Miquel Coll Trulls (Manresa, 1978) viu amb la seva companya, Eulàlia, i els seus dos fills, de 7 i 4 anys, a Sant Vicenç de Castellet. Als baixos de casa seva té l'estudi on crea bandes sonores per a treballs audiovisuals com la pel·lícula El pacto, dirigida pel manresà David Victori. És l'espai on va estar-se aïllat durant 50 dies, perquè després de superar una pneumònia, continuava tenint símptomes de la covid-19. A més, els problemes derivats de la medicació se li han allargat fins fa un mes. Mentre va estar confinat a l'estudi no va tenir gens de ganes de crear, «de fet, m'ha costat molt posar-m'hi, però ja estic al 100%, amb tres projectes molt potents».

Sap com es va contagiar?

No havia sortit de casa des de feia 18 dies. Quan ens van confinar, vam decidir amb l'Eulàlia que ella aniria a comprar. I ho deixàvem tot a l'escala dos dies. Vam ser molt meticulosos i, per tant, tot era molt estrany. Sí que al començament la petita va tenir febre alta un parell de dies. Sembla que ens ho vam passar aquí a casa. El virus devia venir de l'escola, del parc... Ves a saber!

Quan es va començar a trobar malament?

Vaig anar fent un minidiari, perquè a cada trucada havia de tornar a explicar el meu procés. El 30 de març, en ficar-me al llit, vaig tenir una mica de malestar a la panxa. L'endemà, tot i trobar-me bastant malament, vaig baixar a treballar, però en posar-me a dinar ja no vaig poder més i em vaig anar a estirar. Ja estava a 38. Vam dir als nens que no entressin i vam decidir que posàvem un matalàs a l'estudi. Però jo estava convençut que era una grip, perquè no m'havia mogut de casa.

Com va passar aquelles primeres hores?

Va ser horrorós. La temperatura em va pujar de cop i tenia calfreds. Vam trucar al 061 i em van dir que m'anirien trucant per fer controls, i que fes l'aïllament. Tot i que necessitava dormir, no ho podia fer més de 10 minuts seguits. Crec que delirava, perquè em donava ànims a mi mateix. Al matí em va començar a fer mal la caixa toràcica, al costat esquerre, cap als ronyons. I per això ho atribuïa al malestar d'una grip. No tenia més tos que dies abans, ni vaig perdre l'olfacte o el gust...

Quan el van visitar?

Quan vaig dir als metges que em feia mal la ronyonada em van dir que anés al CAP. Està a 3-4 minuts a peu, però no m'hi vaig veure amb cor i hi vaig anar amb el cotxe. Quan em van veure ni se'm van apropar i em van dir que anés al CAP Bages perquè em fessin una radiografia per veure si tenia pneumònia. No sé com, hi vaig arribar amb el cotxe. Curiosament, em van dir que tenia una pneumònia bacteriana, no vírica. No entrava dins del quadre de la covid. Tot i així, em van enviar a Sant Joan de Déu, i de seguida em van entrar en un box. Continuava enviant missatges a la família: «no patiu, que és una grip i m'enviaran a casa».

Però es va quedar ingressat...

Ara ho recordo i penso: «és clar que se'm van quedar!». Després d'hores i proves, i d'haver-me donat medicament que em va fer trobar millor, vaig demanar: «que podré marxar aviat?» i el metge em va contestar: «no, si el que fem és valorar si vas a la pre-UCI o on vas». I va ser quan, de cop, em vaig espantar. Perquè la gent que entrava eren astronautes, com a les pel·lícules, com a E.T. Havia llegit que un malalt es va ofegar de cop i jo pensava: «i soc un d'aquests?». I llavors em van posar l'oxigen. Al final em van pujar a planta.

Va donar positiu de la covid?

La PCR que em van fer en arribar va donar negatiu. Però me'n van fer una altra immediatament. El resultat positiu ja me'l van donar quan ja era a casa.

No va passar ni una setmana a l'hospital, però continuava aïllat de la família...

Estava tot el dia al sofà veient pel·lícules, llegint... Em venien a veure els meus fills, des de l'altre cantó del vidre. I, mentrestant, la meva companya no podia sortir ni a comprar, no podia deixar els nens sols. De la respiració estava bé, però seguia amb diarrees i molts mals de panxa, que atribuïa a la medicació i als nervis.

Per què es va allargar tant l'aïllament?

Al cap d'uns dies, quan em feia tan mal la panxa que no podia ni anar al lavabo, em van fer una exploració al CAP Bages i vaig comentar a la noia que m'havien sortit unes taques a la pell. Això també era un símptoma clar de la covid i, per tant, no estava net. Jo demanava que ens fessin una prova, tant a mi com a la meva família, perquè si ja havien passat la malaltia no feia falta l'aïllament. Potser vaig estar amb mal de panxa provocat per la medicació, però com que no em van fer cap prova...

I a la família, els han arribat a fer cap prova?

Els la van fer ara fa un mes. Va donar que cap dels tres havia passat la covid ni l'estaven passant. Però és enganyós. El que és segur és que no tenen anticossos.

Quan li van donar permís per tornar amb la família?

Fins que no va fer deu dies que anava millor de ventre, però els problemes derivats s'han allargat fins fa un mes. No he estat en perill de mort, però si hagués tardat un dia més a anar a l'hospital no sé de què estaríem parlant.

Què ha portat pitjor, el malestar físic o el psicològic?

Físicament, mai havia passat el que he passat. Les conseqüències psicològiques m'han vingut més tard. Fa un parell de mesos, quan van donar la medalla d'or de Sant Vicenç a Protecció Civil i a la gent que va fer mascaretes, em van demanar si podia sortir a explicar com ens havien ajudat, portant-nos els medicaments a casa, i quan vaig baixar de l'escenari em vaig posar a plorar.

Què ha estat el més dur de l'aïllament?

Sobretot patia per la família, perquè no els podia ajudar. Em sentia un destorb. Al cap de deu dies d'haver pujat, vaig tornar a l'estudi, que em va costar moltíssim, per solucionar temes pendents. La meva petita va baixar i va picar al vidre. Quan vaig obrir, es va apartar i em va demanar si tornava a tenir el coronavirus.

Li va costar sortir al carrer?

El mateix dia que vaig pujar vaig tenir la necessitat que em toqués l'aire i vam sortir, tot i que feia un xàfec. Vaig tenir vertigen: em marejava i tenia la sensació que tot era molt gros. He canviat la meva vida en aquest aspecte, ara surto tres o quatre dies a la setmana a caminar, a córrer, amb un patinet de muntanya...

I ha canviat la manera de relacionar-se?

Som molt prudents. A l'estiu vam anar alguns dies a veure els meus pares, amb mascareta, al pati, i no hem fet ni un dinar ni un sopar. I tardarem a fer-ho. He fet sopars amb gent comptada, i els que queden pendents, ja es faran quan es pugui.

Entén la gent que fa més o menys cas de les mesures per frenar el virus?

El que em rebenta és sentir gent que nega la malaltia, una malaltia que jo he passat. Això no és un invent. Podem discutir sobre la procedència del virus. Aquí ja res em sembla una animalada. I si les mesures realment frenen el virus, no en tinc ni idea, però, per precaució, jo les seguiré.