ningú.
Sobtava, però, que percentualment hi hagués més persones amb patinets, bicicletes i monopatins que a peu, com si volguessin aprofitar-ho per circular excepcionalment sense obstacles. Si no fos per ells hauria estat com una Venècia en la qual era possible sentir les passes de la gent.
