La història de l'antiga Roma és plena de lluites sagnants, de construccions i destruccions, i de latrines, comunes, excusats, lavabos, canfelips, o com es vulguin anomenar. No pas als habitatges, que en la seva majoria omplien galledes i les anaven a buidar, sinó en instal·lacions públiques repartides per la ciutat, en un nombre que va arribar a ser de prop de cent cinquanta; algunes tenien una relació sinèrgica, de reaprofitament d'aigües, amb els banys on es remullava una gernació sense plat de dutxa a casa seva. L'aigua domèstica es traginava des de les fonts. Eixuts, i amb moltes cases de fusta, Roma cremava com una teia cada dos per tres.

Hi havia doncs latrines públiques, i de vegades la seva creació adoptava intencionalitats polítiques, com quan Octavià August va fer demolir l'edifici de la cúria construït per Pompeu, l'enemic del seu pare adoptiu Juli Cèsar, i justament l'indret on es creu que aquest fou assassinat.

En el seu lloc s'hi van aixecar uns evacuadors d'urgències digestives, una resta dels quals es va descobrir el segle passat a les excavacions de Largo Torre Argentina, al centre de la capital italiana. És a dir, que la relació entre les latrines, l'administració pública i la política ve de lluny.

Avui que no imaginem l'autorització d'un habitatge sense vàter semblaria que aquells equipaments han perdut la seva funció. Qui sent la necessitat de buidar el ventre o la bufeta i no és a casa o a la vora, té a l'abast els sanitaris del lloc de treball, o del bar on està esmorzant, o del centre comercial, o de la gasolinera o... Quants cafès han estat demanats i no consumits en una cafeteria en la qual només es buscava la porta al fons del passadís?

I, tanmateix, continuen existint els vàters públics, sigui perquè han estat concebuts exclusivament com a tals, sigui perquè pertanyen a les instal·lacions d'equipaments socials, culturals o esportius, accessibles a tothom sense necessitat de consumir.

Existeixen, però no tothom ho sap, i el vianant no se n'adona. O això pensen els regidors de Fem Manresa, que dijous passat van portar al ple municipal una proposició per ampliar el nombre de lavabos accessibles a tothom i senyalitzar-los de manera que no passin desapercebuts.

Una senyalització, per cert, que els de Fem Manresa voldrien amb una imatge que no impliqui una classificació binària dels gèneres.

O sigui, que no s'utilitzi la clàssica amb dues figures humanes, una amb pantalons i una amb faldilles, omnipresent a tot el país i a la majoria de països veïns i que ens permet localitzar el nostre objectiu quan desconeixem l'idioma.

Això de reduir els gèneres a dos és ofensiu cap a les persones LGTBIQ (la Q és de «queer», terme encunyat per classificar les persones que es neguen a ser objecte de classificació en un gènere biològic). Una silueta humana asseguda en una tassa d'inodor seria asexuat i comprensible, però no mancaria qui ho trobés escatològic -però bé que s'identifiquen els restaurants amb el dibuix d'un plat i dos coberts.

Defensant la proposició, Roser Alegre va explicar que Manresa no pot ser un referent turístic si els visitants no hi troben fàcilment un lavabo. I que la gent amb patologies intestinals té problemes afegits aquests dies de bars tancats. La resposta va anar a càrrec de Mercè Tarragó, regidora delegada de Ciutat Saludable, departament que amb el nom ho diu tot, la qual va explicar que ja s'estava treballant en aquesta direcció.

Com que tothom estava força d'acord i com que ja havia transcorregut quatre hores i mitja de ple municipal -comencin a l'hora que comencin, acaben tard-, tots contents i proposició aprovada a dos quarts de deu, amb algun retoc per fer quedar bé el govern municipal. A més a més, com va dir Tarragó, dilluns els bars tornaran a obrir, amb el corresponent alleujament d'hipotètics turistes, malalts intestinals i gent que es passa el dia amunt i avall.

I ja és mala sort, com va comentar l'alcalde, que justament aquests dies s'hagi espatllat el vàter de Sant Domènec, ja saben, la modernització metàl·lica d'aquells indescriptibles urinaris que el gran Berlanga va immortalitzar a Plácido.

(Postdata: el ple va acabar passades les deu de la nit, de manera que alcalde, regidors, secretari, interventora i funcionaris van tornar a casa en plena vigència del toc de queda).